Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

19 de febrer de 2023
0 comentaris

Masculinitat tòxica i famílies trencades, a la Berlinale

Un drama sobre masculinitats tòxiques i una melodrama xinès amb famílies trencades han protagonitzat la jornada a la Competició del Festival de Berlín. A les seccions paral·leles, un estudi sobre la refotuda edat adulta, una cinta iraniana de l’exili, una aproximació nord-americana al cas de Reality Winner, una docuficció que ‘adapta’ Virginia Wolf, un film de terror, la història d’un jove trans…

Competició.

Manodrome, de John Trengove, producció Gran Bretanya / USA 2023, amb Jesse Eisenberg, Adrien Brody, Odessa Young, Sallieu Sesay, Philip Ettinger.

Sinopsi: En Ralphie és un jove saludable i la seva xicota està embarassada. Tot i això, les coses no acaben d’anar bé. La seva feina com a conductor d’Uber no és ni gratificant ni econòmicament segura. La relació amb el seu propi cos també pot tenir uns fonaments inestables. Quan l’indueixen a un culte llibertari a la masculinitat, afloren les tensions que han anat creixent al seu interior. En Ralphie comença a perdre el control de la realitat.

Algunes reaccions.

Alex Ritman, a ‘The Hollywood Reporter’: (..) Trengove ha dit que es va proposar no fer un comentari o una pel·lícula d’estil documental sobre l’anomenada “manosfera” en línia dels llocs web misògins i anti-femenins, sinó que es va basar en idees d’aquest món i crear alguna cosa més mítica i imaginada per a la seva història, en què el personatge problemàtic d’Eisenberg, un conductor d’Uber obsessionat amb el gimnàs i futur pare que lluita per superar-se, es veu arrossegat a un culte que rebutja completament les dones i està dirigit per Adrien Brody (..). Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: (..) Un Jesse Eisenberg en el seu registre més dramàtic –i amb moltes hores de gimnàs– protagonitza aquest drama psicològic que explora el costat terrorífic de les noves masculinitats. Nikki Baughan, a ‘Screen International’: Jesse Eisenberg impressiona en aquest estudi de la masculinitat tòxica, que, d’altra banda, és només “un altre embolic brutal a través de la psique desagradable d’un home amb problemes”. Gerard Casau ha piulat: La potencialment divisiva ‘Manodrome’ mostra el costat fosc del ‘bromance’. En ella, Jesse Eisenberg és un descendent de Travis Bickle seduït per un culte a la masculinitat. Una història de terror, és clar (..) Detalls: la pel·lícula està molt bé, però un grapat dels seus 148 minuts estan destinats a una desfilada de logos de productores i aparells institucionals que potser tinguin alguna cosa a veure amb el plàcid retrat de la vida a la capital xinesa. José Luís Losa escriu a la seva crònica per a ‘La Voz de Galícia’: El film de John Trengove “Manodrome” proposa al festival un ensalvatjat remix de “Taxi Driver” i “El club de la lluita” (..) És l’anomenada ‘white trash’, les escombraries blanques que se senten enfurismades amb la seva precarietat vital, menyspreades pel mestissatge de races. Per això, el Jesse Eisenberg de “Manodrome” és molt representatiu de tota aquesta horda que va assaltar el Capitoli. O de tots els que crivellen escoles, bars o esglésies. O de les mainades que són majoria silenciosa i esperen a casa seva. “Manodrome” afina més i aporta una altra ferida essencial en aquesta crisi dels desesperats: l’esfondrament davant el qüestionament del rol de la masculinitat (..) Introdueix Eisenberg -ennuegat en els seus complexos, en la seva homosexualitat no assumida, en la tensió amb la seva dona embarassada- en una secta que podria tenir una mica d'”El club de la lluita” de Fincher i que compta com a summe sacerdot amb un recuperat Adrien Brody (..) Suposo que el pèrfid director, John Trengove, és també conscient de la molt inacceptable ambigüitat ideològica que gairebé entén i acaricia aquest cadell ferit. Però com a festival del cinema del mal rotllo el seu arriba força lluny (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) A l’agressiva “Manodrome”, el britànic John Trengove imagina el descens als inferns d’un home que és ràbia en estat pur, paradigma d’una masculinitat amenaçada per un desig homosexual reprimit que, en entrar en contacte amb una secta que sublima la comunió testosterònica, esclata en mil trossos. El millor de “Manodrome” és la tensa interpretació de Jesse Eisenberg en aquesta relectura del Travis Bickle de “Taxi Driver”, catàleg vivent de tots els complexos de l’home que sent que no està complint les exigències del mercat de la virilitat normativa.

