Club 7 Cinema

Jafar Panahi impressiona amb el ‘thriller’ moral ‘Un simple accident’ / Jafar Panahi, favorit a la Palma d’Or / Seria un acte de justícia premiar aquesta gran obra d’un gran cineasta: així s’expressa Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’; L’emocionant retorn a Canes de Jafar Panahi, titula Imma Merino la crònica per al diari “El Punt Avui”; Un film important, remarca l’italià Federico Pontiggia, a la ressenya per a ‘Cinematografo’; Una altra pel·lícula serio-còmica molt impressionant d’una de les figures més distintives i valentes del cinema mundial, conclou el molt anglès Peter Bradshaw, a la crítica per a ‘The Guardian’; Després de ser censurat i empresonat diverses vegades, el director d'”Offside” en surt de tot menys escarmentat, i planteja un poderós dilema moral a aquells que l’Iran ha tractat injustament, destaca el nord-americà Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’…

De Jafar PANAHI, “Un simple accident” / “It Wast Just An Accident” / “یک تصادف ساده”.

Producció: Iran, França, Luxemburg. Any: 2025. Durada: 1h45.

Sinopsi: El que comença com un petit accident posa en marxa una sèrie de conseqüències creixents

L’emoció del retrobament i per la grandesa cinematogràfica.

Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara:  En la competició oficial, molta emoció pel retorn a Canes i als festivals en general del cineasta iranià Jafar Panahi, després d’anys de persecució de les autoritats del seu país: dos empresonaments acusat de fer propaganda contra el règim, tortures, una vaga de fam, un arrest domiciliari i la prohibició de fer cinema durant vint anys, que el director ha incomplert repetidament, obligat a exercir l’ofici clandestinament. “Un simple accident”, la primera pel·lícula en quinze anys que Panahi presenta en persona en un festival –ni tan sols va poder recollir l’Ós d’Or per “Taxi a Teheran”–, es tracta, a més, d’una obra important, favorita immediata a la Palma d’Or / La pel·lícula està marcada pel darrer empresonament de Panahi, que el 2023 va passar set mesos a la presó, on, segons ha explicat en les primeres entrevistes que ha concedit en molt de temps, era interrogat “vuit hores al dia, amb els ulls tapats i davant una paret”. El protagonista d'”Un simple accident” és també un antic presoner, traumatitzat per les tortures d’un interrogador especialment cruel al qual reconeix un dia al taller on treballa. Així comença una història de venjança en què es van afegint altres víctimes de l’interrogador, un vibrant ‘thriller’ moral narrat amb un dificilíssim to de tragicomèdia. En la pel·lícula més política de Panahi hi ha ràbia i indignació, però també generositat i comprensió de l’ànima humana (..).

