Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

9 de gener de 2006
0 comentaris

Le temps qui reste

Romain, un jove fotògraf de 30 anys, s’assabenta brutalment que només li queden uns mesos de vida.

Notes

Melvil Poupaud està incòmode en el paper. Ha gosat fer aquest personatge homosexual, però em sembla notori que hi està incòmode. Evidentment, la pel·lícula se’n ressent i molt, perquè el seu personatge n’és el centre de gravetat absolut. El guió és força folletinesc i tan sols un registre interpretatiu podia donar-li una profunditat, una emoció complementària. La mena fredor, de distanciament amb què Poupaud l’ha entomat no hi ajuda gens ni mica i, dramàticament, tot queda en mans del text.

El guió, certament, planteja la qüestió interessant de com n’és d’íntim, personal i intransferible el sentiment davant la pròpia mort. Exposa un cas de dignitat, d’un hom que prefereix estalviar el patiment de la pròpia mort als que estima i que, tot i que necessita compartir-ho amb algú (l’àvia), li evita el dolor de contemplar-lo en el procés final. Tanmateix, aquest guió i la manera de posar-lo en escena són lleugers, de poc gruix dramàtic, essencialment narratius -gairebé follestinescos-. I el súmum és tota la qüestió de fer-li un fill a la cambrera: forçat i d’una irrisòria ironia gay, s’empara galdosament en l’al·legoria d’un desig de trascendència.

Com sol passar en Ozon, hi ha una sèrie d’ardits diguem-ne contestataris, com la crítica a la burgesia -la família de Romain, tots sencera- o la mateixa homosexualitat, que tanmateix no aconsegueixen emmascarar la superficialitat, convencionalitat i fins gosaria dir el caràcter conservador de la pel·lícula. Això, a desgrat del que tingui com a "constants autorals" i com a mirada personal. Dit d’una altra manera, si el protagonista no fos gay i no mirés malament la institució familiar, l’argument sencer quedaria en evidència. Les dues condicions esmentades, però, tampoc no aporten res, en aquest cas, més que la perspectiva personal. Ras i curt, artísticament prescindible.

Direcció i guió: François OZON. Fotografia: Jeanne LAPOIRE. Repartiment: Melvil POUPAUD (Romain, el fotògraf),  Jeanne MOREAU (Laura, l’àvia), Valeria BRUNI-TEDESCHI (Jany, la cambrera que vol quedar prenyada), Daniel DUVAL (el pare), Marie RIVIERE (la mare),  Christian SENGEWALD (Sasha), Louise-anne HIPPEAU (Sophie), Henri de LORME (el metge), Walter PAGANO (Bruno), Ugo SOUSSAN TRABELSI (Romain infant). Temes musicals: Simfonia número 3, d’Arvo PÄRT; Für Alina, d’Arvo PÄRT; Tenebrae Factae Sunt, de Marc-Antoine CHARPENTIER; Postludium, de Valentin SILVESTROV.Durada: 1h25. Estrena a la Catalunya Nord: 30 de novembre de 2005, en vf. Estrena a les Illes i al Principat: 5 de gener de 2006, en ve i vose.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!