Bai Ta Zhi Guang (The Shadowless Tower / Der schattenlose Turm), de Zhang Lu, producció la Xina 2022, amb Xin Baiqing, Huang Yao, Tian Zhuangzhuang, Nan Ji, Wang Hongwei

Sinopsi: En Gu Wentong és un crític gastronòmic divorciat, amb una filla a qui ha organitzat que la criï la seva germana. Per un incident que va destrossar la família, no ha tingut cap contacte amb el seu pare des que era petit. Un dia, s’assabenta que el seu pare viu sol a Beidaihe, un poble costaner a 300 quilòmetres al nord-est de Pequín. Sentint encara un gran rancor, en Wentong es resisteix a visitar el seu pare, “deshonrat”. Mentrestant, comença una relació amb una companya més jove, la fotògrafa Ouyang Wenhui, que també és de Beidaihe. Sovint es troben a la zona propera a la Pagoda Blanca i visiten els restaurants locals junts. Aleshores, en Wentong comença a reconsiderar els seus papers a la vida com a pare, fill i amant.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, a la seva crònica al diari ‘Ara’: Més reeixit, el melodrama xinès “The shadowless tower” és el primer aspirant seriós a l’Ós d’Or d’aquesta edició, una emocionant història de famílies separades i cors trencats que frega el fulletó en alguns moments però que té molt de cinema en les seves imatges i una melancolia que recorda el cinema del coreà Lee Chang-dong, que apareix citat en una de les primeres escenes. Lee Marshall, a ‘Screen International’: El cineasta xinès Zhang Lu elimina el seu tema preferit, el desplaçament emocional i geogràfic, en una pel·lícula que marca un nou capítol madur per al director. Gerard Casau ha piulat: (..) deambula (aparentment) sense rumb fix pels carrers de Beijing, permetent-se mutar de posada en escena sense alçar la veu, com quan passa del somni a la vigília amb un moviment de càmera. José Luís Losa, a la seva crònica a ‘La voz de Galícia’: (..) un melindrós melodrama xinès titulat “The Shadowless Tower”, obra de Zhang Lu, que fa servir dues hores i mitja en un bany de cursileria (els xinesos, quan s’hi posen, són pitjors que les telenovel·les turques) sobre la família, el perdó, l’orfandat, les malalties fatals, tot subratllat fins a l’avorriment. Però no passa res perquè se suposa que parla de la bondat humana. I aquí és fàcil combregar-hi. Sergi Sánchez, a Facebook: Era el dia de les masculinitats incòmodes, febles, confuses, tòxiques o psicopàtiques. A la vacil·lant, fallida “The Shadowless Tower”, el xinès Zhang Lu posa a deambular per Pequín un pobre divorciat, la viva imatge del dubte i la fragilitat, atrapat entre la reconciliació amb un pare que el va abandonar i la possibilitat romàntica d’una relació amb una fotògrafa esquiva.

Encounters.

The Adults, de Dustin Guy Defa, producció USA 2023, amb Michael Cera, Hannah Gross, Sophia Lillis.

Sinopsi: Un breu viatge de tornada a casa es converteix en una estada més llarga quan l’Eric es veu atrapat entre posar-se al dia amb les seves dues germanes i conquerir el seu antic grup de pòquer. Com més allarga la seva visita l’Eric per demostrar que segueix sent el millor jugador de pòquer de la ciutat, més difícil serà allunyar-se de les antigues mancances en la relació amb la seva germana Rachel. Mentre la seva germana petita Maggie intenta recrear el món íntim que abans van compartir, l’Eric i la Rachel s’enfronten a la divisió entre la seva infància i els adults en què s’han convertit.

