Club 7 Cinema

Tot i que ha aixecat alguna suspicàcia aquesta comèdia geriàtrica, aquesta ‘road trip movie‘ que va per aigua, aquesta ficció distòpica optimista, és clar que ha interessat, a la Berlinale.

De Gabriel MASCARO, “O último azul” / “The Blue Trail”.

Producció: Brasil, Mèxic, Xile, Països Baixos. Any: 2025. Durada: 1h26.

Sinopsi: En un futur proper, les persones grans hauran de traslladar-se a colònies remotes de jubilació perquè les generacions més joves puguin fer la seva feina sense molèsties. La Tereza, de 77 anys, s’hi nega i s’embarca en un viatge per l’Amazones que li canvia la vida.

Amb Denise Weinberg (Tereza), Rodrigo Santoro (Cadu), Miriam Socorrás (Roberta), Adanilo (Ludemir).

Guió: Gabriel Mascaro i Tibério Azul, amb la col·laboració de Munilo Hauser i Heitor Lorega.

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. VI: Lucky Number.

Director: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. Artista visual brasiler que, havent començat al cinema com a documentalista, va debutar en la ficció amb Ventos de Agosto (2014), que va obtenir una Menció Especial al Festival de Locarno i a la qual va seguir Boi neon (2015), premi especial del Jurat a Orizzonti de Venècia, i  Divino amor (2019). Filmografia (de ficció, sencera) disponible: a Filmin.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Gabriel Mascaro ambienta “O último azul” en un Brasil distòpic en el qual, quan arriba a una certa edat, la gent gran és desposseïda dels seus drets i obligada pel govern a abandonar casa seva per viure en una ‘colònia’ amb altres ancians per no perjudicar la productivitat del país. La idea no sedueix a la Tereza, de 77 anys, que s’embarca en una aventura delirant per complir un últim desig abans d’aquesta jubilació forçosa: volar en avió. L’humor, la falta de pretensions i un punt de deliri són els principals arguments a favor d’aquest simpàtic recordatori del dret a la dignitat de les persones grans, una versió fresca i atrevida de les comèdies geriàtriques amb avis trapelles que tan bé funcionen entre el públic que freqüenta les sales de cinema entre setmana.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) el cineasta brasiler Gabriel Mascaro alguna vegada va fer una pel·lícula bella anomenada “Avinguda Brasília Formosa” i algunes quantes més que es van veure als circuits de festivals. I els primers minuts de “O último azul” resumeixen el millor de la seva trajectòria fins avui. La introducció d’una petita població lligada a una fàbrica, els plànols generals sobre les màquines i la relació intrínseca que es materialitza amb els cossos dels operaris són exemplars. La banda de so es desplega (..) arrossegant la música concreta de les màquines fins a assolir una organització rítmica i melòdica que combina el millor de la música popular brasilera. Aquests primers acords tenen una mica de les obres conceptuals de Tom Zé. És l’inici que es presenta com a promesa i s’esvaeix immediatament per transformar-se en el seu oposat. // És que “O Último Azul” desmereix la trajectòria del cineasta i suma ara una inquietud sobre la seva mirada política. Qüestionar qualsevol noció de gerontologia mai no està de més, però una altra cosa és imaginar que al Brasil hi podria haver un Estat protofeixista que no permet que els que passen els 70 anys es puguin moure lliurement. A quin temps al·ludeix el relat? A quina amenaça pretén conjurar a través del to irònic i burlesc? // (..) “O último azul” sembla el somni humit d’un ultradretà. La pel·lícula insinua que els vells poden i han de treballar fins al final dels seus dies i que l’Estat no s’ha de ficar en el benestar amb polítiques públiques. El desordre dels signes és total, en un relat esmenat amb escenes no exemptes de cert exotisme amb algun viatge al·lucinatori, llocs comuns que s’esperen a Europa d’una pel·lícula llatinoamericana. El film de Mascaro no podia ser més inoportú.

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: En un futur proper o en un distòpic avui, les persones de més de 75 anys al Brasil estan convidades a no quedar-se amb els treballadors i seran acollides a colònies llunyanes. La premissa de “The Blue Trail”, en l’era de la postveritat, és presentada de manera diferent per les autoritats: la pel·lícula comença amb missatges d’amor i altres proves de digna consideració. Però com qualsevol burocràcia que embolcalla la seva inhumanitat amb consignes, tot acaba sent com un insult i una infantilització per a les protagonistes de “The Blue Trail”. // (..) El brasiler Gabriel Mascaro construeix una entranyable història picaresca, una mena de supervivència retorçada que no es basa tant en la tensió del thriller, sinó que de fet explicaria la història del desig de sobreviure o simplement de viure de la seva protagonista. Aquesta barreja de gèneres confereix a la pel·lícula la seva personalitat única, sobretot pel tractament d’una subtil ciència-ficció que recorda la seva obra, tan notable com minimalista, “Divino Amor”. // Perseguida per terra, la Tereza prova sort al riu Amazones. És el lloc del realisme màgic i de les trobades improbables, també el lloc de totes les possibilitats. “The Blue Trail” evita els tòpics simpàtics sobre representacions de personatges grans; a més, la Tereza no descobreix que li queden moltes coses per viure: n’estava convençuda des del principi. Aquest punt de vista sense condescendència és ricament humà i dóna molt de cor a aquesta pel·lícula que abandona, potser de manera decebedora al començament, la urgència d’un SF amb ingredients ambiciosos. Mascaro afavoreix una crònica generosa, amb la seva protagonista que, literalment, porta el seu vaixell. L’ambició de la pel·lícula, finalment, rau en un altre lloc: en aquest retrat d’un futur que pertany a dues dones queer d’uns setanta anys, que avancen segons les seves pròpies regles.

