Club 7 Cinema

Magnífiques reaccions hi ha hagut a la projecció del film català Estrany riu, de Jaume Claret Muxart, a la Mostra de Venècia 2025:

‘Coming-of-age’ tel·lúric i sensible, enorme en el seu retrat segmentat dels cossos i fascinant en el seu ús del fantàstic per abraçar la metàfora del despertar sexual | Un film de bicicletes, de rius i aire lliure, de pluges i vespres a la llum de la lluna, STRANGE RIVER s’organitza com una deriva geogràfica i també narrativa, arribant a un punt a prop del final on realitat i fantasia es barregen | Al llarg de tota l’obra, *Strange River* manté el seu ambient de misteri i suggeriment, i la interacció natural i estimulant entre els actors –especialment els germans joves i enèrgics– evoca amb força les tensions, els ressentiments i les tendreses entre els membres de la família; sobretot en la relació amb el taciturn Dídac, interpretat en un debut atrevit i magnètic pel taciturn nouvingut Monter | Hi ha pel·lícules que, de mica en mica, fotograma a fotograma, van seduint l’espectador, el porten a un univers únic però reconeixible i l’acaben subjugant de manera que el seu record queda impregnat a la memòria durant setmanes, fins i tot mesos. “Extraño río” / “Estrany riu”, primer llargmetratge dirigit per Jaume Claret Muxart, n’és una: ja ho està comprovant el públic del 82è Festival de Venècia, a la secció Orizzonti del qual s’ha estrenat mundialment, com ho farà després l’espanyol, ja que s’estrena en cinemes del país el 3 d’octubre de la mà d’Elastica | En la més tendra joventut, la dels primers amors i les incerteses més grans, tot oscil·la amb enorme celeritat, i Claret Muxart assumeix el repte de representar l’essència d’aquestes transformacions amb lucidesa, sensibilitat i fins i tot un cert assossec

FOTO: “Estrany riu” (Jaume Claret Muxart)

Dades:

De Jaume CLARET MUXART, “Estrany riu” / “Strange River”. Producció: Catalunya (Alma Cinema*), Alemanya (Schuldemberg Films*). Any: 2025. Durada: 1h40. Llengües: català (principal idioma), anglès i alemany. Nota sinòptica: En Dídac (15 anys) viatja en bicicleta pel curs del Danubi amb la seva família durant un estiu. Però quan coneix el misteriós Alexandre (18 anys), que apareix i desapareix a les aigües del riu, alguna cosa en ell comença a canviar.  Sinopsi: En Dídac (15 anys) viatja en bicicleta pel Danubi amb la seva família durant un estiu. Inicia el viatge on neix el riu, a Alemanya. Però una tarda, comença a trobar una figura estranya. És l’Alexandre (de 18 anys), que apareix i desapareix entre les aigües del riu. En Dídac nota que alguna cosa està canviant en ell. En aquell moment, el Danubi s’eixampla i es converteix en un riu gegant. L’aparició d’aquest nen misteriós comença a afectar la seva relació amb la seva família. En Biel (de 13 anys) veu com el seu germà va creixent i se n’allunya per estar amb l’Alexandre. La Monika (40 anys), la mare, que havia fet el mateix viatge quan tenia setze anys, es comporta de manera estranya mentre coqueteja amb altres desconeguts. Ara, en tornar al riu, evoca el record d’un amor de joventut que va viure en aquella època. Al final del viatge, quan la Monika veu l’Alexander i el Dídac junts, entén que ara és el torn del seu fill de viure el que va viure i els convida a escapar riu avall en un vaixell. Però durant el crepuscle, en Dídac comença a desconfiar de l’Alexander. Amb: Nausicaa Bonnín, Jordi Oriol, Jan Monter, Bernat Solé, Francesco Wenz, Roc Colell. Guió: Jaume Claret Muxart i Meritxell Colell. Muntatge: Maria Castan de Manuel i Meritxell Colell. Enllaços: Web pròpia, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, Cineuropa, Acadèmia catalana del cinema, D’A, APPA, Audiovisual451. Festivals: Venècia 2025 – Orizzonti | Sant Sebastià 2025 – Zabaltegi. VI: Films Boutique. DE: Elástica. EE: 03.10.2025.