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: L’emocionant retorn a Canes de Jafar Panahi / Fa trenta anys, Jafar Panahi va guanyar a Canes la Càmera d’Or a la millor òpera prima amb la meravellosa “Un globus blanc”, a partir d’un guió del seu mestre, Abbas Kiarostami. Des d’aleshores, diverses pel·lícules seves s’han projectat a Canes, però en els últims quinze anys el director iranià no havia pogut assistir al festival (ni anar enlloc) perquè, condemnat judicialment per la seva dissidència política a un arrest domiciliari, no podia sortir del seu país. També tenia prohibit fer cinema, amb el qual des de fa molt temps ha denunciat sovint tot allò imposat a les dones iranianes, però n’ha seguit realitzat clandestinament, contrarestant la precarietat amb enginy i una moral indestructible. També amb ètica. Per això, quan Panahi va entrar a la sala Lumière, abans de la projecció d’”Un simple accident”, va rebre una ovació carregada d’emoció. Els aplaudiments també van ser intensos quan va acabar una pel·lícula que, convertint-se en una ferma aspirant al palmarès de la secció oficial, fa present la gran ferida de la societat iraniana a causa d’un règim repressiu [/] La narració parteix del fet que un home, a conseqüència d’un simple accident en què atropella un gos i fa que dugui el seu cotxe al garatge, creu reconèixer el carceller que va ser el seu torturador (i el d’altres) en nom de la revolució islàmica. Segrestant-lo amb un desig de venjança, la víctima dubta sobre la identitat de qui nega ser el seu botxí. Panahi manté la tensió en tot moment, com també fa palpitar el sentit humanista i fins l’humor que il·luminen tot el seu cinema, encara que hi faci una denúncia del terror de la repressió política. Panahi no fa cinema per venjar-se, sinó perquè per a ell és la vida que, a més, li permet de sobreviure a l’autoritarisme.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) Sobre el paper, l’iranià Jafar Panahi té prohibit pel règim teocràtic del seu país rodar pel·lícules fins al 2030, però les autoritats han relaxat les restriccions sobre el seu art. A la primera pel·lícula que dirigeix des d’aleshores, “A simple accident” -encara va haver de rodar-la en secret, ull, per esquivar la censura estatal–, Panahi teixeix una intriga moral cruïssima sobre un home que de forma accidental creu identificar qui va ser el seu torturador i que, després d’arrossegar-lo al desert a fi d’enterrar-lo viu, decideix abans incorporar a la seva missió altres víctimes de persecució política perquè l’ajudin a confirmar que aquell home és, en efecte, el monstre que els va arruïnar la vida / Per fer-li un nus a la gola a l’espectador, “A simple accident” presenta un país on les víctimes del règim es veuen obligades a ser veïns dels seus botxins i, mentre uneix els respectius sentits de l’absurd de Samuel Beckett i Quentin Tarantino, ens demana que ens preguntem sobre si els oprimits estan legitimats per adoptar els mateixos mètodes que van patir en mans dels seus opressors, tot i que estigui clar que la venjança mai els permetrà tancar les seves ferides.

Tot comença amb l’atropellament accidental d’un gos… (sàtira, comèdia negra, farsa de terror…).

En Jafar Panahi és el veterà autor iranià i defensor de la democràcia que continua sent arrestat i empresonat, suportant prohibicions de cinema i desafiant la llei, trobant escletxes legals a través de les quals les seves pel·lícules es poden fer i projectar a l’estranger. I les autoritats iranianes, tensament i hipòcritament conscients de l’escrutini mundial i, de fet, del prestigi de poder tou que encara s’ha d’acumular gràcies a l’eminència d’en Panahi, semblen (gairebé) tolerar-ho / Ara en Panahi ha arribat a Canes amb la que podria ser la seva pel·lícula més emocionalment explícita fins ara: una pel·lícula sobre la violència i la venjança estatal, sobre el dolor de la tirania que coexisteix amb l’aparent normalitat quotidiana. Hi ha macabres punxades de sàtira, comèdia negra i farsa de terror, i la pel·lícula gairebé sembla un homenatge dissident iranià a “Weekend at Bernie’s” o fins i tot a “The Trouble With Harry” de Hitchcock / Un home (Ebrahim Azizi) condueix de nit amb la seva dona embarassada i la seva filla petita al cotxe i pateix la premissa impactant de la història d’un thriller de suspens: xocar contra alguna cosa en la foscor: un gos. Aquest simple accident fa que el seu cotxe s’espatlli al cap de només cinc minuts de tornar a la carretera, i es trobi aturant a l’atzar en un garatge que pertany a Vahid (Vahid Mobasseri), sobrenomenat “Cap de Jug” pel seu hàbit d’agafar-se els ronyons dolorosos amb una mà, amb el braç com si fos la nansa d’una gerra / El conductor també té una discapacitat, coixesa, i en Vahid queda atordit, espantat i enfadat en adonar-se que coneix aquest home; i això desencadena una estranya sèrie d’esdeveniments que reuneix una cohort dispar de coneguts d’en Vahid que han patit a mans de l’estat (..) / Una seqüència d’escenes grotesca, gairebé onírica, ens porta a diversos llocs, incloent-hi un desert remot amb un arbre que, segons Hamid, sembla un escenari per a Esperant Godot. Els girs argumentals són sorprenents, gairebé irreals; pot ser cert que gent normal com aquesta pugui tolerar la violència? Però si això sembla inversemblant, potser és perquè no comprenem la violència que ja han viscut. La narrativa ens sacseja i ens fa moure com en Vahid i els seus contemporanis a la part posterior de la seva furgoneta; també ho fan els canvis de to de la tragèdia a la comèdia i viceversa. Però aquestes qüestions narratives mai no ens porten al punt de sarcasme o absurditat que podrien arribar en una altra pel·lícula anglo-hollywoodiana / (..)  És una altra pel·lícula serio-còmica molt impressionant d’una de les figures més distintives i valentes del cinema mundial (Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 4 estrelles sobre 5).

