Club 7 Cinema

No m’ho podia creure: jo, que no soc gens de veure cinema d’acció i molt menys res de la saga “Missió: Impossible”, anava veient que no paraven d’arribar cròniques des del Festival de Canes 2025 en què la crítica cinematogràfica prestigiosa no tan sols anava deixant prou bé “Mission: Impossible – The Final Reckoning” / “Misión: imposible – Sentencia final”, de Christopher McQUARRIE, projectada al certamen fora de competició i enmig d’una gran atenció popular i mediàtica, sinó que, a més a més i sobretot, coincidien gairebé totes a aplaudir la tasca, la professionalitat i el lliurament total de l’actor Tom Cruise, per com brega, amb el cos, la pell i l’ànima, amb les seves espectaculars cabrioles, pel cinema, pel cinema popular, per defensar la mena de cinema d’acció que la saga representa i que ja està deixada enrere pels corrents actuals dels ‘blockbusters’.

Repassem algunes de les coses que se n’han publicat:

“Missió impossible: sentència final” té un cert aroma de final d’una època i d’una manera d’entendre el cinema d’acció. En una època marcada pel cinema de superherois, les pel·lícules basades en videojocs i l’abús dels efectes digitals, la saga de Cruise i MacQuarrie ha mantingut l’essència del cinema d’aventures més de tall clàssic (..) A banda de la destresa i perfecció de MacQuarrie com a director d’escenes d’acció, la saga no hauria estat el mateix sense la implicació de Tom Cruise, que ha fet del personatge d’Ethan Hunt un dels pilars de la seva carrera. Implicació que porta al límit en aquest darrer lliurament, rodant algunes de les escenes més perilloses pràcticament sense dobles. (..) En la segona part, assistim a un impressionant desplegament definitiu d’acció que conflueix en una hora final en la que, a través d’un muntatge magistral, conflueixen quatre centres d’acció en paral·lel en una espiral de tensió que et deixa sense respiració. I la llarga escena aèria amb Cruise penjat literalment d’un avió passarà a la història com una de les millors escenes d’acció aèria mai filmades en el cinema recent (Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona).

Quan se li pregunta pels esforços físics extrems als qual se se sotmet per complaure l’espectador, [Tom] Cruise sol dir que proporcionar-nos espectacle és el que va venir a fer aquest món. I és cert que aquestes exhibicions exagerades d’atleticisme, tot i que en bona mesura dissenyades a tall d’homenatges a la durabilitat i les qualitats extraordinàries de l’home que les executa, sobretot són la conseqüència de la tasca que fa temps que Cruise carrega sobre les espatlles: salvar el cine (..) Cruise recorre a una cosa tan tangible com els seus ossos, els seus músculs, la seva motivació de ferro i la seva evident insensatesa per reivindicar la importància del factor humà davant la tecnologia mancada de textura, personalitat i ànima o, més concretament, la necessitat de salvaguardar el cine comercial de la tirania de computadores i algoritmes. Tal és el seu compromís amb aquest tipus d’espectacles que, tot i haver sigut nominat tres vegades a l’Oscar al llarg de la seva carrera, actualment l’actor només es dedica a rodar blockbusters (Nando Salvà, a la crònica per al diari El Periódico).

L’actor [Tom Cruise] s’ha convertit en una mena de messies del cinema d’entreteniment pensat per ser projectat en una pantalla gran i amb escenes impressionants rodades en escenaris reals, i Hunt és ara un heroi gairebé mitològic amb el destí manifest de fer possible l’impossible i salvar el món de la seva destrucció segura. Una càrrega tan feixuga de portar que només un actor amb l’autoestima i la determinació quasi patològiques de Cruise podria assumir sense que la pel·lícula caigués en el ridícul (..) Les grans escenes d’acció de la pel·lícula són d’una espectacularitat espaterrant, pura energia cinematogràfica que atrapa l’espectador amb un Tom Cruise que ha nascut per gronxar-se d’un avió o submergir-se en les profunditats per recuperar un disc dur d’un submarí. (..) El carisma i la tenacitat de Cruise són la matèria primera i el principal actiu de la pel·lícula (Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara).

