Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

22 de maig de 2011
1 comentari

“L’arbre de la vida”, de Terrence Malick, Palma d’Or de Canes 2011

Finalment, sí: L’arbre de la vida, de Terrence Malick, ha guanyat la Palma d’Or del Festival de Canes. El Jurat presidit per Robert De Niro ha fet bons els pronòstics que hi havia des d’abans mateix que comencés el certamen, per bé que la rumorologia “cannoise” i l’extraordinària divisió d’opinions que la seva visió provocà entre la crítica internacional havien fet dubtar de si finalment se n’aniria sense el premi més important de Canes. Queda per a la llegenda, la frase que alguns atribueixen a un alt directiu del Festival: “Si el Jurat no dóna la Palma d’Or a Malick, la història els jutjarà”, asseguren que va dir. I, si no és certa, resulta ben trobada per a reflectir la percepció general que aquesta era la gran aposta de l’equip que coordina Thierry Frémaux, que s’ho ha treballat i molt bé durant els tres anys que l’enigmàtic Malick ha tardat a enllestir-la i presentar-la al públic.

“Opera magna”, descomunal, d’una ambició immensa, L’arbre de la vida és un film poètic de caràcter reflexiu, místic, en què Sean Penn evoca l’arcàdia infantil perduda a la seva família, de la mà d’un pare autoritari (Brad Pitt), mentre la mare (Jessica Chastain) es pregunta com Déu li ha pogut prendre el seu fill.

El Grand Prix, segon guardó en importància del certamen, ha estat compartit entre Hi havia una vegada a l’Anatòlia, del turc Nuri Bilge Ceylan, i El nen de la bici, dels valons germans Dardenne. Un reconeixement just, tant per al viatge extraordinàriament realitzat per Ceylan a l’Anatòlia, tot seguint la recerca i aixecament d’un cadàver per les autoriatts forenses i els presumptes assassins; com per a la transformació (un pèl forçada) del nen que, amb la seva bici, passa de la malfiança a l’acceptació de la bondat possible.

Sens dubte, els grans absents d’aquest Palmarès són Aki Kaurismäki i la seva molt aplaudida Le Havre, que apareixia com a favorita a totes les travesses dels festivalers.

La primera impressió és que sobretot els directors de cinema presents al Jurat (Olivier Assayas, Mahamat Saleh Haroun i fins Johnnie To) poden haver tingut molt de pes en els títols guanyadors del Grand Prix i, alhora, haver topat amb la limitació de no poder donar més de 2 “ex-aequo”. En canvi, la resta de guardons tenen com un aire “molt De Niro”, que apunten a un més que probable lideratge del president de Jurat sobra la majoria del seu equip. Així per exemple, es pot interpretar el Premi del Jurat a Polisse, crònica fictícia de la vida quotidiana real d’una brigada policíaca francesa, i el Premi del Millor Director, que bé hauria pogut recaure en el gran treball Nuri Bilge Ceylan i en canvi ha estat per a la (per altre cantó impecable) posada en escena de Nicolas Winding Refn al thriller Drive. I molt còmode s’ha d’haver trobat De Niro amb el Premi de Millor Actor per a Jean Dujardin, protagonista francès del film d’homenatge al cinema mut americà L’artista, de Michel Hazanavicius (que també ha estat una manera indirecta de reconèixer el film).

Valent ha estat el jurat, en atorgar el Premi de Millor Actriu a Kristen Dunst, pel seu paper a Malenconia, tot i que el Festival hagi expulsat el seu director, Lars Von Trier, per unes desafortunades declaracions filo-nazis a la seu del certamen. S’han sabut abstreure d’un context en què allò més fàcil era obviar tot el que tingués a veure amb aquesta pel·lícula. Esclar que pocs han estat els films en competició que tinguessin personatges femenins dignes de premi i el treball de Kristen Dunst costa poc imaginar que hagi complagut especialment a Jude Law i Uma Thurman, actors membres del Jurat, als quals no s’ha de descartar gens que s’hagi donat peixet en aquestes categories, a canvi del seu suport als apartats de “Millor Pel·lícula” i “Grand Prix”, ja que els indícis especulatius durant el festival apuntaven que ells dos no eren precisament favorables als títols triomfadors.

Potser, el gran “perdedor” en l’apartat interpretatiu hagi estat Sean Penn, que tenia força números de premi pel seu treball com a uns pansida estrella gòtica del rock a This Must Be The Place, de Paolo Sorrentino. I el que cal lamentar-hi és que no s’hagi reconegut el gran treball de Shlomo Bar-Aba, a Nota a peu de pàgina, la intel·ligent comèdia de l’israelià Joseph Cedar que, si més no, ha estat justament guardonada amb el Premi del Millor Guió.

Deixem constància finalment que la Càmera d’Or (a una “opera prima”) ha estat per Las Acacias, de Pablo Giorgelli, i la Palma d’Or del Curtmetratge, per a Cross, de Maryna Vrosa.

FOTO L’arbre de la vida, de Terrence Malick

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!