Club 7 Cinema

Welcome to New York. Direcció: Abel FERRARA. Amb Gérard Depardieu, Jacqueline Bisset, Marie Mouté. Sinopsi: DSK; és a dir, Dominique Strauss-Kahn (Gérard Depardieu); l’ascens i caiguda de l’exdidirigent del Fons Monetari Internacional. Vendes internacionals: Wild Bunch Int. Distribuïdores: Wild Bunch*. Més informació: Imdb (ang) | AlloCiné (fr).

Quan, el 17 d’abril s’anuncià la Seleccó Oficial del certamen, va quedar clar que Welcome to New York no hi seria. Preguntat Thierry Frémaux, delegat general del certamen, va respondre com fa amb tots els films que no trien: que només parlen dels que han seleccionat, no de la resta. Però la premsa, especialment la francesa, volia treure punta al llapis…

Com s’encarrega de dir el rètol inicial d’aquest tràiler, la pel·lícula s’inspira en uns fets mediàticament coneguts, però és pura ficció. Aquests fets són els de l’escàndol Dominique Strauss-Kahn (DSK), l’economista francès, antic president del FMI i protoaspirant a la presidència francesa pel PSF, que el 2011 va ser detingut sota l’acusació d’haver violat una cambrera de pisos de l’Hotel Sofitel de Nova York.

Una recreació d’aquells esdeveniments, per ficticis que els hagin presentats, en mans d’un llibertari hedonista i descarat com Abel Ferrara i protagonitzada per un Gerard Depardieu expatriat per a evitar el fisc hexagonal, és una bomba de rellotgeria que, posada a la plataforma del Festival de Canes hauria pogut multiplicar infinitament el seu poder explosiu.

Presumpte boicot dels poders fàctics.

La producció de Welcome to New York s’ha encarregat d’envoltar la pel·lícula d’una aurèola d’obra maleïda, especialment pels poders fàctics. Asseguren, des de fa temps, que els bancs els han boicotejat, tant com les cadenes de televisió i les instàncies oficials. El propi Abel Ferrara, lúcid o paranoic, ha apuntat pressions d’Anne Sinclair, l’exdona de DSK, que hauria aconseguit que els financers els tanquessin l’aixeta, per a impedir que el film s’arribés a fer. Esclar que Ferrara, abans, havia fet unes declaracions en què qüestionava la moralitat de Sinclair i l’origen de la fortuna del seu avi, Paul Rosenberg, així com l’acusava de tenir una ambició desmesurada, havent convertit DSK en un titella seu, duent-lo a aspirar a la presidència de França més enllà dels límits de la sensatesa. El cas és que els diners els van trobar a l’estranger: un soci suís, fabricant de rellotges de luxe; un empresari; una executiva empresarial antigament propera a la UMP (Pascale Pérez), resident a Ginebra; un home de negocis nord-americà i un agent immobiliari. I així la pel·lícula és ja una realitat…

I sí, han canviat els noms dels personatges i probablement hi han posat alguna escena de pura invenció. Però Abel Ferrara ha rodat a la mateixa comissaria de policia on DSK va ser detingut, a la presó de Rikers Island on el van tancar i a la mateixa casa de Tribeca on va quedar confinat durant un temps (amb Anne Sinclair). A més, no és d’estranyar, gens, que el cineasta hagi filmat una escena de violació d’una cambrera de pisos negra… aseguren que al mateix Hotel Sofitel. No obstant això, per Ferrara es tracta d’una lliure interpretació de la realitat, una fàbula sobre el poder i el sexe, sobre l’addicció i la redempció.

Les actrius no s’hi volien embolicar.

El procés de producció sembla que no ha estat pas un camí de roses. A part de les baralles entre Dépardieu i el productor, Vincent Maraval, l’actriu que encarna “Sophie” (és a dir, Anne Sinclair) havia de ser Isabell Adjani, que s’ho deixà córrer poc abans de començar el rodatge, cosa que convertí en candidates Jodie Foster, Kristin Scott Thomas, Charlotte Valandrey  i fins Juliette Binoche , a qui s’atribueix una innocent trucada a Anne Sinclair per a demanar-li permís i consell… Finalment ha estat Jacqueline Bisset qui ha assumit el paper.