Comentari del Festival: Mostrant tota la sensibilitat i l’humor pervers dels seus treballs anteriors, la nova pel·lícula de Dustin Guy Defa és un estudi astut de la condició despietada coneguda com l’edat adulta. Després de créixer en una unitat familiar que constitueix el teu món sencer, amb el seu particular conjunt d’hàbits i un llenguatge compartit, travessar la frontera cap al regne dels adults pot fer-te sentir desempoderat, fins i tot com una cosa terrorífica. Una sensació de pèrdua pot ser difícil de superar realment. L’estructura meticulosa i la profunditat novel·lística de la pel·lícula deixen al descobert aquesta por fonamental, però també els recursos que hi ha per combatre-la. Amb aquesta recerca del tresor, com a individus i com a família, hi ha un admirable trio d’actors la interpretació dels quals és tan matisada com punyent.

Algunes reaccions.

Jonathan Romney, a ‘Screen International’: Una obra commovedora que ocupa un espai dramàtic entre Kenneth Lonergan i Whit Stillman.

Orlando, ma biographie politique (Orlando, My Political Biography), de Paul B. Preciado, producció França 2023. Opera prima. Documental.

Comentari del Festival: “Orlando” de Virginia Woolf explica la història d’un noi que creix fins a convertir-se en una dona de 36 anys. Gairebé un segle després de la seva publicació, Paul B. Preciado parla amb Virginia Woolf per dir-li que el personatge de ficció s’ha fet realitat. La transició del cos d’Orlando ara es troba a l’arrel de tots els cossos no binaris i hi ha Orlandos a tot el món. A través de les veus autèntiques d’altres cossos joves en metamorfosi, Preciado recorre les etapes de la seva transformació personal a través d’un viatge poètic en què la vida, l’escriptura, la teoria i la imatge es fonen lliurement en la recerca de la veritat. Cada Orlando, diu, és una persona transgènere que està arriscant la seva vida diàriament mentre es veuen obligats a enfrontar-se a les lleis governamentals, la història i la psiquiatria, així com les nocions tradicionals de la família i el poder de les empreses farmacèutiques multinacionals. Però si “masculí” i “femení” són, en definitiva, ficcions polítiques i socials, “Orlando, ma biographie politique” ens mostra que el canvi ja no és només de gènere, sinó també de poesia, amor i color de pell.

Algunes reaccions.