FOTO: “Estrany riu” (Elastica)

Ressons de la projecció del film a Venècia 2025:

Alejandro G. Calvo, a X: Molt a favor d’ESTRANY RIU, el debut al llarg de Jaume Claret Muxart, que avui s’ha estrenat a Venècia. ‘Coming-of-age’ tel·lúric i sensible, enorme en el seu retrat segmentat dels cossos i fascinant en el seu ús del fantàstic per abraçar la metàfora del despertar sexual.

Diego Lerer, crítica per a Micropsia: La família d’en Dídac té un hobby, o una manera de vida, una mica particular. Si bé mai no s’explica del tot clarament a la pel·lícula, semblen passar les vacances recorrent diferents zones d’Europa amb bicicleta, en pla esportiu/turístic, sempre a prop d’algun riu. La família, catalana, està composta per un pare arquitecte, una mare actriu i tres fills: el gran, Dídac (Jan Monter), un adolescent de 16 anys; seguit d’un de 14 i un altre de més petit. I un dels seus viatges, al voltant del Danubi, a Alemanya, és l’eix d’ESTRANY RIU, notable òpera prima del realitzador català Jaume Claret Muxart / El recorregut del film és més emocional que geogràfic, més interior que una altra cosa. Si bé la família està en moviment constant i la pel·lícula s’organitza, almenys fins a cert punt, amb la lògica de la ‘road movie’, els veritables girs dramàtics són interiors, passen pels canvis que es donen en els personatges, més que res en en Dídac. Un adolescent de sexualitat fluida, enamorat d’un noi encara que no sap si és correspost o no, el malenconiós Dídac sembla estar una mica present al passeig i una mica amb la ment en una altra part, cosa que els seus pares noten. I el seu germà de 14, també / Així, mentre avancen veloçment per les rutes amb bici, es fiquen al riu, descansen, suporten la pluja, visiten fites arquitectòniques que interessen al pare, ajuden a assajar la mare, paren en carpes o en hostals, van apareixent alguns insospitats moviments interns, d’aquells que només noten els perspicaços i que existeixen en una zona entre la realitat i la fantasia. Així, en Dídac veu o creu veure un noi que el segueix –o que fa un recorregut similar al seu–, mentre que els seus familiars intenten trobar els seus camins propis i per moments contradictoris / ESTRANY RIU és una pel·lícula en moviment, en flotació, que s’uneix a la natura i flueix amb ella, un relat en forma de riu que funciona gairebé com un ‘coming of age’ familiar, mostrant canvis en gairebé tots els personatges. El desig és, sens dubte, el motor d’aquests canvis i es nota més que res en en Dídac, que a l’última part del film encara un recorregut personal i potencialment arriscat. Però no és l’únic a sentir aquests canvis a flor de pell. D’alguna manera –la mare ho diu en un moment– fa la impressió que aquest pot ser l’últim viatge d’aquest tipus que fan com a grup familiar / Un film de bicicletes, de rius i aire lliure, de pluges i vespres a la llum de la lluna, STRANGE RIVER s’organitza com una deriva geogràfica i també narrativa, arribant a un punt a prop del final on realitat i fantasia es barregen i potser es perdi una mica la tensió que sosté la història. Però no del tot, ja que el món real –o almenys com un ho entén des de l’adolescència– sempre és al final del camí, per confrontar-nos amb això que ens passa interiorment i amb què pot o no tenir punts en comú / Una pel·lícula bella, malenconiosa, amb una banda sonora cinèfila que cita possibles referències de la ‘nouvelle vague’, el film de Claret Muxart té alguns dels elements del nou cinema espanyol recent però remesclats des d’un punt de vista molt personal, més intimista i menys pendent dels temes o tòpics de moda. ESTRANY RIU és una d’aquelles pel·lícules que busca aprofundir en les emocions confuses d’un adolescent explorant aquell moment en què un sent que se separa de la resta del grup familiar i comença a prendre, amb els riscos que això implica, un camí propi.

