Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

22 d'octubre de 2006
0 comentaris

Les pomes d’Adam / Adam’s Apples/ Adams Aebler (Sitges 2006)

Comèdia de l’absurd, negra, amb sortides salvatges, desvergonyidament incorrecta, Adam’s Apples poua temàticament –mal sigui de passada– en la gran tradició del cinema greu nòrdic –Bergman, Dreyer…– i s’encara amb gosadia a la mena de personatges inadaptats o marginals que sovint fan tremolar l’egoista i poruga societat del benestar danesa. Seven Chances, la Setmana Internacional de la Crítica del Festival de Sitges, que programa l’ ACCEC –Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics–, ens ha permès veure-la, riure-hi, quedar tocats, pensar-hi…

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

Les pomes d’Adam, evidentment, evoquen la fruita de la temptació pecaminosa del paradís. I la cosa va d’un tal Adam i d’un pomer. Adam és un neonazi violent i cap rapat, alt i cepat, que ha de completar una condemna judicial fent una mena de servei a la comunitat a la rectoria d’una església. Hi arriba descregut, sense que l’estada a presó li hagi reviscolat cap actitud prosocial i mirant-se incrèdulament el xerraire pastor protestant que l’ha anat a rebre. Tot just instal·lat a la seva habitació, en despenja el crucifix per a posar-hi el quadre amb la fotografia del seu ídol, Adolf Hitler. Ivan, el capellà, no es deixa arrossegar pel llenguatge certament escàs, però ostensiblememt antisocial i provocador d’Adam i l’embolica a marcar-se un objectiu. És així que, sense ni saber com, Adam es compromet a vetllar pel pomer que hi ha davant de l’església i quan la fruita estigui madura, collir-la i fer-ne un pastís de poma. Que passin els dies i s’acabi el seu deure amb la Justícia és l’únic que vol Adam, però mentrestant és allà i veu les coses que hi passen. Observa amb atenció els dos companys que presumptament ja estan ben rehabilitats. L’un és un emigrant paquistanès –cosa que incomoda al racista neonazi i els seus col·legues violents que van a visitar-lo– i l’altre, un home obès. L’emigrant havia estat acusat de múltiples atracaments a gasolineres, amb el pretext que la companyia petroliera nòrdica havia abusat del seu país i de la seva gent. L’obès, l’havien condemnat pel segrest i abús sexual de dones i per robatoris, tot comès en estat d’embriaguesa alcohòlica. Ivan li ha dit a Adam que faci com ells, que es rehabiliti; però el cap rapat s’adona que el paquistanès segueix atracant gasolineres i robant calés fins a la mateixa església i que l’obès, de deixar el mam, res. De mica en mica, doncs, veu aquest pastor protestant s’afigura una realitat que no és. Per acabar d’adobar el metge cínic d’aquell indret li fa unes indiscretes revelacions sobre els terribles passat i present d’Ivan, el que el pastor ha anomenat “proves del dimoni” que, amb l’ajut de Déu, s’han superat i se superen quotidianament. Fart i tip de tanta xerrameca, Adam decideix actuar a la seva manera, com a aurtèntic exponent del maligne, per fer-li reconèixer la veritat, mal sigui a garrotades, a aquell enganyat o farsant prosèlit del Be i del favor al proisme. Quedarà parat amb el resultat. I al damunt, accidentalment s’il·lustrarà amb el bíblic Llibre de Job, que li revelarà que els mals d’Ivan no són cosa del diable, sinó de Déu… Adam, certament, comença a anar per camins insospitables tot just unes dies abans…

 

El director d’ Adam’s Apples, Anders Thomas Jensen li dóna un tó de comèdia, a través dels personatges i les peculiars, divertidament absurdes situacions que protagonitzen. El neonazi, el paquistanès, l’obès alcohòlic i cleptòman i el mateix pastor protestant els perfila de manera caricaturesca, però se’ls mira amb tendresa irònica. El que sembla que ha de ser una víctima del racisme, resulta ser un atracador impenitent en nom de la lluita anticapitalista; el que té la pinta de taujà sense esma, no renuncia a cap dels seus plaers prohibits; al violent antisocial se li descobreix una esperançadora vena solidària; l’home fraternal i patològicament positivista, amaga una absoluta ceguesa emocional… cap no és ni bo ni dolent, sinó tot al contrari i la pel·lícula els comprèn i fins gosa divertir-se amb les respectives febleses que, al capdavall, els ajuda a ser un pèl feliços en aquest món de pecat.

 

 

La imatge paradisíaca que ens afigurem inicialment d’aquella parròquia rural queda primer tacada per irrupció de corbs negres, que hi han arribat com si acompanyessin l’aurèloa maligna d’Adam i, evidentment, es dediquen a rosegar les pomes de l’arbre. I després, desfermada la furia celestial en forma de tempesta, un llamp ho acaba d’enllestir, cremant de soca-rel precisament el símbol per excel·lència del que ja no en té res de paradís terrenal, l’arbre –amb la fruita del qual sembla que definitivament Adam ja no podra fer el pastís de poma…–

 

 