Violeta Kovacsics, escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: Invocant l’esperit transgressor de Godard, “Orlando, ma biographie politique” proposa una fascinant reflexió sobre l’experiència i la teoria del no binari (..) El text de [Viginia] Woolf va intrínsecament lligat a la biografia de Preciado, però a la seva pel·lícula, el director va més enllà: Preciado és Orlando, i Orlando és també el nom d’una vintena de persones trans que elaboren els seus discursos i fan seu el text de Woolf. En mans del filòsof i cineasta, Orlando ja no només travessa el temps i el gènere, sinó també les històries de diverses persones trans. En aquest sentit, “Orlando, ma biographie politique” reprèn la representació del jo com a fenomen plural, un gest que travessa el cinema feminista des de les obres primerenques de Chantal Akerman fins a les creacions de Miranda July. En mostrar el propi cos, la pròpia veu i fins i tot la pròpia experiència, Preciado es desmarca de la concepció del fet biogràfic com una cosa purament individual, i es decanta per donar forma a una idea del col·lectiu (..) No és únicament la biografia de Preciado. Aquest debut en la direcció fílmica és exactament el que una podia imaginar en pensar en la reunió entre els universos de Woolf i Preciado (..) Resulta especialment fascinant escoltar Preciado advertir com Woolf “va oblidar” la confrontació amb la psiquiatria (..) Aquesta multiplicitat d’enfocaments torna a aflorar a “Orlando, ma biographie politique”, una pel·lícula inspirada en Woolf, però plenament governada per Preciado. És el mateix director qui signa la lletra de ‘Pharmacoliberation’, una cançó de ritme frenètic que desferma estèticament la part del film dedicada a les hormones. I és que Orlando… no es limita a construir discurs teòric a través de paraules i idees, sinó que també busca un fregament lúdic amb els cossos, un tema central a l’obra de Preciado (..) No és freqüent veure reconegut l’enllaç entre el radicalisme de Godard i el cinema transfeminista. La posada en escena de Preciado deconstrueix els codis propis del cinema, des del personatge fins al decorat. A més, de fons, sona de manera constant una altra nota godardiana: la de la poesia. Hi ha una idea molt bella: la de la trobada entre la poesia i la concepció trans del gènere (..). Xavi Serra entrevista Paul B. Preciado al diari ‘Ara’: Paul B. Preciado: “Dirigir una pel·lícula és més difícil que una transició de gènere”. Sergi Sánchez, a Facebook: Adéu a Freud! Fora Lacan! Contra el binarisme, subjectivitat rizomàtica! Obrim l’esquizoanàlisi! Visca Virginia Woolf! Com no estar d’acord amb Paul B. Preciado i les proclames del seu Orlando: ma biographie politique, magnífic i inclassificable assaig sobre la identitat múltiple, la fluïdesa de gènere i la lluita contra el capitalisme totalitari de la normativitat com a signes d’un revolucionari canvi de paradigma, que afecta tant la construcció del jo com la d’una consciència col·lectiva que només s’entén a si mateixa en estat de trànsit (..) Preciado s’ha convertit en director de cinema perquè no volia protagonitzar el seu propi documental biogràfic. Com a contraoferta a la insistència de la cadena Arte, Preciado va proposar adaptar la novel·la de Virginia Woolf. En certa manera, la pel·lícula és la crònica d’un projecte impossible, com a mínim des d’una perspectiva normativa. La qüestió era apropiar-se del discurs avançat al seu temps de la novel·la -en què el protagonista canvia de sexe en el seu passatge central- per convertir Woolf en la llum que ens il·lumina a través de la mutabilitat contemporània (..)

Panorama.

Motståndaren (Opponent), de Milad Alami, producció de Suècia 2023, amb Payman Maadi, Marall Nasiri, Björn Elgerd, Ardalan Esmaili.

Sinopsi: Iman, un iranià, viu amb la seva família a Suècia en un seguit d’albergs de refugiats. Per augmentar les possibilitats d’aconseguir permisos de residència per a tots, reprèn la seva carrera com a lluitador de lluita lliure, i s’enfronta al motiu pel qual va haver de fugir.

Comentari del Festival: El segon llargmetratge del director Milad Alami representa una confrontació emocional i física amb allò de què no es parla. Amb un repartiment atractiu encapçalat per Payman Maadi, aquest drama meticulosament representat revela com les complexes dinàmiques socials poden afectar el jo interior d’un individu.

Algunes reaccions.

Allan Hunter, a ‘Screen International’: (..) és una història tensa i oportuna d’un refugiat iranià a Suècia que reflecteix qüestions molt més àmplies al voltant de la llibertat i la tolerància.

Reality, de Tina Satter, producció USA 2023, amb Sydney Sweeney, Josh Hamilton, Marchánt Davis. Opera prima.

Sinopsi: La directora Tina Satter presenta una instantània de la història recent dels Estats Units i, utilitzant diàlegs originals no editats d’una gravació de l’FBI, torna a representar la cerca, que va tenir lloc el 2017, de la casa de la denunciant Reality Winner com a peça de cambra tensa.

Comentari del Festival: La directora Tina Satter presenta una instantània de la història recent dels Estats Units que treu tota la seva tensió de la gravetat de la situació. La forta imatgeria i la subtil direcció dels actors d’aquest drama el situa a la cúspide del documental. Això permet una visió sense obstacles dels esdeveniments d’aquell dia, abans que esdevinguessin un cas que polaritzaria la premsa, el públic en general i la política.

