Club 7 Cinema

Marc Recha presenta al Festival de Sitges la seva nova pel·lícula “Centaures de la nit“. Amb guió del mateix Recha i de Nadine Lamari , fotografia de Peter Zeitlinger i protagonitzada per Lluís Soler, Montse Germán i Muntsa Alcañiz.

Nota sinòptica: Un home a la caça d’unes relíquies amagades per uns monjos eslovens es retroba amb l’amor de la seva vida. Una proposta radical que evoca l’obra del fotògraf invident Evgen Bavčar.

Sinopsi: Un home cec, perseguit pel seu passat fa una visita al monestir de Poblet. L’objectiu és ajudar un amic a robar les relíquies amagades per uns monjos eslovens. Allà, però, es retroba amb la dona que sempre l’ha estimat.

Enllaços: IMDB, Filmaffinity. En aquest blog, Rodatges – “Centaures de la nit”: un altre nou film de Marc Recha, amb misteri i giragonses de guió.

Informacions: Marc Recha estrena a Sitges ‘Centaures de la nit’, rodada al Monestir de Poblet amb actors invidents | Marc Recha estrena a Sitges ‘Centaures de la nit’: “Darrere de tota bellesa hi ha un misteri” | Marc Recha flirteja amb el surrealisme a ‘Centaures de la nit’ |

L’opinió d’Àngel Quintana, a Facebook: Al final de la seva carrera, Michelangelo Antonioni va rodar un curtmetratge anomenat “Lo sguardo di Michelangelo” (2004). Antonioni havia perdut la parla a conseqüència d’un ictus però mantenia la mirada. El curt mostrava al cineasta davant el Moisès de Michelangelo, palpant-lo i explorant la seva forma. No sé per què al sortir del cinema he pensat amb aquesta bella pel·lícula de Marc Recha titulada “Centaures de la nit”, en escoltar l’actor que interpreta el personatge del fotògraf invident Eugen Bavcar que fa fotografies de l’exterior a partir de la mirada interior. “Centaures de la nit” és una obra que ens parla de la lluminositat de l’art, de la bellesa extrerior i en la que ens endinsa en un món de cegesa, on els personatges estan atrapats a una nit permanent, en la seva pròpia foscor. El protagonista de la història no és el fotògraf sinó un home cec que ha tingut diverses amants, que lidera un grup de persones invidents en un viatge amb autocar fins el monestir de Poblet. En el claustre de Poblet davant les tombes reials o davant la basílica o la pedra vella hi ha la llum, però els personatges no poden trobar-la, condemants a una estranya errància. Recha articula diverses capes per parlar-nos del temps de la foscor. Per una banda, hi ha la foscor de l’època de la qual són testimonis els invidents que viatgen a l’autocar, que actuen de forma gregària i que assalten -com els rodamons de Viridiana- a la puritana senyora que els porta de viatge. Aquesta foscor és la que devora als homes mig enterrats escanyats per la hipoteca. Per altra banda, hi ha la foscor d’Àlex -admirable Lluís Soler- que en certa manera pot considerar-se com una mena d’alter ego del propi Recha, a partir del qual el cineasta dur a terme una autoconfesió personal. Àlex busca la soledat, però sempre ha estat acompanyat. És un home que està envoltat de vells amors que no han trobat una sortida i que busca un sentit que l’ajudi a sortir d’una crisi interior que l’alliberi i li permeti trobar una llum interior. Aquesta llum potser passa per un amor que busca i que potser no acaba de trobar o per unes relacions inestables amb un entorn amb el qual no acaba d’identificar-se. Finalment, hi ha la foscor de la història, la intensitat de la qual intenta captar el fotògraf eslovè, turmentat per la possibilitat de buscar unes relíquies amagades al monestir en el temps de la guerra, per uns eslovens que van estar-hi presents. Eugen Balcar -nascut l’any 1946- és el creador que en la seva fotografia volia reunir l’invisible amb el visible i que a partir de la seva combinació creava fotografies en blanc i negre que ens parlaven d’un temps dibuixat per una llum exterior que sorgia de la imaginada llum interior. Recha combina diversos elements per realitzar una pel·lícula al·legòrica, volgudament anacrònica impregnada d’una estranya poesia en la qual els contrastos ens acaben remetent cap a un cinema de les llums i ombres pel que transiten els fantasmes de les pel·lícules de Béla Tarr, Luis Buñuel o Ingmar Bergman. Ens trobem davant d’una peça ambiciosa, a vegades desigual, però tota ella impregnada d’una estranya poètica que acaba commovent. Una obra que navega a contracorrent de tot el que es fa i es desfà. NOTA: els subratllats són meus.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!