Venjança? Dubte, perdó, banalitat del mal…

El títol de la pel·lícula remet a la idea de l’atzar. Una cosa inesperada passa en una carretera de la perifèria de Teheran quan un matrimoni amb la seva filla circulen de nit. L’accident -com a “Muerte de un ciclista” de Juan Antonio Bardem- serveix perquè tot s’encadeni, però que el procés tingui una càrrega simbòlica prenent com a premissa una certa idea de l’absurd [/] Davant d’un arbre, una jove fotògrafa evoca “Esperant Godot” de Samuel Beckett. A la pel·lícula, hi ha un home que condueix pels carrers de Teheran amb una camioneta propietat d’un mecànic. Al costat seu, veiem una parella que es vol casar, la fotògrafa i un altre personatge que s’ha afegit al grup. Tots comparteixen un dolor comú i tots odien l’home que està amagat i lligat dins de la furgoneta [/] Tot sembla molt estrany, però l’absurditat ve determinada per l’excepcionalitat política, pels mecanismes de la pròpia dictadura [/] Allò que uneix els diversos personatges és la tortura. L’home que jeu a la furgoneta és un presumpte funcionari de la violència del règim dictatorial, algú que ha creat l’horror i del qual ningú oblida el seu sadisme. El torturador encarna el mal, però també sap demanar perdó a qui l’ataca. Sap presentar-se com un pare de família la dona embarassada del qual ha donat llum a un hospital i que sembla preocupar-se per la seva dona // Davant del mal hi ha el debat entre la venjança i el perdó. Els personatges actuen per venjança, treuen la ràbia de dins per atacar aquella persona que els ha marcat cicatrius incurables, però alhora senten com el pes de la humanitat els porta cap al dubte i el perdó [/] En Panahi planteja un debat profund sobre els límits de la compassió i fins a quin punt el mal és tan banal com s’ha dit. Els sicaris del poder són persones humanes o són simples artefactes d’una maquinària perversa que els anul·la? Són aquests personatges sinistres unes persones que fan el seu ofici seguint unes ordres perverses? El mal és als seus funcionaris o al propi sistema? [/] En Panahi construeix la pel·lícula com si tot fos una gran metàfora política que qüestiona les dictadures. Un relat simbòlic situat en un Iran on el mal és una mica endèmic i on la tortura sempre ha estat present en els diferents règims // L’absurditat també té a veure amb la censura, la vigilància política, la impossibilitat de crear en un règim sense llibertat. En Panahi podria ser qualsevol d’aquests personatges que fan voltes incertes pels carrers de Teheran, podria construir la pel·lícula com un acte de venjança després de dotze anys de privació de llibertat creativa, però el cineasta prefereix actuar amb elegància i dir-nos que el mal no és banal, sinó que sempre hi és, aguaitant sense rostre humà (Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán)

Una pel·lícula essencialment política!(?)

