Club 7 Cinema

Les clavegueres dels estats

Seguint la tasca venjativa dels agents del Mossad que han d’eliminar els presumptes responsables de la massacre als Jocs Olímpics de Múnic, s’exploren les "clavagueres" dels estats: el joc brut. El punt de partida del film el defineix el personatge de la primera ministra israeliana Golda Meir (Lynn Cohen), després dels fets, quan a la reunió del seu gabinet exposa que "cada civilització ha d’arribar a un compromís amb els seus principis". I la contraposició entre, d’una banda, el "joc brut" i, de l’altra "els principis" esdevé el tema major de Munich.

En la mesura que els agents del govern jueu s’embruten, la frontera entre civilització i barbàrie s’esvaeix. Per clandestins que siguin, no deixen d’actuar per ordre d’unes autoritats democràtiques d’un estat i tanmateix, quan actuen, no els sabríem diferenciar dels que tenim per terroristes. De mica en mica, la pel·lícula va fent entrar en joc els de "Setembre negre", "Mossad", "OLP", ex-resistents francesos convertits en no gens escrupolosos comerciants de la informació secreta, "KGB", "ETA", soldats camuflats, "CIA"… confegint un totu revolutum en què es dissipen, a la pràctica, les diferències entre uns i altres. Diverses, oposades, irreconciliables són les causes que defensen o o els interessos a què serveixen professionalment; però els mètodes són els mateixos i, perduts en l’espiral violenta, al final acaben actuant no se sap -ni saben- ben bé per a qui.

Els palestins que l’escamot va executant -sobretot els primers- són un intel·lectual que ha traduït un clàssic a l’italià, un pare de família perfectament homologable a un acomodat burgès de París… Gent civilitzada, que mor en mans d’individus que actuen com a terroristes. La mixtificació és total.

Avner i els altres

A Munich, tothom té la seva raó, expressada, dita, verbalitzada amb idèntiques paraules, en alguns casos: a Grècia, el palestí Alí (Omar Metwally) explica a Avner (Eric Bana) que el seu poble lluita per tenir "un lloc al món", just el mateix que, més endavant, la mare (Gila Almagor) revela a Avner com el que va sentir en arribar a Israel, fugint de l’Holocaust  -per fi, "tenir un lloc al món"-. En aquesta pel·lícula, s’esplaien els polítics d’un bàndol i de l’altre, sentim la veu de combatents i de mercenaris, amb matisos de tots colors… Certament, gairebé tot ens ho mostra des del punt de vista d’Avner i el seu equip; però es tracta d’un instrumental recurs narratiu, una manera d’anar congriant elements, més que no pas una mirada esbiaixada: sotgen l’intel·lectual traductor i això ens permet copsar l’abast de la seva identitat; Robert, el diguem-ne expert en bombes, es fa passar per un periodista que entrevista Zaid Muchassi, a París, i així sentim el discurs del prohom de l’OLP… Diria que l’adopció d’aquest punt de vista serveix per arrossegar l’espectador -nord-americà, sobretot-, via la identificació amb el protagonista, cap a la descoberta de la complexitat real del problema.

El joc de miralls, l’emparellament de coincidències i contrastos, entre personatges i situacions, és prolífic i abundós al llarg del metratge de Munich. Repassem-ne uns quants. El "càndid" Avner i la innocència perduda ja fa molts anys pel personatge anomenat Papà (Michael Lonsdale) -desencantat que la seva joventut de lluita contra el nazisme hagués desembocat en un món repartit entre els EUA i l’URSS-. L’amoralitat materialista dels fills d’aquest Papà, dels funcionaris de l’espionatge i d’aquella mena de Matahari holandesa i les conviccions que mouen palestins i jueus en brega. La indiferència patriòtica i religiosa de la dona -israeliana- d’Avner i el cec orgull nacional de la mare de l’agent. Els discursos dels sionistes i els dels palestins. El paper de la CIA i el del KGB. Els atemptats d’Avner i les dialèctiques rèpliques  amb què els responen… Tot rebota en alguna altra cosa i tothom es projecta en algú o altre.

