Club 7 Cinema

Les claus de casa segueix el viatge de descoberta i reconeixement mútus entre un nen discapacitat i el seu pare, jove, que n’ha estat allunyat tota la vida. Amb un estil depurat, que vol defugir el melodrama, Gianni Amelio transforma les circumstàncies argumentals en fases del procés sentimental que cada protagonista passa de camí a l’acceptació de l’altre. És a dir, del trajecte compartit, en privilegia el temps, el temps necessari per evolucionar profundament. Arriba a descurar les seqüències, que en molt casos estan poc construïdes dramàticament. Les deixa sovint a una certa improvisació, en què potser es refia massa de Kim Rossi Stuart (el pare jove), un seriós actor italià que vindria a ser l’equivalent del que, al cinema espanyol, representa Juan Diego Botto.

A Gianni Amelio se’l coneix especialment a casa nostra gràcies a la poètica Lamérica. Les seves pel·lícules descriuen viatges. A Ladri di bambini era el trajecte d’un carabineri i un xicot condemnat , cap al sud d’Itàlia, que significava el retorn del primer a les seves terres meridionals i a la joventut sense futur de què va poder fugir anant al nord, a fer de policia. A Lamérica,  el recorregut era el d’un parell d’italians que anaven amb intencions fraudulentes a aprofitar-se del caos a l’ Albània immediatament postcomunista i, en trobar la realitat, els rostres, les suors, els patiments de la gent, experimentaven una transformació. Sempre, en Amèlio, el viatge és metamorfosi, és descoberta, és oportunitat de descobrir el millor i sovint el més amagat de la condició humana.

A Les claus de casa, el pare es retroba físicament amb el fill tot just començar la pel·lícula. De les característiques d’aquest noi discapacitat ens n’assabentem de seguida: el veiem estrany, tanmateix amb la simpatia que Amelio ha cregut necessària per fer-nos-el arribar millor, i el percebem clarament com una criatura dependent, que cal protegir. A partir d’aquí, el viatge que comparteixen pare i fill esdevé un trajecte íntim, espìritual, de descoberta sentimental, de reconeixement, d’acceptació complexa de la realitat. Per part de tots dos. Per al pare, que ara viu amb una dona i un altre fill, seria encaixar aquest noi de qui en quedà separat des que va nèixer. I per al xicot seria canviar de claus, canviar les claus de casa, amb tot el valor al·legòric que comporten. Dir-ho és fàcil, breu; assumir-ho, complicat i vol temps. La pel·lícula ens acosta a aquest procés d’assumpció.

Certament, es pot trobar un paral·lelisme argumental amb Raiman, de Barry Levinson, però el tractament i la posada en escena ens són diametralment oposats. Gianni Amelio depura tant com pot els elements melodramàtics de Les claus de casa. Vol que hi hagi sentiments i emocions, sense sentimentalisme. Vol que es plantegi el sentit profund de la paternitat, sense paternalisme. Vol que traspui solidaritat humana, sense caritat. Vol que apareguin els conflictes en la seva complexitat i de manera natural, no pas per a alimentar cap mena d’espectacle. Al moment que cal, el rostre baldat de Kim Rossi Stuart expressa més que qualsevol ratlla de diàleg ni que cap efecte musical que ho llepés. Però, el rostre de Charlotte Rampling, madur, dolorosament resignat, pregonament comprensiu, redimensiona el del seu company de repartiment.

Posat a depurar, sembla que Amelio no hagi treballat prou el guió de cada seqüència, que hagi volgut improvisar-les al rodatge. Potser condicionat per Andrea Rossi (el xicot discapacitat), potser no, simplement com una legítima decisió de posada en escena. El cas és que moltes seqüències de Les claus de casa pateixen de certa feblesa. I és que, sovint, Kim Rossi Stuart (el pare) no acaba de saber què fer, no improvisa amb prou convicció. I és una llàstima, perquè aquest talentós i seriós actor italià demostra que ha entès el personatge, que ha comprès la pel·lícula. Amb discreció admirable, compon la interiorització emocional d’aquest pare jove, que representa ben bé els tentins d’avui en dia. Amelio, però, no se n’hauria d’haver refiat tant. Com passa, al futbol, amb els millor jugadors, també els actors necessiten que se’ls dirigeixi bé.

Tanmateix, el protagonisme important de Les claus de casa és el del temps. El temps que dura el procés personal dels personatges. Tant se val que transcorri dalt del tren, en un hotel o un hospital alemany, o més enllà. L’espai queda tan sols com el l’àmbit físic en què evoluciona el temps. I les escenes esdeven simplement les circumstàncies que marquen fites al procés. Des d’aquest punt de vista, Gianni Amelio es mostra com un cineasta de primera, com un artista que treballa creativament amb els elements de què disposa. A Les claus de casa no ha seguit el prometedor camí de la fantasmagoria al·legòrica que va fascinar-nos a Lamérica, i, certament, aquella era una pel·lícula superior, de força més volada; però, en la comparació, no menystinguéssim els valors cinematogràfics de Les claus de casa, malgrat les imperfeccions.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!