(..) La naturalesa fragmentada de les estructures de poder a l’Iran, la casuística complexa i sovint confusa entre allò que està prohibit, permès, possible, oficial o clandestí, ha portat Panahi, que inicialment va ser un emul esteta del gran Abbas Kiarostami, a convertir-se, a través de pel·lícules i posicionaments, en una figura eminent de la dissidència. Un lluitador de la resistència de dins d’un país on l’escena artística és paradoxalment molt activa, fins i tot afavorida, malgrat les nombroses censures i llistes de prohibicions que es renoven constantment en funció de les personalitats al càrrec. (..) Després d’haver recuperat el dret a viatjar l’abril de 2023, el cineasta és ara a Canes amb “Un simple accident”, filmada després de sortir sortir de la presó. El seu seguici assegura que, a diferència de Rasoulof, que va venir a Canes el 2024 per presentar la molt controvertida “La llavor de la figuera sagrada”, ell no té intenció d’establir-se a Europa, decidit a tornar a casa // En veure la pel·lícula, hom s’adona de l’abast del risc que comporta, ja que el llargmetratge té connotacions d’un ajustament de comptes amb els partidaris del règim. «Després d’un simple accident, els esdeveniments es desenvolupen un darrere l’altre»: aquest és el discurs lacònic que es podia llegir abans de la projecció. La pel·lícula resulta ser senzilla, directa i obertament política (..) / (..)  Aprofitant l’oportunitat per venjar-se sense pensar-ho, Vahid deixa l’home inconscient amb un cop des de la porta del cotxe, el lliga, el segresta, li cava la tomba… després dubta, superat pel dubte davant les protestes del seu presoner. És aquest el cruel Eghbal, anomenat el Guibole, o un pare innocent? Aleshores comença, per assegurar-se’n, tota una aventura on [una sèrie de personatges] es troben embarcats a la furgoneta de Vahid, el vehicle d’una venjança improvisada. Aquest viatge, ple de debats acalorats entre les víctimes, amb les seves diferents posicions, mentre el policia és al maleter, és una manera que té el cineasta d’examinar (exorcitzar) els motius per lluitar contra el règim. També és una manera de ponderar els arguments morals del que s’hauria de fer, si caigués, per interrompre la llarga cadena causal d’opressió i tortura, sempre justificada i disfressada pel projecte de fer el bé, i quina justícia es podria fer que no sigui pura venjança / (..) Si la tomba excavada al desert sembla citar “El gust de la cirera” del mestre Kiarostami (Palma d’Or 1997), l’empitjorament de la situació política i la ferotge repressió que va patir personalment el cineasta semblen empènyer “Un simple accident” a allunyar-se d’una certa tradició cinematogràfica iraniana, de la seva alta posada en escena de l’implícit, del cas per cas, del detall i el desviament, en favor d’una forma de ràbia franca a l’altura de la urgència, més dirigida cap a la plaça pública, menys rica en plaers clandestins. Una pel·lícula de circumstàncies amb tots els riscos que això comporta per als qui en són els cervells (Didier Péron i Luc Chessel, a la ressenya per a Libération)

