Club 7 Cinema

Old Boy (PARK Chan-wook, 2003) l’ha projectat el Cineclub Garbí, de Malgrat, el dia 18 de novembre de 2005. Reprodueixo, a continuació, l’escrit que he fet per al programa de mà d’aquesta sessió, en el qual exposo una sèrie de reflexions sobre la pel·lícula.

Nota prèvia: si us interessa llegir aquest escrit, recomano que us espereu fins que hàgiu vist la pel·lícula.

Old Boy es basa en una col.lecció de còmics japonesos i s’avé a les formes del thriller oriental. Amb una posada en escena molt estilitzada, entre impactes visuals i acústics, enfila truculents actes de violència, escenes de lluita – massives, gairebé impossibles, amb pals, dagues i, si cal, martell-, l’engoliment d’un pop viu i, no ens n’oblidéssim, una esgarrifosa tallada de llengua amb què enllesteix tot un reguitzell de mutilacions o d’amenaces d’amputacions. I tanmateix, el Cineclub ha gosat programar-la, el jurat del Festival de Canes li va atorgar el Gran Prix del certamen i el renom internacional de la pel·lícula ha esdevingut importantíssim -no precisament entre el públic de multisales-.

No diré que Old Boy hagi congriat la unanimitat crítica. Des del primer moment, ha dividit opinions. D’una banda, se li retreu que l’argument resulta massa recargolat, que el director es rabeja en la violència, que els efectismes i l’estètica embolcallen no-res, pura buidor disfressada -diuen-… Per altre cantó, hi ha els defensors de la pel·lícula, els que, des de perspectives també molt diferents, la considerem una obra important. Se li sol  exaltar la magnificiència estètica -fins al punt de prendre-la com a emblema de l’extraordinari nivell visual a què està arribant el cinema oriental-, se’n remarca el treball amb el manga i el thriller oriental… per bé que alguns ens sentim particularment interessats per com tracta el tema de la venjança, del dolor que comporta, i, sobretot, com ho du a una reflexió sobre el pecat i la consciència, la culpa i l’expiació, el sacrifici i el patiment de viure amb el remordiment del mal inalienable.

Com és natural, quan queda en llibertat, l’home inexplicablement segrestat durant quinze anys es deleix per trobar-ne el responsable, saber-ne el motiu i fer-li-ho pagar. Però resulta que és el mateix segrestador que li posa relativament fàcil les coses, tot proposant-li un joc de pistes amb un lema: "no importa tant QUI t’ho ha fet com PER QUÈ t’ho ha fet". I les pistes duen Oh Dae-soo -el segrestat- a descobrir que ell és l’objecte passiu d’un altre acte de revenja. Evidentment, hi ha diferències notables en l’actuació d’ Oh Dae-soo i la de Lee Woon-jin -el segrestador-. Un es mou en calent; l’altre, fredament i de forma recargoladament calculada, durant anys. Un recorre a la violència, però és maldestre i se’n surt malament, perquè, en el fons, el mou un sentit defensiu; l’altre, ben al contrari, en fa un ús metòdic, professionalitzat i, si cal, salvatge, sempre expeditiu. Tanmateix, ni l’un ni l’altre no poden completar la venjança. En el cas d’Oh Dae-soo, el delit de castigar Lee se li esvaeix, el substitueix per la necessitat d’expiar la culpa pels fets que van dur Lee a muntar-ho tot. Pel que fa al segrestador, a l’últim moment s’ho deixa córrer, en constatar la "innocència" d’Oh  i, sobretot, la inutilitat de la venjança, que ni tan sols no li apaivagarà el dolor per la pèrdua de la germana -"la venjança calma el dolor, però un cop executada, el dolor torna", es diu en un moment del film-.

A Old Boy, doncs, víctima i botxí són arrossegats per una primària, humana, irrefrenable necessitat de revenja, fins a esdevenir gairebé bèsties; però, in extremis retroben la seva humanitat, en trobar-se cara a cara amb l’"altre" i amb el que aquest "altre" revela de fràgil, precisament per la seva condició humana. Aleshores, Lee no es veu amb cor de seguir vivint amb la consciència d’aquesta fragilitat, sense l’esperança falsa i alleujadora de la punició catàrtica a algun "culpable". I Oh pot conèixer la felicitat, a costa d’oblidar, al preu de l’amnèsia que esborri de la seva ànima la petja del record, la consciència dels propis origens. Amic lector, amiga lectora, diria que l’autor d’Old Boy ens està parlant del pecat original.