(Un parèntesi: en la seqüència en què els del Mossad, l’ETA i companyia coincideixen al pis de Grècia, em sembla que Spielberg es fa un embolic dels grossos. Diria que pren la IRA i l’ETA com a grups simplement d’extrema esquerra, en contraposició als que defensen "tenir un lloc al món" -nacionalistes, no?-. Tanquem parèntesi.)

Denúncia agosarada

Tenint en compte que és un producte de Hollywood, signat per Spielberg, Munich resulta agosarada perquè denuncia la manipulació del terrorisme i la instrumentalització del dolor que comporta, amb finalitats no gens nobles. I, atenció: la imatge final, amb les Torres Bessones, de Nova York, extrapola la denuncia a l’actual situació política. No he llegit el llibre de George Jonas, però costa poc afigurar-se que ve d’allà aquesta càrrega contra la foscor i el joc pervers dels que mouen els fils del poder. No és tan sols que Avner desemmascari Ephraim (Geoffrey Rush) i tota la petuleia, que, amb el pretext de la venjança per Munic, els han fet eliminar líders polítics més que no pas terroristes directament implicats en aquell segrest acabat en massacre. No és només que Avner reveli la paradoxa -o no?- que els liders per ells assassinats hagin estat substituïts immeditament per altres de més durs, menys polítics, més partidaris de la confrontació armada -i per tant, es fa evident l’error polític o el càlcul perversament intencionat de l’estratègia-. Sobretot Munich assenyala el cataclisme en què estem empantanegats perquè s’ha pervertit l’estat de dret, perquè s’ha atorgat poder a individus i institucions que, en nom de la seguretat nacional -i internacional- ens han dut a una explosiva situació de perill i que, convertits en salvadors de la civilització, ens han rebaixat al nivell de la barbàrie. Avner i el seu equip, envilits i convertis gairebé en màquines de matar, no estan pas més segurs; ben al contrari, després d’haver mort uns quants "enemics", comencen a patir un encalç angoixant, letal per a alguns d’ells i -atenció!- no està ben clar de part de qui: palestins, Mossad, CIA, KGB?

Em sembla que ha arribat l’hora de parlar de la manera que Steven Spielberg administra la reconstrucció dels fets de Munic 72. En lloc de reproduir-los completament al començament de la pel·lícula -on cronològicament correspondrien-,  els va engrunant al llarg del metratge, amb flash backs que enganxen de sorpresa l’espectador. És una opció perillosa, perquè fa present la mà del cineasta més enllà de les exigències diegètiques. Perillosa també, per la forma i els moments que ha triat per fer entrar els respectius talls: quan Avner pensarós vola cap a Europa en començar la missió, les imatges de núvols vistos per la finestra de l’avió les encadena amb les d’un primer episodi; el segon lliurament, ens el serveix a través d’un malson d’Avner, i la darrera part de la reconstrucció, també s’avé a un estat de tensió psicològica del protagonista, que hi pensa mentre fa l’amor amb la dona. Tan discutible com vulguem, aquesta opció d’Spielberg és clarament dialèctica i val la pena que ens hi aturem una estoneta, a reflexionar-hi.

Dels fets de Munic que la pel·lícula reconstrueix, no se’n va poder captar imatges documentals  -la part que en van poder enregistrar les càmeres, la veiem en algun moment del film per diferents televisors, però en cap cas es va poder recollir el que passava dins de les habitacions de la vila olímpica ni a la pista de l’aeroport- i Avner no en va ser testimoni presencial. La reproducció que se’ns en fa, doncs, és a base d’imatges mentals, que són al cervell del protagonista i reflecteixen tant el que se li ha dit -per part dels mitjans de comunicació i de les autoritats- com el que en pensa i les emocions que li generen.

