Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Llibre: “Terra i cendra”, d’Atiq Rahimi
Fa molt de temps que us vull parlar de “Terra i cendra”, el llibre i la pel·lícula que en va fer el mateix autor, l’afganès resident a París, Atiq Rahimi. L’any 2004, era a la Sala Debussy de Canes, disposant-me a veure què podia ser una pel·lícula titulada Terra i cendra (Hâkestar-o-Khâk / Earth and Ashes / Terre et cendres), sobre un home gran que, amb el nét petit, mirava d’arribar a la llunyana mina on treballava el seu fill i pare del menut, per fer-li saber que havien bombardejat el poble i tota la família havia mort. Em va sorprendre veure que Thierry Fremaux en persona, aleshores director artístic del certamen, sortia a l’escenari, davant de la pantalla, per presentar la pel·lícula i el seu equip (aleshores, aquest honor quedava força reservat a films d’autors amb prestigi); però de seguida ho vaig entendre: la novel·la l’havia fascinat; que el mateix escriptor la dugués al cinema, li havia interessat molt i, vist el film, de seguida el va seleccionar per al Festival, considerant que era un gran honor tenir-lo a “Un Certain Regard” i comptar amb la presència física de Rahimi. Havia, doncs, estat una aposta personal de Fremaux. I encertada. Perquè aquella història que transcorre gairebé tota en un únic espai (entre una guingueta de carretera i la barrera que, a tocar, frena l’accés al camí que du a la mina), filmada en format panoràmic, transmet vigorosament no tan sols la pols d’aquella terra castigada, sinó també la cendra d’unes vides apallissades per la Història. Gràcies a la visió d’aquest film i al de Samira Makhmalbaf, A les cinc de la tarda, vaig començar a fer-me una idea de la complexitat dé l’Afganistant i a témer que foragitant-ne els cafres talibans, no s’hi resoldrien els problemes de la situació de la dona, ni els derivats del caràcter reclòs d’una cultura ancestral, ni -per descomptat- el fet que segueixi sent terreny abonat per a integristes. Quan vaig tornar a casa, me’n vaig endur una altra, de sorpresa: el llibre Terra i cendra, d’Atiq Rahimi, l’havia editat en català La Magrana, el 2002. I vaig córrer a comprar-lo.
Com deia, fa temps que volia fer un article en aquest bloc, en l’apartat “Des del cinema”, per parlar de l’Afganistan, des de l’òptica que me n’ha aportat el cinema. Però, ara per una cosa, ara per una altra, ho he anat deixant. Avui, però, al suplement “Cultura” de l’Avui, David Castillo parla d’Atiq Rahimi i, llegint-lo, he decidit tirar del dret i dedicar aquest post de l’apartat “Llibre” a “Terra i cendra”.
Les dades del llibre i de la pel·lícula, anant a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO © RBA – La Magrana Portada de “Terra i cendra”, d’Atiq Rahimi
Llibre: “Terra i cendra”, d’Atiq Rahimi
***
El Llibre
Terra i cendra. Autor Atiq Rahimi. Traducció Víctor Compta. Editorial La Magrana. Col·lecció Les Ales Esteses -núm. 124-. Data de publicació 01.03.2002. ISBN 9788482643779.
Més informació [RBA-La Magrana | “Terra i cendra”] [RBA-La Magrana | Atiq Rahimi]
La pel·lícula
Terra i cendra (Hâkestar-o-Khâk / Earth and Ashes / Terre et cendres). Director Atiq Rahimi. Guió Atiq Rahimi, Kambozia Partovi. Fotografia Eric Guichard. Música Khaled Arman, Francesco Russo. Muntatge Ursula Lesiak. Producció Afghanfilm (Afganistan), Les Films du Lendemain (França), France 3 Cinéma (França), Canal+ (França) . Durada 1h50.
Repartiment Abdul Ghani (Dastaguir), Jawan Mard Homayoun (Yassin), Guilda Chahverdi (Zaynab), Walli Tallosh (Mirza Qadir), Kader Arefi (Fateh)
Sinopsi Dastaguir seu a tocar de la carretera, amb el nét petit al costat. Un paisatge afganès desolat els envolta. Allà comença el camí que du a una mina llunyana, destí temible, on Dastaguir ha d’anar idefectiblement. Està fent aquest viatge a contracor, per veure el seu fill -pare del menut que l’acompanya-, que treballa a la mina. Li ha de fer saber que els han bombardejat el poble i tota la família és morta. Tasca feixuga per a un home gran, esqueixat entra la pròpia pena, una soledat insuportable i els codis d’honor tan pregonament arrelats en l’ànima afganesa. Tot lluitant amb tantes emocions en conflicte, Dastaguir es va trobant amb gent diversa, pel camí: un guarda de mal humor a la seva garita, un venedor filosòfic, una dona misteriosa amb vel que espera i espera, i altres víctimes d’aquesta guerra infame que segueix, fora de camp.
Webs oficials [x]
Més informació [IMDB (ang)] [AlloCiné (fr)] [CommeAuCinéma (fr)]
Festivals i premis [Canes 2004 – Un Certain Regard | Premi “Regard vers l’Avenir” 2004]
Dist. esp. [x] Dist. fr. [Bodega] Dist. It. [x]
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Salvador.
A vostè no el conec, però aquest comentari del llibre Terre et cendres d’Atiq Rahimi m’ha fet decidir dir-ne alguna cosa.
Vaig llegir el llibre, en francès, fa cosa d’uns quatre anys, em va impressionar molt; tant pel que fa a la història que hi narra com per la senzillesa i a la vegada tendresa en què explica aquesta història tan terrible.
Dos punts em van colpir a la vegada que em van enganxar, l’un és com descriu la guerra des de la visió d’un infant que es queda sord per les bombes; l’altre és la manera com tracta la mort de la jove de Dastaguir, l’avi d’aquest noiet. Ell, l’avi, la veu sense roba i cremant-se. No en faré cap comentari perquè m’allargaria massa, però és digne des er seleccionat i premiat. Per a mi ha estat un dels llibres que més m’ha agradat, així com la pel·lícula que ell matex va fer-ne.
Gràcies pel comentari