Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

12 de maig de 2008
0 comentaris

Les pel·lícules de Canes 2008: “Adoration”

Adoration

Sinopsi Un noiet, Simon, es reinventa la pròpia vida per internet. La seva història desferma reaccions pertot arreu. Però la mirada dels altres el pot ajudar a fer la pau amb si mateix?

Director Atom EGOYAN. Música Mychael Danna. Fotografia Paul Sarossy. Producció Ego Film Arts (Canadà) Durada 1h40. Festivals i premis Canes 2008 – Secció Oficial Competitiva.

Repartiment Devon Bostick (Simon), Scott Speedman (Tom), Rachel Blanchard (Rachel), Kenneth Welsh (Morris), Arsinée Khanjian (Sabine), Geraldine O’Rawe (Carole).

Informació sobre el director, clicant aquí: Els directors de Canes 2008: Atom Egoyan.

Més informació (enllaços amb el web del Festival de Canes, amb bases de dades, llocs de la xarxa especialitzats en cinema, pàgines de les distribuïdores), anant a Vull llegir la resta de l’article.

El comentari (actualització de 29.05.2008), anant a Vull llegir la resta de l’article.

FOTO Imatge del cartell d’Adoration, d’ Atom Egoyan 

Més informació [Festival de Canes] [IMDB] [AlloCine] [CommeAuCinéma]

Dist. Fr. [ARP Selection]

Producció
[Ego Film Arts]

Comentari

Adoration, d’Atom Egoyan, ho té tot per convertir-se en la gran pel·lícula que finalment no és. Reflexiona sobre diversos temes importants i formalment és fascinant; però el guió d’Egoyan ho asfixia, volent lligar com sigui tot el munt d’aspectes que desplega. Proposa el cas d’un noi (Devon Bostick) que, havent perdut els pares de petit, s’empesca una identitat novel·lesca, com a exercici escolar que acaba encenent xats per internet i com un camí per explorar la veritat del que els va passar i revisar la versió que n’hi ha trasmès el tirànic avi patern. A partir d’aquí, Egoyan toca es pot dir totes les temàtiques característiques de la seva filmografia: parla dels secrets i mentides a la família, de les falses realitats, del valor relatiu de la imatge i del discutible paper comunicatiu de les noves tecnologies, de la funció catàrtica de la representació, del sentiment de culpa, del xoc de civilitzacions… Un gran farcell de continguts, que planteja de manera atractiva, amb una narració fragmentada oberta en paral·lel als diversos personatges, la música absorbent de Mychael Danna i la fotografia de Paul Sarossy. Però un cop ho ha desplegat tot, comença a voler lligar caps, sense deixar res per verd, enderiat que la història i els diversos protagonistes quedin absolutament explicats. I en si, molts melodrames convencionals ja han narrat anteriorment casos com el d’aquest xicot, per la qual cosa, comptat i debatut, Egoyan demostra que manté vives les senyes d’identitat del seu estil, però segueix malgastant-lo.

La bastida guionística d’aquest film acaba donant-li un caire artificiós.

Ha rebut el Premi del Jurat Ecumènic.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!