Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

23 de febrer de 2009
1 comentari

Oscar 2008: L’any de “Slumdog Millionaire”

Ha tornat a passar el mateix que just ara fa un any. Aleshores, No és país per a vells, de Joel i Ethan Coen, va guanyar a la cerimònia dels Oscar, embalats per la bola de neu que s’havia anat fent grossa des que, a començament del desembre anterior, havien anat guanyant un premi rere l’altre (ara la NBFR, ara els crítics d’aquí, ara els d’allà, ara aquest gremi, ara l’altre…). Es pot ben dir que enguany ha passat el mateix amb Slumdog Millionaire, de Danny Boyle.

Quan l’ 1 de desembre de 2008, els britànics BIFA van encimbellar un film que es deia Slumdog Millionaire pràcticament és quan vam parar-hi una primera atenció. Però de seguida ja van venir la National Board of Film Review i tot feia pensar que, cara als Oscar, aquest títol podria jugar un paper, mal fos el de convidat de pedra en la festa americana. Tot i que la crítica de Nova York la va decantar, la de Los Angeles en guardonà Danny Boyle i la banda sonora. De mica en mica, semblava que agafava volada; però van anar caient-li tot de premis d’aquí i allà i, malgrat fer un paper discret en les nominacions als Globus d’Or, al final s’hi enlairà com a gran triomfadora. La bola de neu, la popularitat, s’havia fet definitivament grossa. Tanmateix, en arribar les nominacions als Oscar, se li plantà al davant una seriosa rival: El cas curiós de Benjamin Button, que congrià 13 candidatures, amb 5 de les considerades importants; contra les 10 de Slumdog Millionaire, de les quals, només 3 eren de les de pes. Tant se val, l’efecte de bola de neu ha estat implacable: com havia passat als Globus, a l’hora de la veritat, el film de Danny Boyle ha saltat més que el de David Fincher, guanyant-lo en totes les categories importants on era candidata i, a més, arrabassant-li part de les opcions en els apartats considerats com a menors, a més de sumar-hi l’Oscar a la cançó -on en tenia 2, de nominacions-. En total, 8 estatuetes!

Avui sentirem a dir i llegirem que El cas curiós de Benjamin Button n’és la gran perdedora, la derrotada. Certament, en termes de competició i fent ús del llenguatge “esportiu” amb que se sol tractar la Nit d’Oscar, és veritat: ha perdut. Però compte que, d’estuetes, se n’ha endut 3. Els mateixos, per exemple, celebraran com un gran triomf l’Oscar de la noia L’Oréal, Penélope Cruz, per Vicky Cristina Barcelona, pel·lícula que, òbviament, només n’ha arreplegat 1 d’estatueta. Cada any, cada edició dels Oscar hi ha un títol que sol està ben considerat per amplis sectors de la crítica -per exemple, el 2008 fou Hi haurà sang, de Paul Thomas Anderson- que es queda curt, que perd -això si no se’n va de buit, com tantes vegades ha passat!-. Aquest cop, ha estat El cas curiós de Benjamin Button la que s’ha hagut de conformar a jugat aquest paper.

En aquest món, tot és relatiu. Milk, per exemple, considero que ha guanyat en les categories on de debò tenia opcions: actor i guió. Un resultat prou digne, a to amb la mena de reconeixements que ha anat congriant prèviament. En canvi, El cavaller obscur, tot i congriar-ne igualment 2, ha fet figa, realment: la de Heath Ledger, éssent un mèrit indiscutible del film, arrossega unes connotacions d’homenatge pòstum a l’actor, que arriben a eclipsar la pel·lícula mateixa per la qual el premien, i, del reguitzell de candidatures tècniques que traginava -7-, tan sols ha aconseguit l’Oscar al muntatge de so.

Pel pèls, El lector, de Stephen Daldry, s’ha salvat de tornar a casa amb les butxaques buides: ha estat Kate Winslet qui li ho ha estalviat. En canvi, no han tingut tanta sort Frost/Nixon, ni Dubte, que, de 5 nominacions, no n’han tret res, cap ni una estatueta. I, per cert, tampoc han guanyat cap Oscar ni Changeling, de Clint Eastwood -amb la qual cosa, la parelleta Brad Pitt-Angelina Jolie han quedat tan sols com dues figuretes decoratives de la gala-, ni Frozen River, de Courtney Hunt, el títol més avalat pel cinema “independent” a la Sundance.

Molts dels premis d’aquesta nit eren cantats i sobretot, el de Wall·E com a film d’animació, i el de Man on Wire, com a documental. En canvi, el que no deixa gairebé mai de sorprendre’ns és el de Millor Pel·lícula de Parla No Anglesa, que ha anat a parar a Okuribito, del japonès Yojiro Takita, i no pas a Entre les murs, del francès Laurent Cantet; ni a Vals amb Bashir, de l’israelià Ari Folman, ni a Revanche, de l’austríac Götz Spielman.

Clicant aquí, el seguiment que he fet d’una part de la gala [Nit d’Oscar]
Clicant aquí [Oscar 2008: el comptador final dels premis]
Clicant aquí, les nominacions prèvies, amb indicació dels guanyadors en cada categoria [Oscar 2009 Nominations and winners] [IMDB Oscar 2009 Winners]

FOTO © Pathé Slumdog Millionaire, de Danny Boyle

  1. Premis apart, ha estat la millor gal·la dels Oscar que recordo. Hugh Jackman, elegant i encantador, ha presentat un gran espectacle ple de sorpreses (per primera vegada, no sabíem quins actors presentarien cada premi) i servit amb molta classe i “savoir fare”. El redissenyat -i moderníssim- escenari del Kodak Theater, càlid i humà, ha estat l’escenari d’uns guardons atorgats amb molt d’afecte, propiciant que el públic s’aixequés de la cadira per retre “standing ovations” amb molta més facilitat de l’habitual. El concepte escènic, en comparació amb altres gal·les, semblava d’art i assaig, sempre buscant solucions creatives en relació amb cada premi (aconseguint resultats tan reeixits com el grafisme emprat per presentar els nominats al Millor Guió) i garantint un segell de distinció molt per sobre dels estàndars de la televisió actual. A risc de caure en una carrinclona còpia d’els jurats de teleconcurs a la “OT”, la decisió d’atorgar els premis d’interpretació a través de cinc companys de professió que, dalt de l’escenari, lloaven les virtuts dels nominats, ha propiciat moments d’indubtable ganxo mediàtic dalt de l’escenari.

    Menció especial mereixen els apartats còmic i musical: el primer, molt més sofisticat del que ens tenen acostumats i, en alguns casos, francament hilarant (Ben Stiller transmutat en un barbut i desorientat Joaquin Phoenix, talment com si es tractés de la comentada -i actual- aparició de l’actor en un “late show” americà); i el segon, amb una orquestra de gal·la conduïda pel virtuós Michael Giacchino, en admirable sincronia amb l’ajustat “tempo” televisiu i indissimulades picades d’ullet a Bollywood i la pel·lícula de Danny Boyle, ens ha regalat un número musical (“the musical is back!”, a càrrec de Hugh Jackman i alguns dels protagonistes dels musicals de la temporada) que passarà a la història dels premis.

    En resum: un gran espectacle al servei de l’acadèmia i els seus premis. En això, no hi ha qui els guanyi!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!