El millor cinema d’atraccions brilla amb tota la seva esplendor, com només pot brillar el millor cinema d’acció en una pantalla gran. De tota manera, malgrat la perfecció que demostra Tom Cruise en el trapezi i el treball impecable de direcció de Christopher Mc. Quarrie, hi ha una mica de crepuscular a l’escena. La pel·lícula no és només l’últim capítol de la millor saga d’acció que ha donat el cinema els últims anys, sinó que hi ha alguna cosa de tornada impossible. Sembla com si fos el cant del cigne d’una forma de blockbuster basat en l’equilibri a la pista que llangueix. Amb “Misión Impossible: Setència final” no només mor una saga, sinó tota una determinada concepció del cinema espectacle. Ethan Hunt pot salvar el món, però en aquest present difícilment Tom Cruise podrà salvar, malgrat el seu notable i apassionant afany, el que queda d’aquest cinema d’acció amb què alguns hem crescut (Àngel Quintana, al seu compte de Facebook, en què avança la crònica per a Caimán).

El rol de salvador no li cau malament a Tom Cruise, el fa anar amb gràcia. Sigui el cinema o el món sencer, el paio va, amb el seu 1,70 metre d’altura, la seva energia imparable i el cos tirat endavant –o cap amunt o cap per avall– disposat a fer el que faci falta per la causa. Potser les dues causes –el cinema, el món– estiguin relacionades en aquesta lògica, la que importa a Cruise (..) Al llarg de vuit pel·lícules i trenta anys de cinema i de vida –una altra vegada, les dues coses que poden ser una sola–, Cruise es va disfressar d’Ethan Hunt per posar el cos a la supervivència d’una forma d’art: comercial, popular, massiva. Que el seu personatge salvi el món, en el fons, és el menys important. O, més ben dit, l’excusa que en justifica l’art. El que Cruise/Hunt intenta salvar és una noció de cinema-espectacle que corre risc de desaparèixer enmig de tant efecte digital, tanta plataforma, tant consum irònic, tanta pantalleta petita que un veu sol, escolta sol i s’oblida, només també, uns minuts després. Si Hunt és l’escollit per salvar el món, Cruise es va autoproclamar el salvador del cinema (Diego Lerer, a la crítica per a Micropsia).

El final -és clar- no l’ explicarem, però també apel·la a la memòria emotiva, proposa fer un exercici similar al de rebobinar un vell VHS per agrair aquestes tres dècades en què el cinema d’acció més clàssic (més enllà de la incorporació de les noves tecnologies per a les ‘set-pieces’) va sobreviure en bona mesura gràcies a com en Cruise, des del seu lloc de productor i protagonista de la saga, es va aliar amb cineastes de talent per sostenir la noblesa de Hollywood (Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines).

Tom Cruise ascendeix a un estat més enllà de l’estrellat, més enllà de la propietat intel·lectual. I amb el missatge anti-IA i escèptic amb Internet d’aquesta pel·lícula, i l’impactant escena aèria final, en Cruise repeteix la seva demanda d’una veritable experiència de pantalla gran. Per descomptat, està fent les seves pròpies acrobàcies sobrehumanes, per la mateixa raó, com ell mateix va dir memorablement una vegada, per la qual Gene Kelly va fer tots el seus propis balls (..) I igual que no seria “M:I” sense una escena de córrer, no seria “M:I” sense en Tom agafant-se amb totes les seves forces a una altitud impossible; aquí s’agafa a l’ala d’un avió d’hèlix a l’antiga a l’Empyrean blau (..)  És en aquest punt que em vaig adonar que Tom Cruise no és exactament Gene Kelly sinó l’heroi d’acció sobrehumà Harold Lloyd, penjat del rellotge a “Safety Last!” el 1923, penjant de la maneta dels minuts, impedint que pugés cap a les 12, desafiant la gravetat i frenant el temps. Això és el que ha fet Cruise: sempre jove, sempre en forma, mai dient morir davant d’aquest rellotge absurd de l’Armageddon. Quina adrenalina!. (Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian).