(..) Amb la seva nova pel·lícula, *A Simple Accident*, en competició al 78è Festival de Cinema de Canes, [en Jafar Panahi] corre dos riscos importants: atreure la ira de Teheran i ampliar la seva llista d’honors, després del Lleó d’Or al Festival de Cinema de Venècia del 2000 per *The Circle* i l’Ós d’Or a Berlín del 2015 per *Taxi Tehran* / (..) Una pel·lícula important, important més que no pas del tot reeixida, ja que pateix la mateixa pesantor del que explica, gairebé ineluctablement, és a dir, la persecució impetuosa i despietada d’un torturador, o presumpte torturador, per part de les seves pròpies víctimes / Està a l’alçada de l’última obra de Mohammad Rasoulof, “La llavor de la figuera sagrada”, però “Un simple accident” va més enllà, desxifrant sense embuts l’Iran aquí i ara, que no és ni una terra pacificada ni redimible. Valent fins al punt de la imprudència, Panahi s’atreveix a prendre com a ostatge el règim dels aiatol·làs i fins i tot a jutjar-lo sumàriament, rendit a l’evidència d’ull per ull, dent per dent, excepte que el gir final revifa la prevalença del Sistema, amputat però encara dempeus i a punt per atacar / Entre el pamflet polític, el drama en furgoneta, l’al·legoria sociològica i fins i tot antròpica, és l’enfrontament d’un lloc, un temps i una ideologia, on el director s’embruta les mans, la càmera i la consciència perquè a la nit totes les vaques són negres, però res és accidental (..) / Per segellar la insostenibilitat, i la injustícia mateixa, de patir primer i salvar després, perquè els passatgers de la furgoneta, és a dir, el mecànic, el fotògraf, la núvia, voldrien matar l’autoproclamat botxí, i tanmateix… l’anell no aguanta, la llei del talió s’hi resisteix, mentre el grup esdevé permeable a la comèdia, a l’humorístic i al sarcàstic -i la maniobra d'”Un simple accident” no sempre reïx o, si més no, no ens deixa sense paraules / I, tanmateix, hom queda meravellat pel poder —més fort que les debilitats, les taques i els didactismes— d’aquest Panahi, que, de cara, com de fet, només pot ser-ho un accident, dispara recte i pega, oferint la seva pròpia galta. Honor al mèrit civil, honor a cap temeritat futura (Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo).

Atenció: Jafar Panahi ja no és el cineasta que era, sinó que va passar de ser un humanista discret (en pel·lícules com ara “El globus blanc” i “Offside”) a una crítica oberta al règim iranià, tal com es revela en el seu nou i contundent thriller polític, “It Was Just an Accident”. La ironia més gran d’aquest canvi és que potser Panahi mai no s’hauria tornat tan explícitament desafiant amb els seus perseguidors si el mateix sistema no hagués intentat reprimir-los amb tanta duresa. Detingut diverses vegades per suposada propaganda i empresonat en dues ocasions (alliberat només després d’una vaga de fam), Panahi no pot evitar crear art, i en surt entusiasmat i disposat a contraatacar / El mateix passa amb els cinc personatges de “It Was Just an Accident”, que s’han reunit gairebé com els lladres de diamants de “Reservoir Dogs” després de l’atracament (..). Per estrany que sembli (per a un drama amb guió a foc lent amb escenes de conducció interminables i un desviament per la sala de maternitat), la seva tasca mordaçment divertida creua l’absurdisme de Samuel Beckett amb una de les pel·lícules de venjança més furioses de Tarantino. Cadascun d’aquests supervivents jura que reconeixeria el fiscal hipòcrita i amb una sola cama que els va torturar a la presó, tot i que cap en va veure amb els seus propis ulls l’home a qui anomenaven “Peg Leg” i “el Coix” / A Vahid (Vahid Mobasseri) li posaven els ulls tapats cada vegada que el pegaven, però reconeix el so del pas de Peg Leg quan entra coixejant al garatge on treballa. Per a Shiva (Maryam Afshari), que es nega a portar el vel en la seva feina com a fotògrafa de noces, l’olor de l’home és la reveladora: la manera com feia pudor de suor. Mentrestant, l’exaltat Hamid (Mohamad Ali Elyasmehr) insisteix que és la veu del noi la que el transporta a aquells dies traumàtics, quan va ser interrogat i amenaçat, deixat dret durant hores amb una soga al coll / I què passa si cap d’aquests supervivents pot fer una identificació visual positiva? Junts, segurament poden determinar si l’home lligat al bagul de Vahid és realment Eqbal, l’opressor que tenen en comú (..) / (..) En Vahid cava una tomba i està a punt d’enterrar el seu captiu en una extensió oberta del desert (àrida tret d’un arbre escarpat que sembla manllevat d’una producció d'”Esperant Godot”), però el seu captiu, en pànic, introdueix prou dubtes perquè en Vahid busqui altres testimonis. «No cal cavar-los la tomba. Ja ho han fet ells mateixos», [li] diu el seu amic Salar (Georges Hashemzadeh), obrint un diàleg que Panahi sembla tenir amb si mateix a la pel·lícula / A hores d’ara, les víctimes del règim iranià superen en nombre els seus opressors, les mesures draconianes dels quals estan creant inadvertidament la mateixa resistència que intenten reprimir. Quan les coses finalment arribin a un punt d’inflexió —i ho faran—, Panahi es pregunta si la venjança dels ciutadans hauria de ser corresponentment cruel o si haurien de mostrar clemència? Fins a quin punt pot ser lluny una revolució? És revelador que Panahi ja no qüestioni indirectament polítiques específiques (la manera com “The Circle” va representar la desigualtat de gènere i “This Is Not a Film” va rebaixar els límits de l’expressió personal), sinó que amenaci obertament els seus amos amb venjança / (..) Tot i que la premissa senzilla recorda certs drames posteriors a la Segona Guerra Mundial en què els supervivents reconeixen els culpables nazis que abans els terroritzaven, l’esgarrifosa última escena de la pel·lícula sembla una crida a l’acció. Durant la major part de la seva durada, “It Was Just an Accident” deixa sense resposta si Vahid i companyia tenen l’home amb una sola cama adequat. En cert sentit, no importa. La pel·lícula mostra que aquells que han estat perjudicats —per protestar contra unes condicions laborals injustes o per aparèixer vestits de manera immodesta en públic— ara estan units pels maltractaments que han rebut. Un exemple: les històries dels personatges es van inspirar directament en coses que Panahi va sentir mentre era empresonat, cosa que suggereix que no hauria pogut escriure aquesta pel·lícula sense conèixer gent amb idees afins a la presó. Això vol dir que, fins i tot si les autoritats prenen mesures enèrgiques contra Panahi, no està sol (Peter Debruge, a la ressenya per a Variety).

