Club 7 Cinema

S’ha estrenat a casa nostra “Salve Maria“, de Mar Coll, pel·lícula (en català) que allà on va s’endú premi. Els mitjans nostrats han publicat diverses entrevistes amb Mar Coll i, de debò, que és un plaer llegir-les, veure que estem davant d’una dona, cineasta, amb idees molt clares, lúcida. Per això, a més a més de l’apunt en què recullo crítiques i articles sobre la pel·lícula, em sembla interessant de publicar-ne aquest altre, en què repasso aquestes entrevistes. Us convido a llegir-les (nota: si no pensàveu anar al cine a veure “Salve Maria”, potser us passi com a mi, que, en llegir el que diu Coll, m’han entrat moltes ganes de no perdre’m la pel·lícula).

Recordem-ne la sinopsi: La Maria, una jove escriptora que acaba de ser mare, topa amb la notícia d’un fet escruixidor: una dona francesa ha ofegat als seus bessons de 10 mesos a la banyera. La Maria s’obsessiona amb la infanticida: per què els va matar? A partir d’aquest moment, l’ombra de l’infanticidi l’aguaitarà com una vertiginosa possibilitat.

Entrevistes.

Mar Coll: “És bastant incompatible la maternitat amb la creació artística”. Emma Granyer, amb la directora, a ‘Vilaweb‘. MC: (..) quan fas un producte per a la televisió ets conscient que fas un producte i que, implícitament, té uns condicionants que fan que siguin productes més estàndards. El cinema encara permet una mica d’experimentació. En aquest sentit, és més estimulant. MC: (..) és normal que la maternitat, que és una experiència transcendental i existencial per a qualsevol dona que l’ha viscuda, es converteixi en material per a fer pel·lícules. Sobretot, és això: l’arribada de les dones en tots els àmbits, no tan sols en el de creació cinematogràfica, sinó també periodistes, escriptores, productores, psicòlogues… Tothom qui té veu ofereix nous relats que són sobre la taula i que, a més, interessen. Som una generació que qüestionem, des de molts llocs, relats que han estat hegemònics fins ara. MC: (..) Teníem ganes de fer una pel·lícula que no fos discursiva, analítica. Ens va arribar aquesta novel·la de la Katixa Agirre, que tenia aquesta premissa de ‘thriller’. Ens va semblar molt estimulant enfocar-la des d’aquest gènere per fer un film més catàrtic, més emocional. Intentar d’arribar no pas des de la part intel·lectual sinó de la part més emocional. A més, hem escollit la figura més problemàtica, conflictiva i incòmoda de tot aquest qüestionament sobre la maternitat, que és la figura de la mare penedida. Quan veus la pel·lícula, no ets en l’anàlisi, ets en l’emoció. L’anàlisi i el debat apareixen després del visionament. MC: (..) Això que una mare rebutgi el seu nadó, o tingui aquestes pulsions, no és una cosa fàcil de pair. Era estimulant provar d’aproximar-nos amb empatia i comprensió a aquesta persona per parlar de la part més fosca de la maternitat, que crec que, amb més mesura o menys, és en totes les experiències de la maternitat. Sempre hi ha sentiments ambivalents. MC: Jo entenc que una maternitat dissident dissenteix del relat que s’ha construït sobre la maternitat tradicional, en què la maternitat és una mena de culminació de la vida de les dones. Pot semblar passat de moda, però crec que és un discurs que encara tenim molt integrat, encara que sigui d’una manera no conscient. Jo mateixa, que vinc d’una família que podríem considerar progressista, quan era petita decidia com es dirien els meus fills. (..) Les maternitats dissidents són totes les que no encaixen en aquest relat que s’ha construït fins ara, i que són desvariades i incòmodes precisament perquè xoquen amb una concepció que està molt arrelada. MC: (..) Necessitàvem que ella estigués sola durant molt de temps, perquè aquesta soledat és la que fa que estigui cada vegada més atrapada per aquestes paranoies, per aquests fantasmes, per aquestes pors que no pot compartir amb ningú. Hi ha una qüestió de salut mental, com deies, i que no té a veure únicament amb el postpart, sinó amb qualsevol procés que visquis d’especial fragilitat. La soledat et pot portar a distorsionar la percepció de la realitat. MC: (..) Teníem clar que volíem una figura masculina que no pogués ser assenyalat com el causant d’aquesta desafecció que ella sent. A més, construir-lo de forma optimista i lluminosa també ens ajudava a posar un contrapunt a una pel·lícula que ja de per si és bastant fosca. Ara bé, per a la necessitat del drama, aquesta parella no podia ser-hi gaire present, i això fa que ell no sigui capaç de veure què li passa a ella. Jo el defenso bastant, perquè crec que té una posició molt difícil. MC: (..) La por de ser una persona horrible té molt a veure amb la nostra cultura, que és la catòlica. I la tenim tots, encara que no siguem creients. Hem crescut i vivim amb aquesta cultura. (..) De cop, un dia, recordo parlar amb la guionista i dir-li: “Crec que estem fent una pel·li molt catòlica”, perquè hi ha la dona que és culpable, que és pecadora, que ha de fer aquest viacrucis ple de temptacions i que, a més, al final acaba confessant. Hi ha totes les passes del pecat, la redempció i la salvació. I, a més, hi ha les figures del monstre que hi ha a les esglésies i que parlen del pecat, dels vicis i de la virtut en termes catòlics. I això hi és, a la pel·lícula, perquè és la nostra cultura. Li vam posar aquest nom perquè Maria és la mare de totes les mares, la representació de la mare que només és mare; tant, que és verge i no té ni pulsions sexuals. A més, la culpa i la maternitat van molt lligades. MC: (..) sabíem que era un personatge que podia generar molt de rebuig. És una pel·lícula molt subjectiva, el punt de vista sempre va enganxat a la protagonista, fins al punt que la percepció de la realitat està distorsionada moltes vegades. A més, crec que la música ajuda a sentir i entendre les seves emocions. MC: (..) Quan tens un nadó és molt difícil fer una altra cosa. Entenc que depèn del nadó i de la persona, però exigeix una presència constant set dies la setmana. La creació també és un monstre que necessita molta alimentació, molta presència i molta energia. Per tant, és bastant incompatible fer les dues coses alhora. Jo crec que és impossible fer-les alhora correctament. MC: (..)