Algunes reaccions.

Peter Bradshaw, a la seva crítica a ‘The Guardian’ li posa 5 estrelles sobre 5: Excel·lent peça de cinema textual que fa preguntes sobre com s’exerceix el poder a la vida real (..) Inspirat en el cas de Reality Winner, una oficial d’intel·ligència i traductora nord-americana de 26 anys que l’any 2017 va ser detinguda per filtrar als mitjans un document secret del govern sobre una aparent interferència russa a les eleccions presidencials de 2016 (..) La transcripció d’una gravació d’àudio de la detenció i l’interrogatori de Winner per part dels agents de l’FBI es va fer pública; ara Satter l’ha utilitzat, al peu de la lletra, com a base d’una pel·lícula (adaptada de la seva obra teatral original ‘Is This a Room’). Ens mostra la situació moment a moment en què Winner, magníficament interpretada per Sydney Sweeney, s’enfronta educadament fora de casa amb els dos agents federals, Garrick (Josh Hamilton) i Taylor (Marchánt Davis). Tenen una ordre per escorcollar la seva casa i el seu cotxe i, amb una insistència estranya d’un company, conviden repetidament la Winner a sotmetre’s al seu interrogatori de manera “voluntària”, encara que sense llegir a Winner els seus drets ni esmentar res sobre la necessitat d’un advocat (..) És, per descomptat, completament diferent (..) de qualsevol altre drama de ficció o guió convencional. El diàleg fresc, sense èmfasi i sense assenyalar de la realitat, va completament en contra del que esperem de la direcció i l’edició habituals d’una pel·lícula (..). Gerard Casau ha piulat: A més de permetre a Sydney Sweeney compondre dramàticament a través del primer pla, ‘Reality’ posa en escena la transcripció d’un àudio registrat per l’FBI, en què la contestatària noció de patriotisme d’una noia és assetjada per l’Estat. Tim Grierson, a ‘Screen International’: Comença per percebre’s claustrofòbic i ho esdevé encara més a mesura que explica la història real de la denunciant nord-americana Reality Leigh Winner.

Das Lehrerzimmer (The Teachers’ Lounge), d’ İlker Çatak , producció Alemanya 2023, amb Leonie Benesch, Leonard Stettnisch, Eva Löbau, Michael Klammer, Anne-Kathrin Gummich.

Sinopsi: Quan un dels seus alumnes és sospitós d’haver comès un de robatori, la professora Carla Nowak decideix anar al fons de l’assumpte. Atrapada entre els seus ideals i el sistema escolar, les conseqüències de les seves accions amenacen d’esquinçar-la.

Comentari del Festival: İlker Çatak no es perd res a la seva pel·lícula brillantment observada. En el seu drama implacable, l’escola és un microcosmos en el qual el món exterior ja no existeix i res queda en privat. “The Teacher’s Lounge” és un estudi sobre les relacions de poder que demostra com els individus es desgasten entre posicions inamovibles.

Algunes reaccions.

Nikki Baughan, a ‘Screen International’: Un estudi molt observat i detallat de les repercussions sísmiques que poden venir de les decisions aparentment més petites. Peter Bradshaw, a la seva crítica a ‘The Guardian’ en diu: Aquest drama d’aula, intransigent, del director Ìlker Çatak aborda inicialment algunes veritats insidioses i incòmodes, però mai no troba del tot la seva força dramàtica. La nova pel·lícula d’Ìlker Çatak és una pel·lícula dolorosa i intensa sobre un cas de robatori en una escola secundària alemanya. Les qualitats intransigents conviuen inicialment amb alguna cosa subtilment insidiosa i sense resoldre, una demostració inquietant de mentalitat de ramat enverinat, tot subratllat per una partitura musical inquietant. Això dóna pas a una mena de melodrama menys potent i més genèric. Els tendons dramàtics de la pel·lícula afluixen una mica en el seu tercer acte i em pregunto si els guionistes Çatak i Johannes Duncker estaven segurs de com acabar exactament la seva història. No obstant això, se’t clava al cap (..).

