Club 7 Cinema

El 20 d’octubre de 2008 vaig dedicar un apunt d’aquest blog a lligar la notícia del rodatge del nou film de Peter Weir amb el llibre -editat en català- en què es basa aquesta pel·lícula, La llarga caminada.

Fa ben pocs dies, me l’he comprat i l’he llegit d’aquella manera que no passa sempre: sense poder deixar-lo. I quan l’he acabat, molt emocionat, m’ha passat allò que només experimento amb pocs textos: m’ha sabut greu acabar-lo, en trobo a faltar la companyia, mal que es tracti d’un relat dur, molt dur.

Per a situar-nos, permeteu que reprodueixi el text amb què Símbol Editors en presenten la segona edició en català: 

El 19 de novembre de 1939, Slavomir Rawicz, un jove oficial de cavalleria polonès fou detingut pels russos, acusat d’espionatge. Després de patir tortures i de sotmetre’l a una farsa de judici, fou condemnat a 25 anys de treballs forçats al Camp 303, prop de Yakutsk, Sibèria. El camí des de Moscou al camp de presoners s’allargà durant tres mesos, en ple hivern. Molts dels presoners moriren en el trajecte, però Slavomir Rawicz va sobreviure.

Al cap d’uns mesos, s’escapà del camp i emprengué, amb sis companys més, una fugida cap a la llibertat. Creuant Sibèria, el desert del Gobi, la Xina, el Tíbet i l’Himàlaia i sense cap altre ajut que les seves cames i el seu enginy, arribaren a l’Índia el març de 1942, després d’haver recorregut més de 7000 kilòmetres i de 9 mesos de caminar.

Aquesta és la narració d’aquell viatge, una història èpica de fugida i supervivència, i d’una determinació: la llibertat i la dignitat.

El lector, certament, hi troba el testimoni punyent d’unes víctimes de l’stalinisme i la monstruositat que desferma la tirànica execució del poder. Sens dubte, també hi troba el relat d’un viatge a peu, efectivament èpic, amb els seus moments tràgics i les estones gairebé meravelloses, en el qual no s’estalvia es pot dir cap detall de les maneres de sobreviure a les dificultats i inclemències, recorrent al que la mare Natura ens dóna i recuperant les capacitats humanes per a saber treure’n profit. A més, aquest és un llibre catàrtic, que Slawomir Rawicz (ho explica a l’epíleg) escrigué com a teràpia per a alliberar tots els horrors d’aquelles experiències. Tanmateix, allò que potser més me n’ha interessat és la mirada humana -buscant l’home rere el botxí, descobrint la persona rere el company, celebrant la grandesa de la gent senzilla que retorna l’esperança en la nostra espècie…- i el diàleg entre Home i Natura, que el relat du implicit. No estem davant l’obra d’un filòsof, ni tan sols a les pàgines de cap literat; però el caràcter extraordinari de l’experiència vital -i històrica- que ens explica i sobretot la manera com ens ho narra -la mirada esmentada- obre el text a prolífiques reflexions.

Mentre llegia com els presos bregaven per a esmorteir els efectes d’indomables i glacials tempestes de neu, o els fugitius se les empescaven perquè els meteors els esvaissin les petges o per superar els inacabables obstacles, en un moviment gairebé perpetu i esgotador, exprement les pròpies forces al límit d’allò que sembla humanament impossible de suportar, sempre endavant camí d’un destí remot… he recordat que és el Peter Weir de Master and Commander, afortunadament, qui l’ha adaptat al cinema. I sí, com en aquella història marítima, aquí també la condició humana, es pot dir en totes les seves cares, hi és tema essencial. Al trajecte descrit pel protagonista, trobem des de torturadors soviètics amb les seves flaques, cínics procuradors de la falç i el martell ebris del despotisme que el règim els ha aportat, carcellers amb gestos de solidaritat, presos que saben pouar sentit de l’humor en circumstàncies terribles com les seves,  militars rojos que han anat a raure a Sibèria, comissaris polítics patèticament convençuts del que prediquen, còmplices inesperats, gent i pastors hospitalaris, companys dotats cadascun dels seus valors (alhora que, conscients de la seva capacitat física i psicològica per a resistir, els fugitius van passant per diversos estadis de flaquesa i esgotament… físic i emocional). De la mateixa manera que la Natura ens la va presentant en tots els seus rostres, des dels rigors siberians, a paratges paradisíacs de la Mongòlia Exterior, al forn infernal del desert de Gobi, a les alternances tibetanes entre refugis acollidors i escalades abismals…

He de confessar una certa inquietud pel que fa al repartiment de la pel·lícula, vist el llibre. Cal esperar, certament, que Peter Weir n’hagi fet una obra pròpia i, per tant, hagi defugit del que fóra una simple traducció audovisual del text (pel que es veu, sembla que fins ha canviat el nom a la gran majoria dels personatges). No obstant això, les diferències d’origen, complexió, llengua, religió… dels protagonistes del llibre (uns polonesos, altres bàltics, etc; uns coneixedors del rus, altres de l’alemany, un del francès, etc; un de catòlic devot, un altre de jueu, etc.) veurem si les hi reflecteix al film. Valdria la pena, no tan sols perquè mantindria la veritat històrica, sinó perquè enriqueix de debò el discurs sobre la nostra complexitat com a espècie. El fet que una part del repartiment el conformin actors anglosaxons, però, em fa rufar el nas, encara que també hi hagi intèrprets alemanys, romanesos, suecs, etc. (evidentment no ho dic per Ed Harris, que incorpora el personatge real del nord-americà anomenat Mr. Smith)

Permeteu-me una ratlla final: esplèndid el català del traductor, Joan Solé.

FOTO © Símbol Editors Portada del llibre “La llarga caminada”, de Slawomir Rawicz

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!