En un acte irreflexiu, d’una malícia candorosa, juvenil, del qual no podia ni sospitar les conseqüències que tindria, Oh Dae-soo va desencadenar uns esdeveniments tràgics. Un dany irreparable, que va provocar sense tenir cap consciència de fer mal. Se’l pot considerar culpable? A Oh Dae-soo li toca pagar-ho, amb el captiveri i també durant la llibertat posterior, condicionada per les pistes de Lee Woon-jin i la hipnosi a què ha estat sotmès -una "llibertat" que, de fet, havia de servir perquè el segrestador completés la revenja-. Durant els quinze anys de presó, amb ràbia, apassionadament, desfogant-se com pot i en tots els sentits, és a dir, amb tots els recursos humans de què diposa, Oh Dae-soo mira d’aguantar, quan no intenta acabar amb tot. En sortir al carrer, és també com si estigués en una presó immensa: controlat, dirigit, manipulat, respon amb impulsos bàsics. Està pagant la penitència d’un pecat que no ha comès, fins que arriba l’hora de la veritat, una mena de judici final. És aleshores que Oh Dae-soo pren consciència del mal primmigeni i en busca desesperadament l’expiació -certament, impossible-. Tant se val que no hagués voluntàriament fet res de dolent, ara sap que va ocasionar un dany. Es mutila, se sacrifica perquè ni ell ni la seva descendència ho hagin de pagar més. Però no hi ha res a fer, perquè el mal no té remei. La culpabilitat o innocència pocs remordiments estalvien a la consciència pel mal inalienable.

"M’he portat pitjor que les bèsties, però no tinc dret a viure?" diu el suïcida que Oh Dae-soo es troba al terrat d’un edifici. De gent que es lleva la vida, n’hi ha uns quants a Old Boy. És el cas, diguem-ne, de la germana de Lee Woon-jin. Clandestinament, s’ha deixat estimar pel germà, anant més enllà del tabú, fent passar l’amor per davant de la moral; han vingut les conseqüències i, segons el relat de Lee, no ha volgut viure-les. Tot i que no ha fet mal a ningú, assumeix una culpa que no pot traginar. Igualment, Lee no ho podrà suportar, quan ja no li quedi l’autoengany del boc expiatori, quan ja no pugui distrere’n el dolor amb l’home que -involuntàriament- ve destapar el lligam incestuós. És notòria, doncs, la reiteració d’Old Boy amb el tema del sentiment de culpa i amb el qüestionament de la culpa mateixa. Cal remarcar fins a quin punt, la història entre Oh Dae-soo i la seva filla Mido va a l’inrevés de la de Lee Woon-jin i sa germana. Al final, Oh Dae-soo podrà finalment estimar Mido, havent "oblidat" que és la filla, l’incest es produirà i sense sentiment de culpa, perquè no hi haurà consciència de pecat. Ja se n’ha encarregat la hipnotitzadora d’escindir el protagonista entre el Bé i el Mal.

Eva és el nom de la filla d’Oh Dae-soo, "adoptada" a Noruega. Midó era Eva. Per cert, l’Eva i l’Adam del relat bíblic representa que van pecar plenament conscients i es van trobar sense esmena possible i amb un càstig contundent, inapel·lable -expulsats del Paradís, a la presó immensa del món, arrossegant la feblesa de la condició humana.

Park Chan-wook, llicenciat en filosofia a la Universitat Catòlica de Sogan, coguionista i director d’Old Boy, ha confegit una trilogia sobre la venjança -per bé que aquesta és una temàtica present també en altres obres seves-. Sympathy for Mr. Vengeance la va començar el 2002; Old Boy, va continuar-la el 2003, i Sympathy for Lady Vengeance -presentada enguany a Venècia i Sitges- l’ha enllestida el 2005. Per cert, compte amb el parany lingüístic "sympathy", que cal traduir per "compassió". Són tres històries de segrestos, en què la revenja desferma violència mecànica, que mai aconsegueix cap efecte catàrtic i, en canvi, sotmet les víctimes a dures proves morals. Si a Old Boy tracta el pecat original, Sympathy for Lady Vengeance parla del d’omissió, de la responsabilitat inealienable que comporta la complicitat passiva amb el mal. Veure aquestes pel·lícules, però, no crec que comporti cap indulgència eclesiàtica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!