La provocació d’estrenar-la per internet durant el Festival de Canes.

Per acabar d’adobar, sembla que l’estrena comercial de la pel·lícula topa amb serioses dificultats. Així és que el Festival de Canes, al qual Ferrara es veu que es considerava amb dret de ser-hi, era vist com una taula de salvació per la productora. Però, per acabar d’engreixar la llegenda negra de Welcome to New York, es parla fins i tot de pressions dels DSK a la direcció del certamen, per evitar que la seleccionessin.

Veritat, veritat a mitges o pura maquinària de propaganda dels responsables del film, el cert és que van aparèixer molt irats en fer-se públic que la pel·lícula no anava al Festival i van contraatacar, pressionant ells perquè els la seleccionessin mal fos en sessió especial o fora de competició a la mitjanit… I com que no se n’han sortit, han anunciat que, en no poder-se estrenar comercialment, ho faran per internet, en VOD , el 17 de maig, en plena celebració del Festival de Canes. I no s’ha de descartar que intentin, al marc del Mercat del Film, de muntar-hi alguna projecció sorollosa.

DSK és com un gra incòmode per al Festival de Canes.

No sé si els organitzadors de Canes podran perdonar mai DSK que els tragués protagonisme mediàtic fa tres anys, en tanta mesura com es va produir. Si el Festival es deleix per ser el protagonista de diaris, ràdios i televisions durant els anomenats “deu dies màgics de maig”, l’escàndol DSK els relegà a una segona posició, el maig de 2011. I, per si no n’hi hagués prou, l’any passat, en DSK els va comparèixer a les escales del Palau de Festivals, acompanyat de Myriam L’Aouffir, com a nova companya sentimental del personatge, per assistir a la projecció d’Only lovers left alive, de Jim Jarmusch. Evidentment, el malson no se’ls ha acabat, perquè aquest 2014, és la pel·lícula de Ferrara la que mirarà d’aconseguir un forat als mitjans, amb clara vocació provocadora, que compromet clarament el Festival de Canes.

Molt soroll però potser no res.

El productor Vincent Maraval és de Wild Bunch, grup productor-distribuidor-agent de drets internacionals…, molt ben relacionat amb el Festival de Canes. I enguany, sense anar més lluny, té uns quants títols seleccionats: només a la Competició, el dels Dardene, el de Godard, el de  Loach. Fora de competició, el de Zhang Yimou. I així, la llista es va fent gran.

La tècnica de negociació d’un grup com Wild Bunch amb els programadors d’un certamen com el de Canes, passa per estira-i-arronses. De manera que, si el grup defensa a mort un títol i el Festival no el vol, se sol recórrer a la coacció que signifiquen la resta de títols. És a dir, aquells altres films del grup pels quals el Festival està molt interessat: si els vols, m’has d’agafar també aquell que rebutges. Aquesta és una pràctica molt antiga i n’estan plenes les seleccions oficials al llarg dels anys, de títols que han entrat així, “de torna”. Per cert, en algun cas, després ha resultat que la “torna” ha estat un èxit inesperat.

Per tant, sobtaria que Wild Bunch no hagués coaccionat la direcció de Canes, en termes de negociació, perquè els agafessin Welcome to New York si volien Godard, Yimou, Dardene, Loach… Certament, Wild Bunch també necessita tenir material al Festival i no podia exposar-se a quedar-se sense res; però sembla que, abans de fer aquests escarafalls públics, tenien recursos de negociació privats. Com a mínim ens queda el dubte que tot plegat no sigui un muntatge (o part de muntatge) per cridar l’atenció sobre aquest producte, potser sí incòmode per a certs sectors, inclòs el Festival.

Per cert, que, al mercat espanyol, la distribuïdora Vértigo també l’anuncia en exclusiva a totes les plataformes VOD, a partir del 17 de maig.

Més informació: Film sur l’affaire DSK : la bombe qui va exploser au Festival de Cannes (Le Nouvel Observateur) | DSK, la malédiction du festival de Cannes (Le Figaro) | Abel Ferrara’s hotly awaited DSK film to premiere on web (France 24) | Estalló el primer escándalo de Cannes: la película de Ferrara sobre Strauss-Kahn (El Mexicano) |