Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Mathieu Amalric: “La idea era picar sobre el misteri de l’atracció entre dos cossos”
FOTO L’habitació blava, de Mathieu Amalric
(..) és una novel·la de càstig per la sexualitat —o per la seva pròpia sexualitat exuberant—, declara Amalric, que afegeix: I això, amb Stephanie Cléau, que va adaptar la novel·la amb mi, hem mirat de fer-ho desaparèixer.
Quant a l’estructura narrativa complexa, a tall de mosaic, que té el film, remarca que ja a la fase de guió, escrit en dues columnes, teníem ganes que so i imatge es fessin la guerra, cosa que du a una disposició narrativa particular.
En format 1/33 perquè convé a la relació entre els protagonistes.
Sobre la decisió de prendre el format 1/33, Amalric explica que ho van tenir clar ben aviat: els personatges són empegueïts, sols, i sabia que no hi hauria moviments de càmera per a lligar, unir els protagonies entre ells —diu—. Fins i tot a les escenes d’amor, on priviligiem reminiscències més que no pas coses obertament sensuals. No hi ha sensualitat, no hi ha carícies. I per tant, no toca virtuosisme. Les panoràmiques no tenen sentit quan estem en aquest punt de fredor (..) Vivim en una època que tot és estirat (..) nosaltres ens hi posem en contra. A més, el Cinemascope no feia per a aquesta relació.
Vam optar pels plans fixos, però sense fer-ne una religió —reconeix—. Pot semblar una facècia, però sincerament l’estètica que volíem no era gaire allunyada de la de L’Inspecteur Derrick“, les coses són tan simples com aquesta. Res d’harmonia, més aviat batzegades. Res de posada en escena ostentatòria, just la necessària per a poder seguir una història de prop.
El misteri de l’atracció entre dues persones.
(..) La idea era sempre picar el mateix clau -diu- , picar sobre això que no es pot anomenar, un miracle que no es pot compartir, enllà de la vida i de tot plegat, que és el misteri de l’atracció entre dos cossos, que no pertany sinó a dues persones. Hem mirat d’aconseguir que aquesta atracció gangreni d’alguna manera el personatge del jutge d’instrucció. El que m’agrada molt també en Simenon, és que tots som semblants, ningú està segur, i això li trobo molt honest.
La seva dona a la vida real fa de l’amant.
Stéphanie Cléau ha adaptat novel·les per al teatre, no és pas una actriu, és al contrari d’una actriu (..) I això, això m’interessava -explica-. Aquesta noia no se sap qui és, encarna l’amenaça del desconegut(uda). Interpretant jo mateix el personatge de Julien, era interessant que la meva dona oficial passés a ser una actriu oficial. Si l’amant hagués estat un rostre conegut, això hagués induït, com sol passar, a la rivalitat entre dues actrius, cosa que jo no volia. I, a més, hi ha el joc sobre la parella: tu fas del meu amant i jo de la teva amant, quan ja fa nou anys que vivim junts, cosa que té a veure amb l’innombrable, una vegada més.
Referències.
Mathieu Amalric remarca com ha tingut present Angel Face, d’Otto Preminger; però esmenta tot d’altres referències, com la del Fritz Lang de l’etapa nord-americana, sobretot a la seqüència del procés —matisa—. De Chabrol, diu Tenia la intuïció que no me n’havia de preocupar, perquè hi seria forçosament (els drames burgesos, passionals, la província); però sense la cosa càustica de Chabrol, absent en Simenon, escriptor de gran tendresa.
La difilcultat era —admet Amalric— aconseguir que l’espectador no estigui esperant la resolució, sinó que es projecti en sensacions. I això és Stendhal, El roig i el negre, que torna i que m’ha ajudat molt (És per això que el personatge s’anomena Julien, com en Sorel). A més, Simenon admirava Stendhal. Hi ha una relació evident entre el tractament del procés a El roig i el negre i l’absència de Tony / Julien duran el procés de L’habitació blava.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!