Club 7 Cinema

La notícia va córrer com un reguer de pòlvora la setmana passada: L’Institut Municipal d’Acció Cultural ha deixat d’organitzar la Mostra de Cinema de Mataró i la programació estable al Teatre Monumental de la ciutat.

Podem llegir-ne la notícia publicada a Capgròs [L’IMAC elimina la Mostra i la programació estable de cinema del Monumental] o, més encara, anar al blog de la Mostra de Cinema de Mataró.

Com podem comprovar en els enllaços esmentats, el president d’aquest Institut d’ “Acció Cultural” considera que no és cosa només de la crisi, sinó que cal “reestructurar l’oferta cinematogràfica no comercial”. Ja és simptomàtic que algú que viu de fer “acció cultural” decideixi “fer inacció” per a parlar de reestructuració.

Alguns sabem el que vol dir organitzar sessions cinematogràfiques en èpoques de vaques magres, perquè vam bregar-hi de valent a final dels setanta i començament dels vuitanta, quan hi havia moltes ganes però ben pocs calés i els ajuntaments no tenien un ral, les infraestructures eren inexistents o precàries… A mi em fa pena, vergonya i m’indigna que ara, gent que cobra uns sous altíssims i disposa d’infraestructures que han costat moltíssim, es peremetin el luxe d’enfonsar iniciatives (com la de la Mostra i la de les sessions del Monumental), en nom de la crisi (d’espectadors, econòmica, etc.). Deixeu-me dir el que em passa pel ventre: potser si es prescindís d’aquests personatges i el que costen s’invertís en cutltura, d’acció cultural se’n podria fer molta i bona!

Conrear la cultura ha estat sempre bregar en sentit contrari al de la majoria social acomodatícia. Així van florir jardins en l’erm cultural de la nostra societat televisivament alienada en època franquista; així s’ha aconseguit una certa esponera en l’actual quotidianitat, tot i la tirada cap a una grisor de passiu consumisme.

Les nostres institucions tenen el deure de promoure la millora del benestar material i espiritual dels ciutadans i ciutadanes i, en aquesta tasca, la cultura és una eina imprescindible.

A la nostra societat, hi ha afortunadament tot d’activistes culturals que, malgrat la tònica materialista del nostre temps, encara practiquen generosa col·laboració perquè tirin endavant diverses iniciatives culturals. La gent culturalment sensible som ontològicament solidaris de tot el que sigui promoció cultural de la nostra col·lectivitat.

Certament, el cinema passa una època de crisi múltiple. Als problemes econòmics generals, s’hi ha de sumar l’impacte de les noves tecnologies i el mal que les (pre)potents pràctiques publicitàries de les grans distribuïdores nord-americanes han causat en succesives generacions de possibles espectadors. Afegim-hi, per acabar d’adobar-ho, d’una banda, la provincianització cultural del nostre país i, per altre cantó, la desaparició dels grans mestres del setè art.

Però, s’ha de llançar la tovallola? No, en absolut! A l’inrevés. Ara més que mai, es fa imprescindible mantenir encesa la flama de la cultura i bufar la brasa que l’alimenta, no pas per apagar-la, sinó perquè s’inflami més.

És del tot admissible i plausible que es vulgui “reestructurar l’oferta cinematogràfica” cultural d’una ciutat com Mataró. Sempre cal estar amatent a la relació entre allò que s’ofereix i la recepció que se’n constata, per millorar l’eficiència de l’activitat. Tanmateix, mal es pot rellançar res des de la inacció. La cultura, el consum cultural, també són hàbits i complicitats: segar-los és, en bona mesura, matar-los. Per tant, carregar-se una Mostra amb trenta anys d’antiguitat i una programació estable esdevé un gravíssim acte d’irresponsabilitat cultural i política.

La  Mostra i la programació estable s’haurien pogut reajustar a la situació: eliminant-ho, no tan sols es deixa la ciutat sense una activitat com aquesta, no tan sols es dissuadeix ciutadans i ciutadanes de consumir productes culturals que els interessaven, no tan sols s’impedeix a mataronins i mataronines l’opció de descobrir realitats culturals que desconeixen; eliminant-ho, es deixa aquesta gent abocada a d’altres formes (menys col·lectives) de conrear l’esperit, es deixa Mataró molt més en mans dels detentors del circ de les crispetes i (potser el pitjor) s’agafa el camí de convertir la ciutat en barriada. Sí, potser aquí rau el problema: que alguns polítics, en lloc de bregar perquè tothom se senti part de la civilitat i la urbs ajudi al progrés personal i col·lectiu, prefereixen que la ciutat vagi semblant cada cop més una immensa barriada, perquè (miops com són) potser es pensen que la majoria dels seus votants s’hi trobaran millor. O tal vegada no, potser tot plegat és perquè la seva abominable mediocritat els du a la conclusió que, com que la cultura no dóna vots, fot-l’hi!

Em sap molt de greu que s’hagin carregat la Mostra de Mataró, també, perquè fa anys hi vaig tenir un cert vincle personal, conec els esforços que s’hi havien esmerçat i em mereixen un gran respecte la gent que la tirava endavant.

Finalment, sorprèn que l’Ajuntament de Mataró hagi pres aquesta decisió l’any que el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei del Cinema. Semblaria lògic que la ciutat participés de la xarxa de sales que s’hi contempla i, per això, res millor que bressolar el futur amb el bagatge acumulat al llarg d’aquestes dècades i no entomar-ho des de la “inactivitat” (si és que ho volen entomar, esclar!)

FOTO Una Palma d’Or que vés a saber si es podrà veure a Mataró: L’oncle Boonmee, que pot evocar les seves vides anteriors, d’ Apichatpong Weerasethakul

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!