Jonathan Romney, ressenya a ScreenDaily: El captivador drama sobre el pas a la maduresa del director català Jaume Claret Muxart es presenta a Horitzons de Venècia. Les històries de vacances d’estiu sempre han estat un subconjunt fiable del drama sobre el pas a la maduresa, amb totes les possibilitats narratives i temàtiques que aporten: joves que trenquen amb la disciplina parental, descobrint la seva sexualitat emergent en escenaris que són desconeguts, fins i tot perillosos, per al jo adolescent. Aquestes pel·lícules poden ser certament formulistes, però el guionista i director debutant català Jaume Claret Muxart mostra una astuta consciència dels trops, donant-los una reelaboració fresca i sensible en el seu primer llargmetratge, “Strange River” / Tendra, enigmàtica i magníficament rodada en 16 mm, aquesta història del viatge de descobriment d’un adolescent està ambientada en un viatge familiar en bicicleta al llarg del Danubi (anteriorment l’escenari del curtmetratge “Die Donau” de Claret Muxart del 2023). Barrejant sensualitat i atmosferes líriques amb un marc de referència descaradament intel·lectual (drama romàntic alemany, arquitectura modernista), aquesta proposta elegant i segura de si mateixa hauria d’atreure un fort interès del món de l’art i l’assaig, sobretot entre els mitjans LGBTQ+, seguint el seu pas per Venice Horizons / La pel·lícula comença amb cinc turistes que van en bicicleta pel bosc, amb el fullatge parpellejant hipnòticament davant dels nostres ulls. Són una família catalana: l’actriu Monika (Nausicaa Bonnín), l’arquitecte Albert (Jordi Oriol), el fill de 16 anys Dídac (Jan Monter) i els seus germans petits Biel (Bernat Solé) i Guiu (Roc Colell). L’escenari és el paisatge al llarg del Danubi, tot i que, de manera provocadora, la pel·lícula no ens diu específicament on som fins a relativament tard en l’acció. Durant gran part del temps, veiem la família en moviment, rient o discutint entre ells. Cal destacar que veiem en Dídac reaccionant amb irritació als seus germans o retirant-se de mal humor; potser és massa conscient que, com li diu la Monika, aquestes podrien ser les últimes vacances de la família com a unitat completa / Hi ha diverses parades de camí, una en un càmping on en Dídac s’adona que gran part del passeig té lloc després de la nit, però no només, com sembla presenciar, entre homes gais. Més tard, la família visita l’Escola de Disseny d’Ulm, on l’Albert s’entusiasma amb entusiasme per l’arquitectura; i més tard, un altre lloc modernista, una mena de jardí en miniatura on la Monika coneix una actriu alemanya que hi viu, i les dues dones s’uneixen gràcies a l’obra ‘La mort d’Empèdocles’, del poeta romàntic Hölderlin, en què la Monika ha d’aparèixer / Tot el trajecte d’en Dídac està sent sacsejat per una figura enigmàtica: un noi (Francesco Wenz) vist per primera vegada nedant nu sota l’aigua, com una encarnació actual dels mítics esperits fluvials alemanys. L’home apareix més tard, entrevist inquietantment en la foscor boscosa o vagant pels espais cavernosos i plens de llum de l’Escola de Disseny, en gran part deserts durant l’estiu. És real o una creació de la libido creixent d’en Dídac? És potser una versió desplaçada del noi que en Dídac desitja a casa? La figura misteriosa finalment emergeix en primer pla en una seqüència extensa que, de nou, pot ser real o fruit de la fantasia d’en Dídac, fent ressò, possiblement inspirada, pels propis records d’amor i fugida de la Monika / Al llarg de tota l’obra, *Strange River* manté el seu ambient de misteri i suggeriment, i la interacció natural i estimulant entre els actors –especialment els germans joves i enèrgics– evoca amb força les tensions, els ressentiments i les tendreses entre els membres de la família; sobretot en la relació amb el taciturn Dídac, interpretat en un debut atrevit i magnètic pel taciturn nouvingut Monter / El treball de càmera de Pablo Paloma és alhora cinètic i tranquil·lament contemplatiu, així com densament texturitzat, tant si explora l’arquitectura com la sensació de la terra i el fullatge. La paleta de colors alterna entre blaus i porpres fumats i de tardor i verds d’estiu intensos, amb una atenció especialment sensual a l’aigua i la pell. El disseny de so fa un joc ric amb les veus, el silenci i els sons naturals, amb música també utilitzada amb imaginació, des de l’esclat eufòric inicial de Penguin Café Orchestra, tot i que Claret Muxart segurament juga amb coneixement de causa amb un element kitsch quan una escena de masturbació culmina amb una vigorosa onada de “Daphnis i Chloé” de Ravel.