Al Murhaqoon (The Burdened), d’Amr Gamal, producció Iemen/ Sudan / Aràbia Saudí 2023, amb Khaled Hamdan, Abeer Mohammed, Samah Alamrani, Awsam Abdulrahman, Shahd Algonfedy.

Sinopsi: Durant la guerra civil al Iemen, l’Isra’a torna a quedar embarassada i, juntament amb el marit, decideix avortar. Però això crea enormes problemes, fins i tot en la seva relació. Una història commovedora d’una regió en crisi massa sovint oblidada.

Comentari del Festival: Un llargmetratge del Iemen és una gran raresa. Aquí, el director Amr Gamal ha optat per ficcionar una història de la vida real que va passar dins del seu cercle d’amics. Amb el teló de fons d’una de les guerres civils més devastadores del món, aquest sensible drama familiar ens ofereix una visió de la societat d’un país força desconegut més enllà de les seves fronteres.

Algunes reaccions.

Jonathan Romney a ‘Screen International’: No hi ha greix als ossos d’aquesta història, cosa que li dóna a la pel·lícula una franquesa tensa.

Green Night, de Han Shuai, producció Hong Kong, la Xina 2023, amb Fan Bingbing, Lee Joo Young, Kim Young Ho.

Sinopsi: Dues lluitadores solitàries que han après a no confiar en ningú més que en elles mateixes s’aventuren a l’inframón de Seül. A la recerca del gran èxit que podria significar-los l’alliberament dels seus marits inútils, aquestes dones diferents s’apropen l’una a l’altra.

Comentari del Festival. En el seu segon llargmetratge, Han Shuai reuneix dues lluitadores solitàries diferents que han après a confiar en ningú més que en elles mateixes. A mesura que entren en una dansa reticent de conèixer-se -de vegades atraure’s, d’altres repel·lint-se, de vegades apropant-se, d’altres allunyant-se-, el seu pla passa a un segon pla (..).

Algunes reaccions.

Lee Marshall, a ‘Screen International’: [Aquest drama ambientat a Seül] oblida una regla crucial del joc: que una actitud ‘cool’ no substitueix la tensió dramàtica.

Fòrum.

Mammalia, de Sebastian Mihăilescu, producció Romania / Polònia / Alemanya 2023, amb István Téglás, Mălina Manovici, Denisa Nicolae, Steliana Bălăcianu, Rolando Matsangos.

Sinopsi: Quan espia la seva parella, en Camil descobreix una cosa sinistra: un culte amb túnica blanca i rituals estranys. El cinema narratiu experimental de Sebastian Mihăilescu juga amb els mites, els rols de gènere i les escenografies del gènere de terror.

Algunes reaccions.

Gerard Casau ha piulat: De ‘Mammalia’ es dirà segurament que és com ‘Midsommar’ dirigida per Lanthimos. I em temo que la pel·lícula no planta cara a aquesta reducció. Almenys, la deriva del folk horror en humor esbalaït presenta una via poc explorada pel nou cinema romanès.

Subete no Yoru wo Omoidasu (Remembering Every Night), de Yui Kiyohara, producción Japó 2022, amb Kumi Hyodo, Minami Ohba, Ai Mikami, Guama Uchida, Tadashi Okuno.

Sinopsi: Tama New Town és una zona residencial a l’oest de Tòquio, construïda a mitjans de la dècada de 1960 quan els costos de l’habitatge estaven explotant a la capital del Japó. Blocs residencials de diverses plantes, extensions de parcs verds i espai públic comunitari són testimonis d’una visió social que ha passat a la història.