En el clímax de “Missió: Impossible – El Judici Final”, l’emocionant i fatalista darrer capítol de la sèrie “M:I”, Tom Cruise fa alguna cosa que t’esperes: apareix en la mena de seqüència d’acrobàcies elaborades que s’ha convertit en la marca registrada d’aquesta sèrie de 30 anys, però també fa alguna cosa que potser no t’esperes. Se supera a si mateix de la manera més extravagant. Literalment, vola més enllà de totes les acrobàcies que ha fet abans, deixant-nos en un estat exaltat de sorpresa (..) Quan he vist seqüències d’avions temeraris i espectaculars, com a “El gran Waldo Pepper”, els acrobàcies d’allà dalt solen ser força seriosoe. Però Tom Cruise, filmat en primer pla, s’enfila per l’avió com si fos un conjunt de barres de mico, amb la cara aixafada contra goma per la força G del vent, i la prada s’estén una milla per sota seu. Després de llençar el pilot, aquest s’esmuny cap a l’avió groc de Gabriel, i és llavors quan l’acció es torna massa vertiginosa per a les paraules. Cruise s’arrossega per sobre de l’avió, i ara s’inclina de costat, gairebé cap per avall, així que hi està penjat, i jo literalment estava mirant la pantalla pensant: “Com dimonis ho ha fet?” Perquè el que estem veient sembla… impossible. I això és el que ho fusiona tot. Fa dos anys, quan Cruise va fer aquell salt en moto des d’un penya-segat a “Dead Reckoning Part One”, va ser impressionant, sens dubte, però tot el que recordo haver experimentat va ser l’atreviment físic abstracte. A “The Final Reckoning”, Cruise està fent alguna cosa en aquell avió que cap especialista en acrobàcies podria fer tan bé: està “actuant”. Doblega les extremitats al voltant del metall amb cada fibra de la seva por i desig, mostrant-nos la ferocitat de la voluntat d’Ethan per derrotar el mal, que coincideix amb la pròpia voluntat de Cruise no només d’entretenir-nos sinó de deixar-nos en un estat de sorpresa. A “The Final Reckoning”, Tom Cruise vol salvar les pel·lícules tant com Ethan Hunt vol salvar el món. Fa el que fa en aquell avió perquè nosaltres no ho hàgim de fer (Owen Gleiberman, a la ressenya per a Variety).

Déu n’hi do!

INFORMACIÓ SOBRE LA PEL·LÍCULA:

De Christopher McQUARRIE, “Mission: Impossible – The Final Reckoning” / “Misión imposible: Sentencia final”.

Producció: EUA. Any: 2025. Durada: 2h45.

Nota sinòptica: Les nostres vides són el resultat de les nostres decisions.

Sinopsi: L’Ethan Hunt i l’equip de l’IMF continuen la seva recerca de la terrorífica IA coneguda com l’Entitat, que s’ha infiltrat a les xarxes d’intel·ligència de tot el món, amb els governs del món i un misteriós fantasma del passat d’Ethan darrere seu. Acompanyat per nous aliats i armat amb els mitjans per desactivar l’Entitat per sempre, en Hunt està en una cursa contrarellotge per evitar que el món tal com el coneixem canviï per sempre.

Tràiler: VO.

Amb: Tom Cruise (Ethan Hunt), Hayley Atwell (Grace), Ving Rhames (Luther Stickell), Simon Pegg (Benji Dunn), Vanessa Kirby (Alanna Mitsopolis), Esai Morales (Gabriel), Pom Klementieff (Paris), Mariela Garriga (Marie), Angela Bassett (Erika Sloane)

Guió: Christopher McQuarrie, Erik Jendresen, basat en la sèrie de TV creada per Bruce Geller. Muntatge: Eddie Hamilton. Fotografia: Fraser Taggart. Música: Lalo Schifrin, Max Aruj, Alfie Godfrey.

Enllaços: Web oficial, Tmdb, Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. DE: Paramount, EE: 23.05.2025, DF: Paramount, EF: 21.05.2025, DI: Eagle Pictures, EI: 21.05.2025. D-EUA: Paramount, E-EUA: 23.05.2025.

A Canes: Festival de Canes 2025 – Fora de Competició | Ressons |

Sobre el director: a Tmdb, a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies, a Letterboxd.

Director: En Christopher McQuarrie (nascut el 25 d’octubre de 1968) és un guionista, director de cinema i productor estatunidenc. Va rebre el premi BAFTA, el premi Independent Spirit i el premi de l’Acadèmia al millor guió original per la pel·lícula de misteri neo-noir Sospitosos habituals (1995). Va debutar com a director amb el thriller policíac Segrest infernal / The Way of the Gun (2000). En McQuarrie col·labora sovint amb en Tom Cruise, havent escrit i dirigit les pel·lícules d’acció Jack Reacher (2012), així com quatre entregues de la saga de pel·lícules Mission: Impossible – Rogue Nation (2015), Mission: Impossible – Fallout (2018), Mission: Impossible – Dead Reckoning (2023) i ara Mission: Impossible – The Final Reckoning (2025), a més de reescriptures no acreditades de Mission: Impossible- Ghost Protocol (2011). També va formar part de l’equip de guionistes i/o productors de les pel·lícules d’en Cruise Valquíria / Valkyrie (2008), Al límit de l’endemà / Edge of Tomorrow (2014), Jack Reacher: Never Go Back (2016), The Mummy (2017) i Top Gun: Maverick (2022), la darrera de les quals va rebre nominacions als Premis de l’Acadèmia al Millor Guió Adaptat i a la Millor Pel·lícula (Wikipedia).

***

FOTOS DE L’APUNT: “Missió: Impossible – Sentència final” (Paramount)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!