Club 7 Cinema

Sol passar, en els gran festivals de cinema, que hi ha pel·lícules de debò importants que queden eclipsades (mediàticament). És el que ha passat amb “Dos fiscals” / “Two Prosecutors“/ “Zwei Staatsanwälte” / “Dos procuradores” / “Deux procureurs”, de l’ucraïnès Sergei LOZNITSA; obra que ha estat molt ben valorada, com a rigorosa i seriosa, per la crítica, però que ha quedat tapada per l’esclat de la cineasta alemanya Mascha Schilinski i per les espectaculars cabrioles d’en Tom Cruise.

Sinopsi: Unió Soviètica, 1937. Milers de cartes de presoners acusats injustament pel règim són cremades en una cel·la de presó. Contra tot pronòstic, una arriba a la seva destinació, a l’escriptori del fiscal local recentment nomenat, Alexander Kornev. En Kornev brega per conèixer el presoner, víctima d’agents corruptes de la policia secreta, l’NKVD. Bolxevic experimentat i honest, el jove fiscal creu que hi ha un mal funcionament. La seva recerca de justícia el portarà a la Fiscalia General de Moscou. En l’època de les grans purgues estalinistes, és la immersió d’un home en un règim totalitari que no diu el seu nom. Vídeo: Petit fragment.

Els textos que reprodueixo a continuació vénen, els he fusionat, dels originals, que podeu llegir a: Dimecres 14 de maig, a Canes 2025.

Aborda la terrible repressió estalinista.

Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui: El director ucraïnès Sergei Loznitsa aborda la terrible repressió de l’època estalinista a través de les activitats de la NKVD, sigles del Comissariat del Poble d’Afers Interns, que, de fet, era la principal organització de la policia secreta a l’URSS. No és el primer cop que Loznitsa aborda l’estalinisme. També documentalista, tant d’una manera observacional com treballant amb imatges d’arxiu, aquest va donar-li material per muntar “Funeral d’estat”, a propòsit de la mort de Stalin. Amb “Two prosecutors”, que transcorre el 1937 de les grans ‘purgues’, ho fa des de la ficció, però basant-se en les memòries de Georgi Demidov, físic i escriptor empresonat durant l’època de Stalin. El protagonista és un jove advocat que, exercint de “procurador” amb la voluntat que es respecti la llei creient en el sistema socialista instaurat, descobreix (potser amb una sorprenent incredulitat) les tortures de la NKVD perquè confessin els “traïdors”. Loznitsa ho recrea amb una sobrietat impecable que no minimitza el terror d’una repressió paranoica.

La Kafkiana, cruel, maquinària burocràtica.

Valerio Sammarco, a la ressenya per a Cinematografo: El jove fiscal Kornev (Alexander Kuznetsov), primer decideix visitar el presoner Stepniak (Alexander Filippenko), l’autor de la carta, i després fer un seguiment del seu tràgic testimoni, anant a Moscou a veure el fiscal general Vishynsky (Anatoly Beliy) per denunciar els crims comesos per l’NKVD, el Comissariat del Poble per a Afers Interns, oficialment cridat a protegir la seguretat de l’Estat, en realitat l’autor d’abusos indescriptibles (les infames purgues estalinistes) tant en la fase probatòria (bàsicament res) com a través de la “violencia física” mitjans de persuasió”, és a dir, tortura, destinats a extorquir confessions forçades a persones innocents que així van ser primer empresonades i després condemnades a mort. La crueltat d’un sistema així queda confinada al fora de pantalla d’una obra que respon a la vista amb la posada en escena kafkiana i elegant d’un poder subtil i mefistofèlic: les hores d’espera a la presó, les mateixes a l’antecambra de l’oficina de Vishinsky a Moscou, la il·lusió d’haver obtingut una resposta positiva i eficaç per iniciar un procediment destinat a posar fi a la barbàrie, la pacient determinació de Kornev és l’últim bastió d’esperança (fins i tot si com acabarà la seva història és força evident…) en un mecanisme, el dels règims totalitaris, que encara truca insistentment a les nostres portes.

Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán: Filmada amb gran rigor, amb la mateixa càmera observacional dels seus documentals, “Dos procuradores” sembla una mena de malson kafkià en què, com ‘El castell’, l’agrimensor K intenta arribar a algun lloc que cada vegada resulta més inexpugnable. Ha d’esperar molt de temps, té converses amb diferents subordinats, aconsegueix entrevistar-se amb el reu i a mesura que vol arribar a una altra instància superior, ha de tornar a esperar i quan és rebut la causa és sempre minimitzada.

Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines: El que veurem en les gairebé dues hores de relat és la monstruosa estructura burocràtica, l’organització per a la delació, la persecució, la repressió, la màquina d’impedir i -quan cal- destruir qualsevol intent de qüestionament ja no només extern sinó també des de l’interior de l’aparell estatal (..) Aquesta pel·lícula  exposa de forma minuciosa i desoladora, amb escenes en passadissos, escales i despatxos que semblen coreografies dignes de ballet i moments d’humor absurd a la-Aki Kaurismäki, com es va construir un model sustentat en el control del ciutadà i en la imposició. A aquesta altura no és res de nou, és cert, però justament en aquests temps no està gens malament tornar al passat per entendre algunes qüestions aterridores del present.

Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia: Seca i rigorosa, estesa al llarg de dues hores però composta per una limitada quantitat de personatges i d’escenes, “Two Prosecutors” és una kafkiana epopeia legal i burocràtica

No absent d’humor (negre). Una atmosfera que recorda les dictadures de totes les èpoques, inclosa l’actual.

Fabien Lemercier, a la crítica per a Cineuropa: Tornant a la ficció, el cineasta ucraïnès es submergeix en el 1937, disseccionant metòdicament i artísticament el cor fosc del totalitarisme estalinista enmig d’un frenesí de purgues i cadenes, creant una atmosfera general de por i silenci, i fins i tot de cruel satisfacció per part dels botxins. És una atmosfera mortal que recorda les dictadures de totes les èpoques, inclosa l’actual… Agafant-se tot el temps que necessita per estudiar les expressions dels rostres, els suggeriments de les paraules, el clima dens de la presó, el món silenciós, gairebé kafkià, del centre del poder, mentre injecta un mínim de suspens i humor (molt) negre a les tribulacions del seu heroi idealista a l’aguait, que ja sent o imagina l’alè de l’NKVD (ara FSB) al seu coll, el director ofereix una pel·lícula despietada, un missatge impactant que denuncia un sistema saturnià corrupte que devora els seus propis fills, i una obra cinematogràfica de primer ordre.

Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian: La pel·lícula inquietant de Sergei Loznitsa desvetlla una paràbola terrorífica de la maldat burocràtica. Un calfred glacial de por i paranoia justificada irradia aquesta pel·lícula cruament austera i captivadora de Sergei Loznitsa, ambientada a la Rússia de Stalin a finals dels anys 30 i basada en una història de l’autor i científic dissident Georgy Demidov, que va ser empresonat al gulag durant 14 anys durant la Segona Guerra Mundial i assetjat per l’estat fins a la seva mort a finals dels anys vuitanta. La pel·lícula resultant, amb les seves escenes lentes i extenses des de posicions de càmera única, imita l’existència zombi de l’estat soviètic i permet que s’acumuli una terrible ansietat: tracta d’una burocràcia maligna que es protegeix i es replica infectant aquells que la desafien amb un bacil de culpa. És una paràbola molt inquietant dels insidiosos microprocessos de la tirania.

Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico: (..) un fiscal jove i idealista  investiga els abusos patits a la presó per un pres, i que a causa d’això acaba enfrontant-se a la despietada maquinària de l’Estat. Des del principi queda clar que l’home acabarà malament, en bona mesura perquè Loznitsa en cap moment es molesta a amagar l’evidència, però això no li impedeix insuflar una asfixiant atmosfera d’amenaça. El director va dir que en certa manera la pel·lícula parla de Putin, “que representa un país que es precipita de nou cap a l’estalinisme”.

Olivier Lamm, a la crítica per al diari Libération: A través de la macabra immersió d’un advocat en els misteris del poder, l’ucraïnès Sergei Loznitsa descriu l’URSS de Stalin com un teatre de l’absurd. En Kornev, el protagonista de “Dos fiscals”, travessa la Unió Soviètica durant els anys de la gran purga estalinista com un Monsieur Hulot o un Príncep Myshkin, la seva mirada insondable transforma l’infern totalitari en un singular teatre de l’absurd. “Dos fiscals” no és una pel·lícula on regna el terror, en sentit estricte. La paranoia dels notables de la Nomenklatura als passadissos i sales d’espera del Ministeri de Justícia és palpable però significada en un singular xivarri a l’estil de Tati o en sortides inexplicables de burlesc fred que inevitablement recorden les escenes més estranyes d'”El Procés” de Kafka (..). Kafkiana, “Dos fiscals” també n’és profundament.

MÉS INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA I EL DIRECTOR:

De Sergei LOZNITSA, “Two Prosecutors“/ “Zwei Staatsanwälte” / “Deux procureurs”.

Producció: França, Països Baixos, Alemanya, Letònia, Romania, Lituània. Any: 2025. Durada: 1h58.

Amb: Aleksandr Kuznetsov (Kornev), Aleksandr Filippenko (Stepniak i home amb la cama de fusta), Anatoli Beliy (l’adjunt), Vytautas Kaniusonis (governador de la presó), Anatoliy Belyy (Vyshynsky),  Valentin Novopolskij (xerraire), Ivgeny Terletsky (vell presoner), Orest Pasko (guardià del passadís).

Guió: Sergei Loznitsa, basat en la novel·la del físic, escriptor i presoner polític soviètic Georgy Demidov. Muntatge: Danielius Kokanauskis. Fotografia: Oleg Mutu. Música: Christiaan Verbeek.

Enllaços: Tmdb, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd, CineMaldito, Mubi. VI: Coproduction Office. DF: Pyramide. EF: 24.09.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Competició | Ressons |

Sobre el director: a Wikipedia, a Tmdb, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: nascut a Belarús, Sergei Losnitza és un cineasta ucraïnès de gran prestigi com a documentalista, autor també de ficcions greus, aplomades, de gran rigor, amb fotografia impecable i ritme inalterablement lent, com A la boira (2012), i que als darrers anys ha militat cinematogràficament per la causa d’Ucraïna, amb el documental Maidan (2014), sobre la revolta proeuropea a la capital del país; la ficció Donbass (2018), que narra la situació al Donbass ucraïnès, on una guerra híbrida barrejava conflicte armat obert, crims i saquejos perpetrats per bandes pro-russes, o el documental The Invasion (2024), en què qüestiona les conseqüències de la invasió d’un país per part d’un altre. També ha seguit treballant la Història, amb films com State Funeral (2019), en què tracta del culte a la personalitat mitjançant el gran espectacle del funeral de Joseph Stalin, o com Babi Yar. Context (2021), sobre ma massacre nazi de jueus en tres dies, el setembre de 1941, o The Kiev Trail (2022, documental centrat en el judici per crims de guerra a Kíiv, Ucraïna, el gener de 1946, després de la massacre.Ha estat sovint seleccionat al Festival de Canes: Premi Millor Direcció Un Certain Regard 2018 per Donbass, Premi FIPRESCI 2012 per A la boira . Filmografia: a FilminCat, a Filmin.

***

FOTOS: “Two Prosecutors” (Festival de Canes)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!