Alfonso Rivera, crítica a Cineuropa: El debut de Jaume Claret Muxart és un bell i sensible viatge físic i mental cap al descobriment del desig sexual i els primers cops d’individualitat, és a dir, de llibertat / Hi ha pel·lícules que, de mica en mica, fotograma a fotograma, van seduint l’espectador, el porten a un univers únic però reconeixible i l’acaben subjugant de manera que el seu record queda impregnat a la memòria durant setmanes, fins i tot mesos. “Extraño río” / “Estrany riu”, primer llargmetratge dirigit per Jaume Claret Muxart, n’és una: ja ho està comprovant el públic del 82è Festival de Venècia, a la secció Orizzonti del qual s’ha estrenat mundialment, com ho farà després l’espanyol, ja que s’estrena en cinemes del país el 3 d’octubre de la mà d’Elastica / I serà aquell moment, el començament de la tardor, un moment excel·lent per rememorar l’estiu que ja va passar o els molts que van alegrar la nostra infància i joventut. L’estiu amable i plaent, amb els seus sons harmoniosos, la seva enganxosa calidesa capaç de mutar en una tempesta explosiva o aquella presència constant de l’aigua, aquest element beneït que ens salva dels excessos de la calor. En aquesta època de l’any, intensa en esdeveniments, però alhora que sembla encallada en el temps, on gairebé tot és possible, transcorre l’acció d’aquest llargmetratge rodat en un orgànic, alegre, colorista i proper 16 mm amb una sensibilitat extrema i un halo poètic subtil / El seu argument és senzill, però hi ha espai de sobres per a l’empatia i el somieig: en Dídac (personatge encarnat per un magnètic descobriment, Jan Monter), de setze anys, viatja amb bicicleta per les vores del Danubi amb la seva família, integrada per una mare actriu que prepara un paper/projecte (Nausicaa Bonnín), un pare arquitecte que els obliga a visitar edificis en el seu periple (Jordi Oriol) i els seus dos germans petits. Però una trobada inesperada canvia el rumb del viatge: un misteriós noi apareix entre les aigües del riu. La seva presència enigmàtica no només desperta alguna cosa nova al protagonista, sinó que comença a alterar la relació amb la seva pròpia família / Si les bicicletes, com deia Fernando Fernán Gómez al títol de la seva obra mestra, són per a l’estiu, aquí també les trobades fortuïtes i l’adveniment de la sexualitat prenen protagonisme en els mesos de més hores diürnes, com passava a “Call Me by Your Name”. Figures esmunyedisses que desfermen fogonades de desig, persecucions instintives i una nova manera de mirar el món alimenten el misteri d’aquesta pel·lícula que també mostra com la germanor es construeix a base d’abraçades i baralles, de mirades furtives i de admiració rendida / Aquest film –que vessa veritat ja que està narrat des de la pròpia vivència, amb el cor del seu autor obert en canal– parla de tot això i de més: cada persona l’omplirà amb els seus records familiars i de vacances, dels disgustos i dolçors de la pubertat i, com al final de la cinta, amb les seves cançons melòdiques preferides, siguin aquestes franceses, italianes o espanyoles (..).