Veronica Orciari, a la crítica per a ‘Cineuropa’: (..) Tereza (Denise Weinberg), de setanta-set anys, és només una de les moltes persones grans del seu petit poble amazònic que es veuen obligades a traslladar-se a una colònia d’habitatges per a gent gran. Les generacions més joves han de treballar i ser productives, la qual cosa implica que les persones grans ja no són necessàries i han de passar els seus últims anys en “pau”. Escapar d’aquest destí és extremadament difícil, ja que tothom segueix estrictament les normes governamentals, que exigeixen que les persones d’aspecte més gran presentin documents que acreditin que la seva “cuidadora” -la filla de Tereza, en el seu cas- els ha concedit permís per comprar un bitllet d’avió o autobús. // Després de ser informada que el llindar d’edat s’ha rebaixat i que ara forma part del grup necessari per traslladar-se a la colònia, Tereza decideix que vol volar en un avió, cosa que s’ha negat a ella mateixa durant tota una vida de feina i responsabilitats monoparentals. Quan la seva filla es nega a donar-li permís, s’embarca en un viatge en solitari per complir el seu somni. Al llarg del camí, coneix diverses persones, entre elles en Cadu (interpretat de manera brillant per Rodrigo Santoro), un mariner enamorat que la fa pujar de contraban al seu vaixell i l’introdueix en els poders màgics d’un líquid blau derivat d’un cargol. No gaire després, Tereza es troba amb la Roberta (Miriam Socarrás), que l’introduirà en una perspectiva totalment diferent de la vida. // “The Blue Trail” és una pel·lícula meravellosament dissenyada que es basa principalment en el seu enfocament peculiar, gairebé còmic, de ‘road movie’, així com en les seves potents imatges, realçades per la bellesa dels paisatges sud-americans. El fons social, de vegades eclipsat una mica per l’humor, també és extremadament convincent, ja que presenta una perspectiva generacional intrigant sobre el tema. Denise Weinberg fa un treball increïble per donar vida a tots els matisos de Tereza, un personatge absolutament adorable, envoltat de papers secundaris ben escrits, cadascun dels quals podria haver tingut una pel·lícula pròpia. En general, la pel·lícula de Mascaro és un plaer veure-la.

Peter Debruge, a la ressenya per a ‘Variety’: Movent-se entre la ciència-ficció i la faula, “The Blue Trail” del director Gabriel Mascaro troba un far d’optimisme dins de la seva pròpia visió distòpica del futur. Ambientada al Brasil natal del director, i mostrant la sorprenent bellesa natural (al costat de la decadència) de l’Amazones en cada fotograma d’alta definició, la pel·lícula se centra una dona de 77 anys, Tereza (Denise Weinberg), en una societat que ha considerat qualsevol persona major de 75 un impediment per al seu èxit econòmic. Mascaro la veu d’una altra manera, i nosaltres també ho farem al final de la que inesperadament resulta ser la millor pel·lícula de casa flotant sud-americana des de “Fitzcarraldo”. // El director de “Neon Bull” sempre ha tingut un sentit visual increïble, tot i que les seves trames tendeixen a mancar de focus. No pas en aquest cas. (..) // (..) La Tereza ha arribat fins aquí a la vida sense dependre dels altres i, per tant, decideix complir el seu somni sola, però si això te la fa semblar molesta, repensa-t’ho. (..) Recollint els seus estalvis d’una capsa de llauna, la Tereza se’n va ​​primer a l’agència de viatges per comprar un bitllet d’avió comercial d’anada i tornada, el primer disponible. En cas contrari, lloga un vaixell riu amunt fins a Itacoatiora, on pilots privats volen en avions ultralleugers. En Cadu, el capità d’aquest maldestre ‘banana-boat’, sembla tan borratxo i desordenat, que em va costar unes quantes escenes reconèixer a Rodrigo Santoro sota tot aquest escull. // Els propers 20 minuts podrien ser la interpretació alegre de Mascaro de “La Reina d’Àfrica”, ja que aquesta vella afable i modesta intenta fer-se simpàtica amb el seu guia malhumorat, que bufa el rapé al timó i més tard li presenta els efectes psicotròpics del “caragol blau de la bava”. La Tereza no està del tot preparada per a una experiència tan emotiva, tot i que pots apostar-hi (..). // “The Blue Trail” es desenvolupa com una ‘road trip movie’, menys el de les carreteres, ja que la Tereza es mou principalment per l’aigua, “sempre anant-se’n” (..). // (..) Tot i que un dels missatges de Mascaro és innegablement el respecte a la gent gran, l’autoalliberament que representa Tereza -indicat per primera vegada en un ball divertit que fa a la seva feina a la fàbrica- pot ser experimentat per persones de qualsevol edat. El seu recorregut és curt, només 86 minuts, però està ple de trobades i imatges indelebles, com la muntanya de pneumàtics usats, enviats de tornada als boscos dels quals es va collir el cautxú; el surrealista cementiri de fibra de vidre d’un parc d’atraccions abandonat; o fotografies d’un petit vaixell d’un Cadu arrossegant per una corba en S al riu que resulten tan lliures que és gairebé com volar.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!