Club 7 Cinema

Ran de l’estrena a part de la nostra cartellera de Maps to the Stars, de David Cronenberg, reprodueixo el comentari que en vaig publicar en aquest blog a la secció Prèvies, un cop vista a Sitges 2014:

Comprenc que els seguidors de Cronenberg hi vulguin trobar matèria per a seguir llençant-li encens i poder continuar amb les lloances a la intel·ligència, subtilesa i trets autorals del cineasta canadenc; però la pel·lícula, que té certament un plantejament brillant, s’estimba en la resolució, de manera força estrepitosa.

Quan es visita Hollywood com a turista, sembla que hi ha el recurs tafaner, atractiu, de consultar els “mapes de les estrelles”, és a dir, allà on visqué tal actor, les cases dels famosos, els indrets de culte cinèfil… Cronenberg ho ha fet servir de títol, de manera molt pertinent, perquè en la millor part de la pel·lícula recorre un cert mapa estelar d’un Hollywwod d’avui en dia, que certament és pura ficció, però reflex d’una realitat, tractada de manera lúcidament caricaturesca.

Personatges d’aquest film són una actriu (Julianne Moore) delerosa per aconseguir el paper que sa mare interpretà amb èxit fa anys; el “coach” (John Cusack) que l’ajuda a superar els traumes de presumptes abusos petits a la infantesa de part d’aquesta seva mare; el fill d’aquest “coach” (Evan Bird), estrella infantil que amb només 13 anys d’edat ja ha passat per desintoxicació de drogues; la germana d’aquest noiet (Mia Wasikowska), que, havent contactat amb Carrie Fisher per internet, treballa d’assistenta de l’actriu delerosa de substituir sa mare i cobeja un xofer de limusines (Robert Pattinson), aspirant a actor i guionista… Un paisanatge amb què David Cronenberg dibuixa les neurosis, el caràcter pregonament malaltís de la meca del cinema, que bé pot ser vista com una al·legoria de la societat de l’èxit a qualsevol preu. Significativament, de tots els personatges només n’hi ha un que té un comportament prou humà i tanmateix paga dramàticament les conseqüències de tota la follia en què viu: la dona del “coach” -obsès del seu discurs hiperracionalista d’autoajuda- i mare de l’actor jovenet i de l’assistenta de l’actriu, amb els problemes que traginen l’un i l’altra, i les contradiccions que li creen.

Traçada la brillant caricatura, el cineasta ha de resoldre la pel·lícula i aquí és on resulta poc inspirat; pitjor, molt lluny del nivell que ha atresorat al llarg de la seva carrera. No vull esguerrar-vos-en la visió i, per tant, no puc entrar en detalls; però sí puc comentar que als problemes d’alguns d’aquests protagonistes els dóna una causa innecessària, en base a la qual es permet atribuir-los uns transtorns, representats de manera fàcil i no gaire coherent, poc tractats dramàticament i que li serveixen de simples pretextos per a enllestir l’argument. Un pim-pam-pum més propi de sèrie B d’abans que del cinema a què ens tenia acostumat darrerament Cronenberg.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!