Del primer episodi i del segon lliurament, se’n pot desprendre la "necessitat" i la "justícia" de la venjança: atletes en lleure o dormint, atacats amb nocturnitat i traïdoria, que, si intenten defensar-se o fugir, són apunyalats o acribillats i la seva sang esquitxa esgarrifosament tot el que els envolta… En canvi, la darrera part de la reconstrucció -la que se’ns mostra quan Avner ja s’ha desenganyat-, transforma la percepció sencera dels esdeveniments: els terroristes han tranquilitzat els ostatges explicant-los que els helicòpters els duen a l’aeroport, per anar a un país amic, d’on podran retornar fins i tot a la competició -els diuen que tot ho han fet com un acte de propaganda-, però, un cop són a l’aeròdrom, no hi ha cap pilot a l’avió, s’adonen que els han  encerclat en un parany i responen amb la massacre de tots els segrestats, abans de morir ells mateixos, abatuts pels tiradors que els disparen de per tots costats. Què s’està afigurant Avner? Que no hi hagué terroristes supervivents i, per tant, la venjança ordenada hauria estat una manipulació, amb l’objectiu d’aprofitar-se’n políticament i carregar-se de forma "impune" les figures rivals, no necessàriament terroristes? Què està pensant Avner? Que si les autoritats haguessin atès les exigències dels segrestadors, si hi hagués hagut pilots en lloc de parar-los una trampa, molt probablement no hi hauria hagut el bany de sang, ni l’espiral venjativa posterior? Quina emoció tràgica experimenta Avner? Que en el conflicte amb els palestins, en què tothom té la seva raó, hi ha un joc brut persistent que només du a més guerra, enmig del qual, gent com ell i com els segrestadors de Munic esdevenen ingènues titelles assassines? A l’epíleg del film, quan Avner llança els retrets a la cara d’Ephraim, hi ha força respostes a aquestes preguntes -i especialment eloqüent resulta que Ephraim no vulgui anar a compartir el pa a la taula d’un israelià, tot i ser a l’estranger: no els uneix ni la tradició ni el sentiment de país, res-.

D’espies o bèl·lica?

Objectivament, Munich és un film d’espies; però cal reconèixer que Avner és a les antípodes d’un James Bond. Tot  i que Spielberg explota subtilment el físic d’Eric Bana -l’Hèctor de Troia-, el seu Avner no té res del tarannà seductor i frívol que correspon a l’arquetip més famós de tots els que han configurat el gènere dels agents secrets. Certament d’espies al cinema, n’hi ha hagut de tota mena; però el cas d’aquest contraterrorista jo diria que poc hi té a veure, amb cap d’ells. Més aviat, em fa pensar en els protagonistes de films de guerra -com Els canons de Navarone-, en els quals havien de sabotejar instal·lacions de l’enemic o, ras i curt, eliminar-lo físicament. No és que l’adscripció genèrica dels films m’interessi gaire; però és que les dues primeres hores de Munich enfilen un reguitzell inacabable d’accions a càrrec de l’escamot protagonista i, durant tota aquesta estona, pren el caire d’una més aviat monòtona pel·lícula de gènere.

Spielberg s’entreté a exposar el dilatat temps de la preparació dels atemptats, passa prou ràpidament per l’acte mateix de cadascun dels crims i encadena amb el·lipsis descomunals els diferents capítols de la venjança -salta temporalment i espacialment, d’una ciutat a l’altra, de manera tan expeditiva com sorprenent, atesa l’enorme estona que gasta en la descripció dels preparatius-. Dels efectes de cada actuació dels espies, se’n fa ressó sobretot a travès de la rèplica palestina -més atemptats, segrestos d’avions…, presents al film, a través de breus i eloqüents ràfegues de noticiaris televisius-.  