Mar Coll: “La part fosca de la maternitat existeix, molt més del que es pensa”. Xavi Serra, amb la directora, al diari ‘Ara‘. MC: (..) la por i la culpa estan molt vinculades a la maternitat. Volíem que fos una pel·lícula molt visceral i molt de cos, perquè la maternitat no passa només al cap, i el gènere et permet comunicar coses que no passen pel cap, sensacions i emocions que el gènere et permet expressar a través de l’atmosfera. MC: (..) Penso que totes les maternitats tenen sentiments ambivalents. La idea de la maternitat com una cosa que t’omple de felicitat ja està superada. Primer es va parlar del cansament de ser mare, que és objectiu, però també hi ha tots els sentiments de culpa i de por que hi van associats. Amb la maternitat també neix la culpa. Després, la fragilitat del bebè i la dependència absoluta d’aquell ésser inacabat t’atorguen una posició de poder molt gran. Només que li donis l’esquena un parell de dies aquella cosa es mor. La part fosca de la maternitat existeix. , molt més del que es pensa, i el mateix passa amb les maternitats disfuncionals, fins i tot les més extremes. MC: (..) el fet que l’estigma sobre aquestes mares sigui tan gran fa que s’aïllin, es repleguin i s’invisibilitzin, i això genera situacions perilloses. Perquè si tens un problema i necessites ajuda, potser no ets la persona que ha de tenir cura d’aquest bebè. MC: [La pel·lícula té] un final escandalós que genera bastant debat. És incòmode per a algunes persones. MC: (..) La idea era acompanyar la protagonista en el seu viacrucis i entendre-la. Però la percepció és diferent si ets mare, pare o res. Moltes mares han viscut moments tan foscos i desesperants per culpa de l’esgotament o de la transformació radical que suposa la maternitat… No volíem fer un judici, ni de la mare ni dels altres personatges. MC: (..) No volia que la situació de la protagonista fos provocada per un company masclista o tòxic, perquè la cosa no va d’això. Al contrari, volia que fos una figura lluminosa que fos un contrapunt a la foscor que hi ha en ella. MC: (..) Si no està en el teu marc mental que la teva dona pot tenir pulsions de mort cap al seu bebè, com ho has de veure? De fet, ell ho pregunta: “Passa alguna cosa?” Però és tal l’estigma i el tabú, que ella no ho pot dir. MC: (..) jo ara m’identifico més amb “Tots volem el millor per a ella” que amb “Tres dies amb la família”. Però crec que en les tres pel·lícules hi ha una mirada crítica cap a les institucions, i una manera de col·locar-se en un lloc incòmode per qüestionar-les. I també la manera de treballar els personatges des de l’empatia i amb totes les seves contradiccions, sense jutjar-los tot i els defectes. Són persones que fan el que poden, i amb les quals tots ens podem identificar (..).

