Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Match Point, una comèdia dramàtica de Woody Allen, ambientada a Londres. El protagonista del film és un noi irlandès d’origen humil (Jonathan Rhys-Meyers) que, a la manera del John Ripley de Patricia Highsmith, està disposat a escalar socialment al preu que sigui. Una feina d’entrenador de tennis en un club selecte, li obre les portes de l’alta societat i no tardarà a fer un bon casament i ocupar un càrrec important a l’empresa del seu flamant sogre. Tanmateix, manté una relació clandestina i apassionada amb una nord-americana molt sexy (Scarlett Johansson), delerosa de felicitat, i, tard o d’hora, ha de triar entre el nivell de vida que li garanteix la seva dona o l’aventura de fer cas als sentiments. La decisió comporta conseqüències tràgiques.
Match Point té la textura d’un drama d’ambició social, impecable i convencional. I no semblaria una pel.licula de Woody Allen, si no fos per les dosis d’ironia que hi ha inoculat l’autor de Misteriós assassinat a Manhattan. Certament, hi trobem algun gag hilarant i unes quantes ratlles de diàleg brillants, però no estem davant una típica comèdia de les seves. Ha optat per amotllar-se a un altre gènere cinematogràfic i, alhora, distanciar-se’n ironicament. La seva dèria pel sexe, l’ha reconduïda a través de la posada en escena. Dóna un caire civilitzadament salvatge a les relacions adulteres del protagonista i, en contrast, un aspecte rutinari, fredament institucional, a la vida sexual dins del matrimoni. La seva obsessió en la religió, l’esbandeix en una petita referència…
Woody Allen ha apostat per la subtilesa i un acurat treball de direcció. Ha filmat a Londres i sembla que s’hagi empeltat de l’estil elegant i serenament british, sense renunciar al tremp més nerviüt quan ho demana l’acció de la pel.licula. I, sobretot, ha donat molt de protagonisme i significat a la banda sonora, farcida de temes operistics de Verdi, Donizetti, Rossini, Bizet i -que n’és de murri!- Andrew Lloyd Webber.
Per cert, proposo lligar caps. A Un final made in Hollywood, Woody Allen acabava marxant dels Estats Units, després de repassar-se’n la societat. a Match Pont ja és a Europa, a la vella i tradicional Gran Bretanya. Per l’esbiaix del relat a la Highsmith, Allen deixa també galdosa aquesta vella Europa, rosegada pel classisme. O no? Si realment el novaiorquès seguís per aquest camí, riuríem amb la colla de provincians de casa nostra, ufanosos perquè Allen diu que farà una pel·lícula a casa nostra… O no?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé si és molt demanar però estaria bé que fessis al tee Bloc una recomanació de directa. Vaja comalló de les estrelletes. Molt bona, bona, …. O més divertit Cal anar-hi
S’hi pot anar, Millor que llogueu un video / També s’hi podria afegir el gènere
Disculpa si m’he passat, però per demanar no és perd res.
Gràcies pel suggeriment. Miraré a veure què faig. Gràcies.
Salvador Montalt
Certament tens raó quan dius que no sembla una pel·lícula seva i la clucada d’ull que fa a la Vella Europa però jo vaig trobar aquest canvi molt positiu.
Allen deixa el seu Manhattan i Nova York, els jueus, els psiquiatres i tot el seu món ja habitual però deixant pistes que continua essent allà, darrere del guió i de la càmera. Dóna una sensació d’aire fresc, de rejoveniment.
Tracta les diferències socials, de país, de gènere però em quedo, sobretot, amb la imatge de la pilota en la xarxa. Mentre mirava la pel·lícula i el protagonisme llença les claus al riu creia en una metàfora de les imatges inicials. Ja m’imaginava de quin costat cauria la pilota en el final. Però llavors sorgeix el Woody Allen que coneixem; en el fons, entremaliat. No vull dir més per aquells que no l’hagin vist però surts pensant en si per triomfar, cal que una persona alguna vegada tingui un comportament no correcte.
Per cert, segueixo el teu bloc i també veuria amb bons ulls una mena de valoració personal resumida tipus cartellera dels diaris.
Certament, Woody Allen continua sorprenent-nos amb les seves "sortides" i, amb aquest dúo pilota-claus… mira que ha fet córrer tinta! I, d’altra banda, de divertit en segueix sent. De fet, el sentit de l’humor és potser l’únic denominador comú absolut en tota la seva filmografia.
Pel que fa a la valoració resumida de les pel·lícules, hi estic pensant. M’agradaria, però, fer una cosa un xic diferent de la que es publica habitualment a la premsa. Si me n’acabo sortint, ja ho veureu.
Salvador Montalt