D’acord amb la convenció cinematogràfica, l’equip que capitaneja Avner és heterogeni i en situacions límit això acaba engrunant-lo; però Spielberg retarda la dramatització d’aquesta diversitat i de l’esmicolament del grup. Durant les ja esmentades dues primeres hores, ens va esbossant el perfil d’aquests personatges: Robert (Mathieu Kassovitz), el delicat fabricant de joguines, preparat a desactivar bombes i a qui han encarregat de muntar-les; Hans (Hanns Zischler), el llibreter -crec recordar- alemany a qui sap greu la manca de respecte que ha tingut pel cadàver de la noia holandesa que ha rematat despietada i fredament; Carl (Ciarán Hinds), l’escèptic; Steve (Daniel Craig), l’expeditiu simplista, i Avner, el que els comanda. Diferents, uns dels altres, tots actuen com un sol home, en l’acompliment mecànic de les missions, i no s’aprofundeix ni en els dubtes individuals ni en els conflictes que això genera entre ells; fins que Spielberg considera que ha arribat l’hora: quan comencen a caure, quan deixen de ser botxins evanescents i esdevenen víctimes potencials. Però llavors, segurament és massa tard perquè Munich s’enriqueixi amb el significat humà i polític de l’heterogeneïtat del grup; en qualsevol cas, abans que s’hi pogués entretenir, ja comencen a caure, un rere l’altre, fins a un total de tres. I, en una resolució desesperada per treure’n profit dramàtic, s’opta per carregar les tintes en el neguit gairebé paranoic d’Avner -hi ha alguna seqüència que sembla treta d’una cinta de por-. Francament, no em convenç, tot i que ho veig coherent amb el discurs del film.

En retardar la desfeta, Spielberg ens arriba a fer sentir com a intocables, immunes, els protagonistes. Quan sobtadament ens els mostra ben a l’inrevés, abocats a l’abisme, convertits en blanc cobejat de vés a saber qui, emfàticament ens fa evident que ningú en surt il·lès ni resta impune en aquesta espiral de destrucció. El retard també reforça el contrast entre l’obediència cega -l’actuació mecànica dels agents "programats"- i la consciència individual, per bé que això només s’explicita prou bé en el cas d’Avner i a costa de plantejar la decepció d’una innocència reticent. No es pot negligir tampoc, el fet que, gràcies a l’esbós dels personatges en la primera part, aquests mai no esdevenen ninots al servei de l’acció cinematogràfica -com sol passar als thrillers que esquitxen habitualment les pantalles del multicinemes, avui en dia-.  Potser un dels principals retrets que podem fer-li a Munich és la paradoxa que les seqüències dels espies contraterroristes no siguin gens fetitxistes -amb els ginys, les armes, les planificacions dels cops…- perquè privilegien l’experiència humana que comporten i, en canvi, no s’hi treballi més, justament, el factor humà.

Artísticament discreta

A les acaballes d’aquest escrit, òbviament he d’afirmar que Munich és una pel·lícula treballadíssima. No seré jo qui elogiï ni discuteixi el talent com a director d’Steven Spielberg. Només dic que, amb el prolífic joc de miralls ja comentat; amb l’intel·ligent ús del punt de vista a què ja hem fet referència; amb la mixtificació visual de tots els elements rivals que hi intervenen; amb la construcció del relat fílmic de manera coherent al discurs, i amb l’agosarament i pertinència d’aquest discurs, Munich resulta una peça treballadíssima -una meravella d’orfebreria cinematogràfica, si se’m permet el terme, sense ganes d’ofendre-. Ara bé, l’hem de considerar artísticament important? La hi podem així valorar, malgrat els aspectes discutibles?

Pel que fa a les coses que no m’acaben de fer el pes o que resulten ben discutibles, no haurien de rebaixar-li la consideració artística. D’obres d’art imperfectes, n’hi ha un munt, en totes les disciplines. No, no és aquesta la qüestió. Munich és i vol ser un film polític. Spielberg, jueu que viu als Estats Units -igual que Avner al final, com m’ha fet notar un bon amic-, parla i es nota que necessita parlar del conflicte entre jueus i palestins, entre el món Occidental i el món Àrab. I no va més a fons de la denúncia, per interessant que sigui. Sobre la venjança i com ens esquitxa, Mystic River, de Clint Eastwood, era per exemple més profunda. Tampoc a nivell formal hi trobem gaire cosa més que el talent professional. Ni tan sols hi ha aquells moments visuals aïllats que Spielberg ens ha regalat altres vegades -estic pensant, en l’antològica escena en què el nen de L’imperi del sol, dalt de la teulada d’un cobert, xala amb els avions que passen rasant pel camp de concentració; o en aquella altra, no menys destacada, en què el nazi incorporat per Ralph Fiennes, a La llista d’Schindler, dispara a la babalà, des de la terrassa contra els presos del camp-. Munich és artísticament més aviat discreta.