Club 7 Cinema

Amb gran satisfacció, el nostre país ha rebut la notícia que Oriol Pla ha guanyat l’Emmy Internacional com a millor actor pel seu paper a la sèrie Yo, adicto (2024): diria que totes les institucions teatrals de casa nostra, força col·legues de professió, els mitjans de comunicació, les xarxes… s’han bolcat a celebrar-ne el guardó (per cert, remarcant-hi el fet que és el primer català que el guanya…).

L’Oriol Pla fa molt temps que em sembla un actor boníssim, però de mica en mica m’ha anat cansant els seus excessos gestuals, expressius, a les interpretacions cinematogràfiques. El vaig admirar a Animals (2012), donant vida a en Pol (adolescent tranquil que comparteix el seu secret amb Deerhoof. Queda fascinat per Ikari, un estudiant enigmàtic, i la seva rutina es transforma en una aventura fantàstica). Em va carregar amb la seva estrafeta (tanmateix premiada) encarnació de l’excèntric Soleràs a Incerta Glòria (2017) -nota: en aquell moment, vaig qualificar el seu treball com a ‘completíssima interpretació’, impressió que se m’ha anat esvaint amb el pas del temps, no tant perquè em desdigui de l’opinió com perquè m’hi cansa molt el seu excés-. Certament, dirigit pel prometedor (i bon director d’actors) David Moragas, va resultar prou contingut als curtmetratges Detox (2020) i Men tres tant (2021). A Creatura (2023), afortunadament per a la (discutible i sí, guardonada) pel·lícula, l’Oriol Pla hi era un secundari (de luxe, això sí). No he vist la sèrie Yo, adicto (2024) -no solc mirar sèries de televisió-, però me’n fa preveure el pitjor en tractar-se d’un addicte (drogues, alcohol, sexe) que brega per la sortir-se’n  (de segur que hi està magnífic, perquè és molt i molt bo, però ai la seva tirada a l’excés!).

Només m’ha faltat veure les cabrioles i Javier Giner van fer en rebre l’Emmy Internacional: l’alegria i l’emoció s’entenen; la franquesa de la seva reacció, m’agrada; però hi he vist un reflex del seu registre habitual “passat de voltes”. I consti que m’afegeixo a les felicitacions que ha rebut, incloses les que fan esment a la seva sensibilitat i ductilitat amb les llengües, sense decantar el català ni l’euskera (tot i la diglòssia…)

FOTO: Oriol Pla, a “Incerta glòria”, d’Agustí Villaronga

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!