Manu Yáñez, crònica per a Fotogramas: Des de la seva enèrgica i impressionista seqüència d’arrencada –on la càmera segueix el trànsit ràpid amb bicicleta d’una família que estiueja per la ribera del Danubi–, ‘Estrany riu’ (‘Extraño río’) posa de manifest la capacitat del cinema per capturar les fluctuacions del món. Aquesta exuberant obertura, l’acompanyament musical de la qual porta a la memòria les fanfàrries wagnerianes, no només il·lustra l’ímpetu sensorial de l’encomiable òpera prima de Jaume Claret Muxart –l’enquadrament es deixa embriagar pel pas de les arbredes i el moviment dels cossos–, sinó que també perfila el nucli conceptual. Perquè no hi ha una altra etapa vital en què les emocions s’arremolinen amb aquesta intensitat, o en què les certeses i els dubtes intercanviïn els seus rols amb la mateixa prestesa. En la més tendra joventut, la dels primers amors i les incerteses més grans, tot oscil·la amb enorme celeritat, i Claret Muxart assumeix el repte de representar l’essència d’aquestes transformacions amb lucidesa, sensibilitat i fins i tot un cert assossec / Sobre el paper, la proposta d”Estrany riu’ –centrada al despertar romàntic i homosexual d’un noi anomenat Dídac (Jan Monter, una revelació)– convidaria a imaginar una pel·lícula líquida, centrada en la qualitat vaporosa de les emocions i les experiències adolescents. En aquest sentit, el treball de Claret Muxart s’adhereix al corrent naturalista del cinema europeu contemporani, liderat per autores com la francesa Mia Hansen-Løve i les catalanes Carla Simón i Meritxell Colell –aquesta darrera figura com la coguionista de ‘Estrany riu’–. La càmera del director barceloní recorre els cossos dels seus personatges buscant indicis de goig i malenconia, mentre que el muntatge s’accelera puntualment per portar al cinema el concepte de la “fuita musical”. A més, quan es tracta de fonamentar un nucli temàtic, com pot ser la idea del ‘coming of age’, la pel·lícula aconsegueix expressar-se gairebé sense paraules. La idea del “creixement” pren la forma dels típics mals de cames de la infància, les masturbacions d’amagat, o un passeig nocturn en què la mà d’en Dídac es desprèn de la de la seva mare (Nausicaa Bonnín) / Tot el que s’ha apuntat anteriorment perfila ‘Estrany riu’ com una obra física, sensual i evanescent. Tot i això, els millors passatges de la pel·lícula apareixen tocats per una poderosa gravetat, una robustesa molt més germànica que francesa. Aquest crític va gaudir especialment d’una seqüència en què la família protagonista fa parada en una antiga escola d’art i disseny del sud d’Alemanya. El pare (Jordi Oriol) instrueix la resta de membres del clan a les meravelles del racionalisme arquitectònic, amb les seves línies senzilles, la seva funcionalitat i la seva renúncia a una ornamentació excessiva. Aquestes qualitats també afloren en els enquadraments i el desenvolupament narratiu de ‘Estrany riu’, que s’estructura a partir d’una sèrie de blocs que van presentant variacions sobre els temes centrals de la pel·lícula: el primer amor, la sexualitat, la necessitat d’allunyar-se de la família quan encara se la necessita, i finalment el misteri de la creació artística, en les seves formes arquitectònica, literària, actoral… Sense abandonar mai del tot el naturalisme eteri de Hansen-Løve, ‘Estrany riu’ troba el seu millor aliat en el formalisme poètic de l’alemanya Angela Schanelec / I posats a reivindicar l’alè germànic d”Estrany riu’ –un film amb forma de ‘bildungsroman’ (la novel·la d’aprenentatge teutona)–, res millor que vincular el vessant al·legòric de la pel·lícula amb el romanticisme alemany. Abraçant la passió dels romàntics per la figura de la nimfa –que Christian Petzold va recuperar fa no gaire a “Ondina”–, Claret Muxart embriaga la seva òpera prima amb unes pinzellades de fantasia que aviven la relació entre l’obra i l’espectador. A la pel·lícula, un vell record de joventut de la mare es transmuta en un viatge fantasmagòric, en què en Dídac viu la seva particular iniciació a la llibertat i el desig, una mica a la manera de l’escapada insular d’“Un estiu amb Mònica” d’Ingmar Bergman / I és que el Danubi, amb la seva presència imponent i alhora inasible, es converteix en l’escenari d’aventures que confronten amb els límits de la realitat. A ‘Estrany riu’, tot flueix i tot sedimenta, i ho fa esquivant contínuament la idea del “conflicte dramàtic”, cosa en què Claret Muxart sintonitza amb el treball de la directora francesa Céline Sciamma, que a ‘Petite maman’ va conquistar una cimera del cinema al·legòric, espectral i profunda. Aquest sembla ser el cim cap al qual s’encamina Claret Muxart, que amb el seu prometedor debut inicia una trajectòria que caldrà seguir de ben a prop.

Agus Izquierdo, a X: El resseguiment fluvial de Jaume Claret Muxart proposa una resignificació de la roadmovie i un exercici de contemplació activa no només del paisatge, sinó també del món interior. Cinema de mirades, de microdetalls, de gestos. Hipnòtica i indòmita. L’estrena catalana de l’any. Crònica danubiana que es vesteix de coming of age per abordar temes com la volubilitat de la relació amb la família, la isolació, l’autoacceptació i l’entrada abrupta i confosa a l’adultesa. Debuta també Jan Monter, protagonista absolut. Una interpretació imantada i indiscutible.

Entrevistes.

Alfonso Rivera parla amb Jaume Claret Muxart, a Cineuropa.

***

FOTO DE L’APUNT: “Estrany riu” (Elastica)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!