Se’m fa difícil veure pel·lícules i escriure’n enmig de la psicosi col·lectiva pel coronavirus; però estic a casa, tinc temps, i entre les coses que tinc per fer, hi ha veure pel·lícules… i escriure’n. Avui li ha tocat a “O que arde”, d’Oliver Laxe.
No en diré res de nou, em sembla, perquè és una obra bastant clara i poc, per no dir res, se m’acut afegir-hi. Bellesa fotogràfica, captura extraordinària de la vida a la Galícia rural…
El que crema, aquí, és precisament la vida al món rural d’avui en dia, on conviuen la ramaderia tradicional, els nous usos (turisme rural), l’explotació forestal… Ens ho ensenya pels ulls descreguts del protagonista, amb un fil argumental mínim, a base més de transmetre sensacions i mostrar quefers, que no pas mitjançant relats. Mostra la tasca dels bombers amb la mateixa parsimònia i dedicació que ha parat a la dona gran o el fill que tenen cura de les vaques.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!