Club 7 Cinema

“A complete unknown“, de James Mangold, amb Timothée Chalamet encarnant la figura de Bob Dylan, s’estrenarà al mercat espanyol el 28 de febrer (al francès i a l’italià ja s’hi ha estrenat) i al Festival de Berlín ja l’han vist i ens n’arriben cròniques…

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’:

Un públic que escridassa el músic a qui idolatra perquè s’ha atrevit a tocar la guitarra elèctrica. Molts no necessiten més informació per identificar els personatges i el context de l’escena: és el concert de Bob Dylan al Festival de Newport del 1965, el dia que el músic va escenificar la seva renúncia a ser la veu d’un moviment social i va reclamar la seva llibertat artística amb el so elèctric de la guitarra i els versos de fúria i despit de ‘Maggie’s farm’ (..). Va ser un d’aquells moments dels quals s’escriuen piles d’articles i llibres, un moviment tectònic de la cultura popular i, tot plegat, una senzilla elecció estètica: de quina manera vol un artista que soni la seva música.

Que sobre aquest moment i tot el que hi ha darrere pivoti la trama d’”A complete unknown”, el ‘biopic’ sobre els primers anys de Bob Dylan a Nova York, és un dels molts encerts de la notable pel·lícula de James Mangold (..),  Timothée Chalamet (..) hipnotitza la pantalla amb una interpretació travessada pel carisma, la confusió i l’enigma del Dylan dels anys seixanta. (..)

Chalamet entoma el repte d’interpretar ell mateix les cançons de Dylan amb resultats excel·lents i, més enllà de mimetitzar la veu nasal i les inflexions vocals del cantant, toca la guitarra prou bé i deixa un grapat d’interpretacions memorables (..).  Els dylanòlegs es faran un tip de subratllar les moltes llicències que es pren “A complete unknown” (..), però difícilment es pot negar la potència del torrent de música que ofereix i la importància dramàtica que s’atorga a les cançons (..). “A complete unknow” és una pel·lícula sobre l’ascens d’un artista a la fama i les servituds que comporta, però també sobre els equilibris personals que han de fer els que l’envolten, sobretot quan l’artista en qüestió és algú tan esmunyedís i complicat com el Dylan dels seixanta (..).

També és lloable l’esforç per evitar la visió neta i polida dels fets que fan la majoria de ‘biopics’, però val la pena assenyalar que al film no hi ha una sola imatge de consum de drogues tot i que el seu protagonista es passa la segona part òbviament afectat pel consum d’amfetamines. Chalamet tampoc ha volgut ficar-se en embòlics i no ha valorat des d’una perspectiva actual la decisió que pren Dylan d’allunyar-se de la política en un moment tan confús: “La meva teoria és que la cançó política va ser per a ell una textura amb què expressar-se a principis dels seixanta, però un cop els Beatles, els Rolling Stones i els Kinks van canviar la cultura, li resultava més divertit tocar amb una banda de rock, era menys complicat que l’activisme polític. Però és cert que mentre ell feia discos com ‘Blonde on blonde’ i ‘Nashville skyline’, Joan Baez i Pete Seeger feien marxes de protesta”.

Tant Baez com Seeger i el primer amor de Dylan (Suze Rotolo, rebatejada amb un altre nom a la ficció a petició del músic) són personatges de pes en el film de Mangold, que a través seu observa la negligència emocional del músic i el seu talent brutal, quasi incomprensible per la facilitat insultant amb què brolla. Sense caure en la caricatura amb què els van retratar abans molts cronistes enlluernats pel mite rebel de Dylan, “A complete unknown” s’esforça a atorgar dignitat i profunditat a Baez, empoderada i lúcida, i sobretot a un Seeger (Edward Norton, excel·lent) que, tot i no saber valorar la importància del nou camí musical del seu amic, sempre va ser coherent amb els seus principis.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’:

Timothée Chalamet no s’assembla físicament a Bob Dylan. I Dylan òbviament no s’assembla en res a l’emperador Paul Atreides, protagonista de la saga Dune, ni a l’aspirant a xocolater que dona títol a “Wonka” (2023). I que això sigui així malgrat que Chalamet llueix pràcticament el mateix aspecte a tots els papers que interpreta deixa en evidència la seva extraordinària capacitat camaleònica.

L’actor porta a terme un treball sorprenent encarnant el jove Dylan en el qual no és sinó el primer biopic autoritzat –més o menys– sobre el músic més icònic del segle XX. “A complete unknown” repassa bona part del seu ingent repertori de cançons i deixa que Chalamet aporti la seva pròpia veu per oferir una versió extremadament creïble del so original; i l’intèrpret exhibeix un treball encara més impressionant quan encarna el músic lluny dels micròfons, executant la millor personificació possible sense caure en la caricatura. (..) És una pena que res del que la pel·lícula ofereix a part de la seva feina no estigui a la seva altura.

El seu títol, “A complete unknown” –”Un complet desconegut” en català–, no només és una referència a un dels versos més famosos mai escrits pel cantant; també, vista la pel·lícula, és una excusa. Cal dir que seria una insensatesa esperar d’una pel·lícula que donés explicacions fàcils a tots els misteris encarnats per un artista que ha creat nombrosos alter ego i ha passat per moltes fases creatives, i que, per tant, és impossible de definir. I s’agraeix que “A complete unknown no pretengui fer-ho” (..) Com ja va fer el director Todd Haynes a “I’m not here” (2007), la nova pel·lícula prefereix celebrar l’enigma Dylan que mirar d’explicar-la; però si la solució que Haynes va trobar per a això va ser fer Dylan inabastable, la de Mangold és convertir-lo en algú molt petit.

(..) Mangold converteix Dylan en un mer recipient del seu propi geni, i dedica la major part de la pel·lícula a observar-lo mentre transita d’un moment d’inspiració divina al següent. Mentrestant, traça una il·lustració merament superficial de l’artista, i insisteix a intercalar-la amb plans de gent que l’observa actuar bocabadada davant el miracle.

(..) Pel·lícula supèrflua i tediosa.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!