Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
El 25 d’agost comença, a Catalunya, la temporada de cinema, comencen a arribar estrenes artísticament interessants. Tot esperant aquest dia, estic treballant algunes coses, que calculo tenir enllestides a temps. Mentrestant i com ja heu pogut observar, també ho aprofito per anar parlant de qüestions diverses, sobre el cinema o des del cinema.
Llegeixo, a "EL PUNT" d’avui 15 d’agost, l’editorial (http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/barcelona/editorial) que titulen "El cinema català no ven". Val a dir que encapçalen la portada amb la notícia que "Només un 0,4% dels espectadors de cinema veuen pel·lícules rodades en català", de la qual, Xavi Aguilar en signa un article de plana sencera, a la pàgina 29 (edició comarques barcelonines), que treu suc d’un informe de l’Institut Català de les Indústries Culturals. No cal dir que l’informe i de retruc tot l’aticle de Xavi Aguilar s’avenen a la convenció obsoleta que cinema català és el que es produeix a Catalunyà, sigui rodat en castellà, en anglès o… català. El periodista, però, malda per remarcar-ne les dades sobre el cinema rodat EN català i en posa les dades a portada i destacadament a l’esmentada pàgina 29, tot i que poc en parla al text, ni hi aporta cap dada que ens ajudi a comprendre-ho o a valorar-ho. No és estrany, doncs, que arrossegui editorial cap el mateix empantanegament. (El post segueix i podeu llegir-ne la resta, anant a "Vull llegir la resta de l’article")
L’editorial, després d’exposar la situació mundial del cinema i d’anar a raure a l’argument de la necessitat de competir amb les distribuïdores nord-americanes i la posició dominant que tenen al mercat, defensa la "protecció extraordinària per a una cinematografia com la catalana, que busca el seu lloc al món". És a dir, reclama la funció que haurà de tenir la "futura llei del cinema". I l’editorialista afegeix: "Des de cineastes consagrades com ara Isabel Coixet fins a promeses com ara Àlex Pastor, a Catalunya de talent no en falta, independentment de SI ES RODA EN ANGLÈS O CASTELLÀ (sic). La qüestió és tenir clar que les subvencions han de ser per als cineastes amb coses a dir, i no per als que fan un film a l’any per sistema, i també que si s’aconsegueix produir llargmetratges de qualitat, només obtindran unes bones xifres de recaptació si poden competit cara a cara amb les produccions de Hollywood"
Desafortunat n’ha estat, l’editorialista. Curiosament esmenta Coixet i Pastor per tot seguit remarcar-ne el talent, amb independència de si es roda en anglès o castellà. Dic desafortunat, perquè, posats, també podria haver-hi inclòs Marc Recha o Agustí Villaronga, per exemple, i afegir-hi l’opció de rodar en català. De talent, cineastes "com ara" en Recha i en Villaronga en tenen prou i l’han demostrat sobradament. Dóno per fet que la relliscada l’ha feta convençut que si posava Coixet i Pastor a tall d’exemple, ja en tenia prou. O que ells dos hagin tingut un cert èxit "nord-americà", potser li encaixava bé per agumentar la fal·làcia que venia a continuació.
Perquè som tan lluny de poder competir amb els nord-americans, n’estan tan lluny les cinematografies dels estats-nació, que plantejar-se de competir-hi cara a cara és una fal·lacia d’ignorants bonafès o de despistats que segueixen el discurs interessat dels productors i cineastes que han viscut, viuen i volen seguir vivint de la subvenció, sense, com a prestació, fer cap aportació ostensible ni de mercat ni (el que és pitjor) artística.
Pel que es veu l’editorialista ha decidit que Ventura Pons no pot tenir subvenció (qui més fa una pel·lícula l’any, al nostra país?). Home, encara no hi ha la "futura llei del cinema" i l’opinió publicada aposta clarament pel sectarisme. Per sistema, en Pons ha fet pel·lícules que estan bé i d’altres que no n’estan, de bé. Parlem de tot el que ha fet la Coixet i de tot el que farà Pastor? I Lacuesta?