Comentari del Festival: L’última pel·lícula de Yui Kiyohara, que anteriorment va projectar “Our House” al Forum el 2018, segueix tres dones al llarg d’un dia mentre es mouen per Tama New Town i els voltants. Es tracta d’una pel·lícula construïda al voltant del quotidià: cites al centre de treball, viatges en autobús, bicicleta, el plaer de veure les flors de principis d’estiu al parc o albirar perspectives sempre noves sobre l’arquitectura utilitària. Els tres personatges es creuen de tant en tant, com quan la més gran del trio imita els moviments de la més jove mentre balla al parc. Tot això està orquestrat pel treball de càmera i el muntatge que demostren un notable sentit d’intimitat i distància i una consciència igualment infal·lible del moment òptim per a un contrapunt inesperat; aquí i allà un sintetitzador s’introdueix en el procediment, escopint sons de clapoteig i d’espetecs de la manera més suau.

Algunes reaccions.

Victor Paz escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: (..) film pausat i contemplatiu, que va cobrant sentit a mesura que ens endinsem en la proposta de Kiyohara (..) Les comparacions amb Ryūsuke Hamaguchi i Hong Sang-soo es fan inevitables. A més que tots dos són grans retratistes de dones, el primer sol comptar amb estructures narratives complexes sustentades a les cruïlles d’històries, com aquí passa. El segon fa una cosa semblant, encara que les seves formes i diàlegs gaudeixen d’una lleugeresa aparent i les trobades casuals són marca de la casa, com aquí passa, també. L’escriptura de Kiyohara es troba a mig camí entre la intensitat del nipó i la lleugeresa del sud-coreà. Però no és des de la psicologia dels personatges ni des de la paraula que la realitzadora construeix la pel·lícula. És l’espai el que dicta els passos d’aquestes dones, en una aproximació de marcat caràcter documental que observa (..) allò que es van trobant i que fins i tot es permet breus moments d’abstracció. “Remembering Every Night” mostra el que passa a les nostres vides en moments d’ociositat, quan potser estem més receptius a la naturalesa de les coses i observem el món de manera més profunda que quan hi ha un esforç intel·lectual. És una invitació a aprendre a mirar, a comportar-nos com a ‘flâneurs’ que absorbeixen el que tenen al seu voltant (..).

Generation.

Mutt, de Vuk Lungulov-Klotz, producció USA, 2023, amb  Lío Mehiel, Cole Doman, MiMi Ryder, Alejandro Goic, Jasai Chase Owens. Opera prima.

Comentari del Festival: Després de la transició [de sexe], semblava més fàcil per a Feña simplement tallar tots els vincles amb el seu passat. Encarar els canvis va ser prou dolorós, sense parlar de la reacció de la família. Però quan Feña es troba amb un exnòvio, rep una visita inesperada de la seva germana petita i es troba amb el seu pare xilè intentant reconnectar amb ell, les seves vides es tornen a entrellaçar de sobte. Compassiu, íntim i franc, el primer llargmetratge de Vuk Lungulov-Klotz explora el complex repte de ser trans i intentar conciliar el passat amb el present.

Algunes reaccions.

Fionnuala Halligan a ‘Screen International’: Una actuació càlida i oberta de l’actor Lío Mehiel, juntament amb una autenticitat constant i una sinceritat emocional, fan de ‘Mutt’ un drama atractiu del nouvingut Vuk Lungulov-Klotz.

Berlinale Shorts.

La herida luminosa (Daydreaming So Vividly About Our Spanish Holidays), de Christian Avilés, producció Espanya 2022, amb Sam Zeitlin, Julia Fossi, Dina Serra, Clara Sans, Lily Roberts.

Sinopsi: Moguts pel seu delit de llum i calidesa, els adolescents britànics van de viatge a les Illes Balears. Han d’absorbir el sol i emmagatzemar-lo en els seus cossos per portar-lo de nou al seu regne cobert de núvols

Algunes reaccions.

Sergi Sánchez, a Facebook: Avilés toca el fenomen del ‘balconing’ des d’una perspectiva insòlita, convertint-lo en la culminació lírica d’una ansietat juvenil que transforma la llum solar en aliment per als que viuen a les ombres. Així les coses, el curt, rodat en un 16 mm gairebé oníric i banyat per una veu poètica en off, es converteix en una enigmàtica faula, que s’allunya premeditadament d’una mirada òbvia i sensacionalista sobre el tema.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!