L’anomenat “silenci de Déu” –tan present en l’obra d’ Ingmar Bergman, per exemple– reapareix aquí tocat lleugerament, en clau humorística. Autèntic farcell de tragèdies personals, el pastor Ivan les llegeix en clau religiosa, com a proves del diable i, en sobreviure-les, hi troba una victòria sobre el poder del dimoni i, per tant, un resultat totalment positiu del seu diguem-ne negoci amb Déu. Contra la fe, contra aquesta mena de fe, s’hi oposa la sornegueria del personatge del metge, un irrefrenable cínic foteta. I, per si això no fos prou, Adam hi intervé decisivament, il·luminat per una interpretació literal de la Bíblia que, lluny de fer-lo creient, el dur a capgirar totalment el discurs d’Ivan: la seva dissort seria, segons Adam, cosa de Déu i no del dimoni, perquè al pobre Job, del Llibre de Job, Déu les hi fa passar magres, com a ell, a l’Ivan. I esclar, el pobre capellà entre en una crisi de fe. Podria semblar que ens trobem davant d’una comèdia no tan sols irreverent, sinó pregonament atea i fins corrosivament antireligiosa; tanmateix, un cop s’ha carregat el que en podríem dir les formes psicòtiques de religiositat i una manera transaccional d’entendre la fe, la pel·lícula segueix i ens parla de redempció per la solidaritat i de comunió entre gent es comprèn, que s’obre al proisme. També en clau d’humor, esclar, per no perdre el to i defugint qualsevol temptació de trascendència.

 

Amb Adam’s Apples,  Anders Thomas Jensen demostra tenir confiança en l’ésser humà, molta més en l’individu que no la que pot esperar de la societat, si més no d’una societat benestant com la danesa. La mateixa excentricitat de la parròquia de reinserció en què s’ambienta el film ja és una irònica descripció de l’estat de coses. El fet que hi faci coincidir una mena de personatges rebutjats com l’emigrant, el borratxo, el violent… i l’única rehabilitació que hi veiem passa al marge de les previsions institucionals i s’esdevé a través d’una descoberta personal, això assenyala amb murrieria cap a la societat. Valent, Anders Thomas Jensen dedica una estona a un avi moribund, antic repressor en camps de concentració nazi, i se’l mira com a ésser humà turmentat per aquell passat i decantat hipòcritament pels hereus dels que van avenir-se a la bogeria hitleriana. Potser sí, en el context de la pel·lícula, això tingui una funció massa didàctica, de lliçó per al neonazi cap rapat; però també marca clarament la subtil línia crítica del film contra la societat danesa, alhora que avança una pista sobre el paradoxal caràcter cristià de la pel·lícula –que, com he comentat, el final confirma–.

 

 

Em costa més d’entendre i, francament, d’acceptar el tractament que Anders Thomas Jensen dóna als discapacitats, en Adam’s Apple. Fa la sensació que, posat a abocar-ho tot pel broc gros, no es frena de fer broma ni amb els nois paralítics ni amb les criatures afectades de la síndrome de Dawn. D’una banda, aconsegueix esgarrifar-nos vertiginosament, quan l’engany d’Ivan el du a no voler reconèixer les limitacions evidents d’un xicot tetraplègic i en estat totalment vegetal; però, per altre cantó, no deixa de fer angúnia que, per a això, utilitzi un personatge discapacitat. En tot cas, segur que podria haver aconseguit el mateix efecte sense trepitjar aquest terreny fràgil i perillós. La història d’aquest noi en cadira de rodes també col·lisiona amb la d’una dona avesada a la beguda, que ha decidit tenir un fill amb síndrome de Dawn, aconsellada i enredada per Ivan, i que acaba rondant per la parròquia. Doncs bé, això dóna peu a una broma salvatge, d’autèntic mal gust, en forma d’acudit sobre la canalla amb Dawn. Potser estic carregat de prejudicis i moralina, potser Anders Thomas Jensen vol expressament tractar els discapacitats sense paternalisme, amb la mateixa tendresa irònica que la resta de marginats del film; potser sí, però la cosa em grinyola.

 

 

Deixeu-me dir finalment que, si més no, Adam’s Apple deu tenir la virtud de ser tremendament útil als països amb gent de tendències neonazis, com a film terapèutic. Perfecte per passar als instituts de secundària.

 

 

A nivell informatiu, deixo constància del que explica Ruth Pombo al quadern de SEVEN CHANCES, publicat com a part del catàleg de Sitges 2006: ” Adam’s Aebler és el darrer film de la trilogia que el director i guionista danès Anders Thomas Jensen , cineasta alhora popular i de culte al seu país, ha dedicat, amb tres anys de diferència cadascuna, als personatges inadaptats. Les anteriors entregues, protagonitzades com aquesta pel mateix grup d’intèrprets, considerats a Dinamarca els més brillants de la seva generació, són les desventures de lladres d’estar per casa –aquí jo arreglo un xic la frase original–, Blinkende lygter / Flickering Lights, i les de dos carnissers amb mètodes professionals poc ortodoxos, De Gronne slagtere / The Green Butchers (..) Jensen va començar fent curtmetratges  a l’institut i va acabar guanyant l’Oscar amb un d’ells. Ha passat pel Dogma, participant com a guionista a Mifune i dirigint-ne ell mateix un dels darrers lliuraments –aquí li ho torno a esmenar un xic–, The King is Alive. Ha escrit films pels directors més populars del seu país i fins i tot és el responsable del guió de Brode / Hermanos, un dels pocs èxits internacionals de crítica i públic danesos dels darrers anys més enllà de Von Trier”

 

Director i guionista Anders Thomas Jensen. Productors Tivi Magnusson i Mie Andreasen. Fotografia Sebastian Blenkov. Muntatge Andwers Villadsen.Música Jeppe Kaas. Disseny de producció Mia Steensgaard. Repartiment Ulrich Thomsen (Adam), Mads Mikkelsen (Ivan), Nicolas Bro (Gunnar, el borratxo cleptòman), Paprika Steen (Sarah, l’alcohòlica prenyada), Ali Kazim (Khalid, el paquistanès), Ole Thestrup (Dr. Kolberg, el cínic). Durada 94 minuts.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!