Mar Coll: “La idea era acostar-nos a la monstruositat per entendre-la”. Letícia Blanco, amb Mar Coll, al diari “El Periódico‘. MC: (..) La societat parla molt del gran moment que és l’arribada d’un nadó i de com els nadons fan que la teva vida sigui millor. Jo ja havia començat a sentir discursos dissidents, tenia amigues mares que m’explicaven que no és or tot el que brilla. Vaig connectar molt amb la novel·la de Katixa i també amb el de ‘Madres arrepentidas’, d’Orna Donath. Abans de ser mare, des del punt de vista de filla, aquest pensament em semblava el súmmum.  MC: (..) El tema era tan important que no volia fer una pel·lícula freda, de discurs o analítica, per a això ja estan els assajos i els articles. Volia fer una pel·lícula que impactés emocionalment, des de les vísceres. El gènere ens ajudava a convertir la pel·lícula en una experiència, una catarsi. MC: (..) Es tractava de fer un cine molt expressiu i no deixar temps ni per pensar. Ja pensaràs quan surtis del cine. Hi ha una sensació de desemparament, de no entendre, que té molt a veure amb un moment que és molt irracional. MC: (..) el puerperi és un moment molt fort. Per això pensàvem que es podia explicar com una pel·li de terror, perquè conté tots els elements perfectes de gènere: l’estat irracional, sense dormir, amb la percepció alterada, es desperten pors enormes perquè la responsabilitat i el pes són gegants, tens un nadó que depèn al 200% de tu… Tot és cos, tot és pell, tot són fluids. El teu cos ha canviat, com a Alien. La lactància, la cesària i el part són experiències radicals. I és un moment en què estàs connectada amb una cosa més atàvica, més animal i irracional, de molta fragilitat emocional. MC: (..) M’identifico molt amb ell [amb la parella de Maria]. És un optimista perfecte. Prefereix estar en la llum que en la foscor. Potser és aquest el seu gran pecat. Ho té difícil perquè és tan gran l’estigma que pesa i el tabú que hi ha sobre aquest tema, que ella és incapaç de dir-li el que li passa. També hi ha un problema, una bretxa que és insalvable: ¿com has de veure una cosa que no saps ni que existeix? ¿Com has de veure que la teva dona rebutja el seu nadó quan això et sembla ciència-ficció? MC: (..) No sento en absolut que sigui una pel·lícula per a dones. També perquè crec que desborda una mica el tema de la maternitat, parla molt de la culpa, la monstruositat i la salut mental. Qualsevol que hagi viscut una situació límit es pot identificar amb una persona que està perdent el control.

Mar Coll – Retrat d’una maternitat dissident. María Adell Carmona, amb Mar Coll, a ‘Filmtopia‘. Vídeo.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!