Club 7 Cinema

Mi vacío y yo. Director: Adrián Silvestre. Guió: Carlos Marqués-Marcet, Raphaëlle Pérez i Adrián Silvestre. Repartiment: Raphaëlle Pérez (Raphaëlle), Alberto Díaz, Carles Fernández Giua, Carmen Moreno, Marc Ribera, Isabel Rocatti. Vista el dia 16.01.2023, en VO, per FilminCat -parlada gairebé totalment en castellà, amb presència ocasional del francès i residual del català-.

Sinopsi -Festival de Rotterdam-: Raphi, de França, fantasieja amb històries d’amor amb prínceps blaus i amb formar una família tradicional. Però en realitat, les coses no són així. Treballa en un centre d’atenció telefònica a Barcelona, se les ha amb cites per internet a vegades vergonyants i el seu terapeuta li diagnostica disfòria de gènere. Durant aquest període confús però valuós, seguim aquesta dona trans mentre fa la transició, així com en la seva vida quotidiana. Parla amb franquesa amb els companys, els amics queer i els homes que coneix a través de les aplicacions. Malgrat tots els consells que rep, resulta que és sobretot el temps i l’experiència el que l’ajudarà a acceptar el seu lloc en aquest món.

Festivals i premis: Rotterdam 2022. Màlaga 2022 (Premi Especial del Jurat). D’A 2022 – Un impulso colectivo. Premis Gaudí: nominada a Millor Guió Adaptat.

Comentari.

Pel·lícula didàctica fins a l’avorriment, que mostra el procés de transició d’una dona trans, explicant els diferents aspectes que hi intervenen. És una ficció però està construïda talment com un documental, amb preguntes i respostes -de la terapeuta a la protagonista i viceversa, de la protagonista i els homes amb què contacte a través d’aplicacions, de les dones trans que es troben dins i fora d’un grup de suport, d’amistats, del personal de la companyia teatral amb què es relaciona…-. Tediosament, sense amagar ni dissimular mai la vocació didàctica del film. Evidentment, també veiem l’ostensible evolució física i íntima, sexual, de Raphaëlle.

Un cas que es vol diàfan, per a seguir-lo en la seva complexitat. Sí, Raphaëlle compta amb l’acceptació dels pares i germanes i de companys de la feina, té feina, suport terapèutic i de la comunitat trans, troba homes amb què pot parlar… Però ha de fer i fa el seu camí, que no és fàcil i passa també per topar amb la mirada externa que el veu masculinament i amb alguns contactes i cites agressives, evolucionar en les seves experiències sexuals, trobar-se a si mateixa… El procés que segueix Raphaëlle és ple de meandres, tractats amb coneixement de causa, amb notable riquesa de matisos i molt de respecte.

És d’agrair la informació que ens aporta, tanmateix esbiaixada per l’apologètica LGTBI. Però el didactisme en el cinema sol ser sempre carregós i discutible com a expressió artística. I no ho és menys perquè tracti d’una qüestió -ara tan d’actualitat- com la “trans”.

PS-1: Sembla que el guió, en què jo diria que es nota el bon ofici de Carlos Marqués-Marcet quant a bastir cinematogràficament relacions interpersonals, consta com a guió adaptat, sembla -dic- perquè es basaria en algun poema de la pròpia Raphaëlle.

PS-2: Perdoneu-me la ignorància, però em pregunto què hi pinta l’Institut Ramon Llull donant especial suport a aquest film, que és en castellà i té el català com a residual. Potser és que ara també fan aquestes coses. No ho sé.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!