El que em resulta més ridícul, candorós, de l’editorial és quan al final de tot, després de reclamar que les subvencions siguin per als "cineastes amb coses a dir", que "s’aconsegueixi produir llargmetratges de qualitat" i un "accés igualitari o com a mínim més just a les pantalles, un fet que ara no es produeix", diu: "UN COP FET AIXÒ, SERÀ MÉS FÀCIL QUE ELS AUTORS RODIN EN CATALÀ I MILLORIN L’ÍNFIMA PENETRACIÓ ACTUAL DEL NOSTRE IDIOMA EN EL SETÈ ART". L’argument és vell i conegut: en la mesura que, a Catalunya, es faci més i millor cinema, també serà possible fer cinema en català i en millor condicions. Sovint, per avalar-ho, es recorre (en això també) l cas de l’edició de llibres: Barcelona, capital de l’edició en castellà, permet que s’editi en català…
Escolteu, em diuen que la majoria d’alumnes de l’ESCAC fan els curtmetratges en castellà amb l’argument de la difusió arreu de l’Estat Espanyol.. Acabo de ser jurat d’un Festival de Curtmetratges, en una localitat de la Costa Brava, en què participaven directors anomenats Josep, Sergi, Octavi, amb cognoms com Portabella, Puig i Serra, de localitats com Camprodon i Barcelona, els curtmetratges dels quals eren en castellà. En un cas, ni tan sols hi havia diàleg, el títol era "neutre", però els títols de crèdit eren tots en castellà. La immensa majoria dels actors d’aquests filmets eren catalanoparlants, com resultava notori, en cert cas, per la mena d’accent que tenien en castellà. I el guió d’alguns d’aquests curts produïts a Catalunya tenia un text de retòrica ja no castellana, sinó provinciana. Capítol a part, l’imaginari que reflecteixen (aquest, però, és un tema que, per si sol, algun dia valdrà post i mig).
La qüestió de la llengua catalana al cinema passa per altres camins que no pas les engrunes d’un cinema en castellà, provincià, colonial, pagat també amb els calers dels catalanoparlants. La qüestió de la llengua catalana al cinema passa per camins de creativitat i no pas de miserables estratègies de mercat artificial.
Jo sóc dels defensen l’excepció cultural… fora de Catalunya, per ara. Perquè, sabeu que voldrà dir, a Catalunya, l’excepció cultural?: sortir del "foc" nord-americà (permeteu-me’n el terme), per anar a caure a les brases espanyoles. D’art, de creativitat, res; pura substitució de mercat… i pagant nosaltres, mentre els mateixos que inverteixin en l’operació, relegaran el català a les engrunes, amb els nostres calés.
PS: per cert, posats a esmentar cineastes que han funcionat a taquilla: Jaume Balagueró (el que fa no m’interessa gens, però si parlen de taquilla, de mercat i de competitivitat, valga’m Déu, amb els ianquis, no esmentar Balagueró és un lapsus greu, no?)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Em sembla fatal que es parli molt de subvencions a creadors i poc de les pel·lícules. L’enfoc dels ajuts no hauria de ser en subvencionar la creació, sinó en facilitar la promoció i en dotar de mitjans i d’infraestructura a la indústria. Per mi, és molt més efectiu crear una infraestructura com la que s’està creant al voltant de TV3, amb les seves telesèries i els seus llargmetratges televisius, que no donar una subvenció de 100.000 euros a qualsevol pel·lícula pel morro.
El problema principal de Villaronga, de Ventura Pons o de Marc Recha és de promoció. Poca gent els coneix, i, per tant, poca gent els valora. Crec que el lapsus de l’editorialista és una mostra de manca de mind share, no una mostra de mala intenció. Senzillament, no li surten a l’hora de fer l’article.