Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

26 de gener de 2023
1 comentari

Llengua al cinema: el diferencial Albert Serra

Diumenge, a la Gala dels Gaudí, la productora de “Pacifiction”va fer pujar a l’escenari tot l’equip de la pel·lícula per a demostrar-ne la catalanitat -va dir-. Una catalanitat que no se li pot pas negar, com no es pot pas fer a bona part dels films rodats a Catalunya, amb molts tècnics i artistes catalans, però en castellà. És la mateixa catalanitat que té un cotxe de la SEAT fet a Martorell o la valencianitat que té un FORD d’Almussafes. Per molt que alguns s’entossudeixin a negar-ho -i d’altres, molts- a afirmar-ho, em sembla indiscutible.

La productora en qüestió, tanmateix, hi va afegir que les roden en altra llengua perquè treballen amb productores estrangeres i estan ambientades, per exemple, a la Polinèsia francesa. Aquest argument ja em resulta en part discutible artísticament -productores estrangeres- i en part el veig raonable -la pel·lícula s’ambienta en territori francoparlant-. El que també és indiscutible és que Albert Serra ha fet en català fins i tot la quixotesca “Honor de cavalleria” i la casanòvica/draculaniana “Història de la meva mort”, per no esmentar tot el gruix de la seva creació. Ha rodat en francès  “La mort de Lluís XIV”i “Pacifiction” i en francès, alemany i italià “Liberté”, certament d’acord amb el parlar dels protagonistes.

El diferencial Albert Serra és que, al Principat, ha estrenat “Pacifiction” amb els títols de crèdit en català, en VOSC i amb cartell en català, deixant la parla forana per a la llengua dels personatges. Fet així, encara costa més negar-li la catalanitat -fins i tot artística-. I això marca un abans i un després als que defensàvem que una pel·lícula catalana hauria de ser parlada en català -per mi, una altra excepció la va marcar “Chavalas”, rodada en castellà, que tenia un component de document d’una realitat social a Cornellà-.

És clar que, al Principat, el País Valencià i a les Illes, no podem demanar que se subtituli en la nostra llengua un film en castellà -fóra una estupidesa-; però els títols de crèdit en català seria tot un reconeixement de la pertinença de l’obra. Tanmateix, segueixo reivindicant que es facin en català les pel·lícules que es vulguin catalanes, ambientades aquí -o no-.

PS: En qualsevol cas i, centrant-nos en “Pacifiction”, continua la paradoxa de buscar-li una nacionalitat; ja que, basant-se en el criteri del domicili fiscal de les productores, els francesos la reclamen com a seva (vegem-ne les nominacions als César i altres guardons francesos), els espanyols com a seva (la caràtula de “ES cine español”, encara que els Goya l’hagin obviat) i els catalans com a nostra (l’equip del film). I una cosa difícilment pot ser alhora francesa, espanyola i catalana… Ja ho va dir a TV3: Albert Serra: “Avui en dia és difícil de dir que és una pel·lícula catalana”.

  1. Per cert, em comenten per privat que hem de pensar en els catalans de la Catalunya Nord i en els nascuts fora del Principat, a l’estranger, de resultes de la diàspora -fugida de talent-, que no saben castellà i per als quals, la VOSC fóra necessària en tots els casos.

Respon a vador Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!