Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

26 de novembre de 2008
2 comentaris

“My Blueberry Nights”: ara va de bo?

 El text d’aquest apunt, anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Jude Law i Norah Jones, a My Blueberry Nights, de Wong Kar-wai 

“My Blueberry Nights”: ara va de bo?

***

My Blueberry Nights, de Wong Kar-wai encara està pendent d’estrena a bona part de ls nostra cartellera, acumulant un retard descomunal. Doncs bé, segons que acaba d’anunciar la cadena espanyola de cinemes “Renoir”, la distribuïdora igualment hispana Vértigo finalment es dignarà a estrenar My Blueberry Nights el dia 12 de desembre de 2008.

Protagonitzada per Norah Jones, Jude Law, David Strathairn, Rachel Weisz i Natalie Portman, My Blueberry Nights és un autèntic festival del romanticisme malaltís de Wong Kar-wai, servit amb el seu habitual virtuosisme estètic, això sí, tarslladat a la iconografia nord-americana.

Deixeu que us adverteixi, però: si sou dels que o de les que Wong Kar-wai ja us havia embafat amb 2046, My Blueberry Nights -que en queda certament força lluny- ja us atiparà del tot i en quedareu segurament ben farts de la temàtica i l’estil del cineasta. Si, en canvi, us atrau de valent el pendent sentimental de Wong i us meravella el seu preciocisme visual, probablement xalareu de valent, novament amb My Blueberry Nights, i, per tant, procureu no fer cas a la colla de “renegats” que, havent cantat les excel·lències d’ In the mood for love i de 2046, ja deien que Wong Kar-wai estava acabat, abans de veure-li My Blueberry Nights, i, mancats de sentiments, s’hi han acarnissat a cor-que-vols -tot i que, de raó, no és que no ens en falti…-. Seriosament: no és la millor pel·lícula de Wong Kar-wai, ni molt menys; però, al cap de molt temps d’haver-la vista, encara la paladejo. Què hi farem!

Esperem que Vertigo no se’n desdigui i ara vagi de bon de veres i que My Blueberry Nights arribi el 12 de desembre on l’estem esperant de fa tant de temps.

  1. A veure si ara va de bo i, si funciona, s’animen a estrenar les altres pel·lícules que, des de fa una pila de temps, ens tenen segrestades: I’m Not There, d’en Haynes; Paranoid Park, d’en Van Sant; i Control, d’en Corbijn. (i segur que encara me’n deixo alguna)

  2. Jo la vaig veure i comentar al blog fa unes setmanes…

    A mi em va agradar molt, és clar que sóc un dels Wong Kar Wai – ferits de qui parles. Els seus senyals d’identitat (poesia visual, música perfectament integrada al ritme del film, preciosisme,…) hi són ben presents, però per a mi és un bon film.

    En destacaria la fantàstica música de Norah Jones (novament inseparable de la història com passava a In the mood for love) i la interpretació de David Strathairn.

    Salutacions.

Respon a Joan Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!