Una pel·lícula curulla d’humor, però amb escena final que posa els pèls de punta

(..) La seva nova pel·lícula, “It Was Just an Accident”, tracta de manera fictícia la història de persones de classe treballadora empresonades injustament que busquen venjança contra el guàrdia que les va torturar i increpar / El que pot sorprendre el públic de *It Was Just an Accident* és la quantitat d’humor que el director ha sabut incloure en aquesta pel·lícula, això fins a la seva escena final de confrontació i una imatge duradora que us farà posar els pèls de punta / (..) Hi ha més d’una rialla en aquesta pel·lícula malgrat la gravetat del tracte que van rebre aquestes pobres ànimes a mans del govern sense cap bona raó, gent treballadora les vides de les quals van ser capgirades. No és estrany que tinguin emocions tan fortes, però veure aquest grup heterogeni que inclou una núvia i un nuvi completament vestits (que són els únics que no van compartir l’experiència de la presó) és gairebé com una farsa / En definitiva, no ho és gens, i l’habilitat absoluta de Panahi per fer malabars amb els canvis tonals és, com a mínim, impressionant. La pel·lícula té molt a dir sobre la naturalesa insensible de l’Iran en tancar qualsevol persona a la presó sense cap raó viable. Adquireix una nova rellevància universal perquè està passant ara mateix als Estats Units amb la crisi immigratòria i s’està estenent a altres parts del món amb règims autoritaris. “It Was Just an Accident” és una poderosa declaració per a la humanitat i serveix com a avís que és millor que vigileu les vostres esquenes. Podria passar a qualsevol lloc. Aquesta pel·lícula posa de manifest de manera commovedora les víctimes, inclòs el valent director de la pel·lícula, que ha viatjat a Canes amb el seu repartiment per a aquesta estrena (Pete Hammond, a la ressenya per a Deadline)

***

FOTO DE L’APUNT: Jafar Panahi (Memento)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!