Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

19 de setembre de 2010
Sense categoria
2 comentaris

Labordeta

Amb consternació he llegit la notícia que ha mort José Antonio Labordeta. No puc pas dir que avui se m’hagi mort una part del passat, per allò que dels artistes sempre ens en queda l’ obra i, en aquest cas, a més, hi ha els records personals que mantinc ben vius: els recitals a Saragossa a què havia pogut assistir, als primers anys de la transició del franquisme al que tenim ara; la vegada que, amb els amics aragonesos, el vam trobar amb la família en un cafè de carretera, camí  de Canfranc, i vaig gosar demanar-li que actués al Palau de la Música, de Barcelona, (la seva resposta fou que allò era com molt tancat, difícil; però, si no em falla la memòria, al cap d’anys hi actuà, quan jo ja havia deixat d’anar a recitals de cançó); els discos que me n’havia comprat i gastats a base d’anar-los posant i posant, cantant i cantant…

Encara és ara que m’emociono sentint-lo en temes com aquest “Canto a la libertad” (i quants records d’una esperança viscuda fa ja massa anys!), el video del qual penjo com a homenatge:

He de confessar que li vaig seguir poc la seva trajectòria política. M’agradava que un home d’esquerres, progressista, estigués del cantó aragonesista; però no he seguit l’evolució de la Chunta, ni la seva activitat política.

El pas de Labordeta pel cinema és gairebé anecdòtic (Réquiem por un campesino español, de Francesc Betriu); però és des d’aques blog de cinema que li vull retre homenatge, precisament perquè en la meva formació, en el desenvolupament de la meva sensibilitat cultural, social i política (que m’ha conformat i molt la mirada), Labordeta hi ha tingut un pes important.

Descansi en pau.

  1. M’afegeixo al teu homenatge. Va ser una gran persona en tots els aspectes i dir les veritats sempre fa mal als mentiders. Va ser coherent en les seves idees i m’agradava veure’l caminar amb la seva motxilla per camins i pobles i certament va ser un referent.

  2. En Labordeta era oncle meu, tot i que no el coneixia personalment, per part del meu oncle Lorenzo, cunyat de la meva àvia, que és aragonesa, com la meva mare.
    Ja el vaig fer un homenatge al meu bloc, dedicant-li el meu comentari setmanal de l’actualitat.
    No puc dir res més que ja no haveu dit vosaltres, era discret, íntegre i honest. I si va dir allò al Congrès, doncs au, perquè els del PP no comprenien un altre llenguatge.
    Per descomptat, no devem recordar-nos d’anècdotes ximpletes, sinò de la seva obra, que serà amb nosaltres per sempre més.
    Un salut,

    JULIÁN.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!