Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Mia Hansen-Løve torna al “paradís” de la seva generació
Eden ressegueix la trajectòria de la generació del “French touch”, des de 1992 fins avui; una generació que encara avui en dia gaudeix d’un èxit internacional insòlit gràcies a DJs com Daft Punk, Dimitri from Paris i Cassius.
Als anys noranta, la música electrònica creix molt de pressa a França. En la trepidant vida nocturna de París, en Paul (Félix de Givry) s’estrena com a DJ. Crea el duo “Cheers” amb el seu millor amic i de seguida troben el seu públic. Ràpidament cauen en un ascens breu i eufòric cap a la fama i, endut per la passió, en Paul decanta la seva pròpia vida.
Mia Hansen-Løve (París, França. 05.02.1981) ha dirigit Eden a partir d’un guió escrit amb el seu propi germà Sven Hansen-Løve, tres anys després de la seva prou ben valorada Un amor de joventut. Vaig acabar el rodatge d’ “Un amor de joventut” -explica- amb la sensació d’haver arribat al final d’una inspiració coherent. Veig les meves tres primeres pel·lícules [Tout est pardonné (2007), Le père de mes enfants (2009) i Un amor de joventut (2011)] com una mena de trilogia i sentia la necessitat de passar pàgina. Alhora, el meu germà Sven, que ha estat DJ durant vint anys, va arribar al final d’un camí, d’una manera de viure. Ell també sentia la necessitat de tornar a començar des de zero i es va posar a escriure, cosa que sempre havia volgut fer. El desencadenant va ser veure Après Mai, d’Olivier Assayas, en què explica la seva adolescència i, a través seu, la història de la seva generació. Aquella pel·lícula em va dur a preguntar-me: si fes un film sobre la meva generació, sobre la joventut dels anys noranta – dos mil, des d’un punt de vista més ampli que el d’ “Un amor de joventut”, què sortiria? La història del meu germà, la seva trajectòria com a DJ des que van nàixer les “raves”, el descobriment de la música electrònica fins a l’explosió mundial del “French Touch”, i una certa desil·lusió que el va dur a canviar de vida, em va semblar que resumia de manera molt pertinent l’energia i les aspiracions de la meva generació.
Més informació: Declaracions de Sven Hansen-Love | Imdb.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Imma Merino, diari El Punt Avui:
(..) possiblement és la proposta cinematogràfica més atractiva (almenys la més
moderna i elegant, tot i que a vegades pot semblar una mica superficial) entre
les projectades fins ara a la secció oficial del festival. Amb un poderós sentit
de l’el·lipsi, unes imatges filmades exquisidament i una atenció a la gestualitat
corporal dins la millor tradició francesa
Xavi Serra, diari Ara:
(..) En la seva curta carrera, Mia Hansen-Love (33 anys) ha explorat repetidament la forma en què el temps i les circumstàncies esculpeixen
la vida (..) Però el film no és un biopic encobert sobre el famós duo, com s’han pensat alguns abans de veure la pel·lícula, sinó precisament el contrari: un retrat de la cara B de l’èxit, sobre aquells artistes que, tot i estar en el moment i el lloc adequats, no eren la persona correcta (..) Una melancòlica crònica
emocional sobre el fracàs (..) Love acompanya el Paul en aquest viatge
al fons de la nit electrònica amb la seva habitual narrativa plena
d’el·lipsis i fluïda (..), més interessada a capturar les sensacions que a detallar el dibuix dels personatges. L’emoció triga més a brollar que en altres cintes
de l’autora, però el film és implacable com a fresc d’una generació que
no es decideix a créixer.