Club 7 Cinema

Bones notícies arriben del Festival de Berlín sobre la pel·lícula (amb producció catalana) “Sorda“, d’Eva Libertad, que el 4 d’abril s’estrenarà a les pantalles de Catalunya.

D’Eva LIBERTAD, “Sorda” / “Deaf”.

Producció: Catalunya, Espanya. Any: 2025.

Sinopsi: L’Ángela, una dona sorda, espera un fill de la seva parella, l’Héctor, que hi sent. L’arribada del nadó provoca una crisi en la seva relació, obligant l’Ángela a afrontar els reptes de criar la filla en un món que no està fet per a ella.

Amb Miriam Garlo, Álvaro Cervantes, Elena Irureta, Joaquín Notario.

Guió: Eva Libertad, que adapta el seu curtmetratge homònim, nominat als Goya 2025.

Informació: Estrena mundial.  Notícia del rodatge (Academia del Cine). N’ha escrit Bernat Salvà (‘El Punt Avui’): La pel·lícula “Sorda”, el primer llargmetratge d’Eva Libertad, produït per Diferent Films, A Contracorriente Films i Nexus CreaFilms, és una història que explora els reptes de l’amor i la maternitat en un món que no sempre és inclusiu i s’estrenarà mundialment en la secció Berlinale Panorama. Enllaços: Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. DE: A Contracorriente. EE: 4 d’abril de 2025.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: L’Ángela i l’Héctor han creat un món quasi perfecte. El seu amor és una cuirassa d’afecte i confiança que els fa invencibles, o això sembla fins que la maternitat fa perillar aquesta bombolla de felicitat. La història sona familiar, gairebé universal, però la directora Eva Libertad li afegeix un component que ho canvia tot: l’Ángela és sorda i l’Héctor no. La producció catalana “Sorda”, que s’estrena aquest dissabte a la secció Panorama de la Berlinale, pren com a referència el punt de vista de l’Ángela, a qui interpreta amb una entrega absoluta Miriam Garlo, germana de la directora i primera actriu sorda que protagonitza una pel·lícula a l’Estat. (..) // (..) “La història sorgeix quan fa uns anys la Miriam es va començar a plantejar ser mare i va compartir amb mi els temors que sentia quan pensava en el que vol dir ser mare en un món d’oients”, explica Libertad. Entre les pors de l’Ángela n’hi ha una que no s’atreveix a verbalitzar: que la criatura que espera sigui oient i això dificulti el procés d’establir-hi un vincle. Pot voler una mare que la filla que espera sigui sorda? “Ja et dic jo que sí –diu la directora–. (..) El cas de l’Àngela no és tan extrem. “Per un costat sap que si la filla és sorda tindrà una vida més complicada en certs aspectes, com ella mateixa, però també que el seu vincle serà més fort –apunta Libertad–. És egoista, sí, però està relacionat amb les pors i les inseguretats”. // De fet, “Sorda” en cap moment presenta l’Ángela com una figura perfecta, com fan tantes ficcions, que, amb les millors intencions, idealitzen les persones discapacitades. (..) També era important escapar del clixé de víctima. “És una dona sorda mestressa i senyora de la seva vida –subratlla la directora–. Ha construït un món en el qual es troba a gust, amics, una feina, una parella… Però tot esclata amb la maternitat”. // Al costat de Garlo, Álvaro Cervantes dona cos a la seva parella, un personatge més ric en matisos del que la seva abnegació inicial suggereix, i ho fa amb una complicitat absoluta amb la protagonista. “L’Álvaro va aprendre la llengua de signes des d’un any abans de rodar i estava en contacte amb una comunitat sorda”, destaca Libertad. (..) // Després del naixement de la filla de la parella –representat com un moment de violència obstètrica brutal sobre les mares sordes–, comencen a aparèixer les diferències en el si de la parella i esquincen la seva relació a cop de retrets silenciosos. “L’arribada de la filla suposa un repte per la convivència entre dos mons, el dels sords i el dels oients –diu Cervantes–.(..)”.// En la creació de l’Ángela hi ha un treball interpretatiu més profund del que pot semblar. De fet, Garlo té una dicció molt més fluida que la que mostra al film. “Jo estic construint un personatge, des de la veu a la forma de percebre el món i de desenvolupar-s’hi –explica l’actriu, que va perdre l’audició als set anys–. Jo faig teatre des que tenia nou anys, i abans del curt ja havia treballat en companyies professionals fent personatges amb diverses tipologies de sordesa i diversos graus de dicció. I alguns signaven, i d’altres no. Com a actriu sorda m’interessa retratar la diversitat de la comunitat sorda”. // La pel·lícula també dedica espai a retratar la idiosincràsia d’aquesta comunitat a través de la colla d’amics sords de l’Ángela, mostrant la cohesió d’un grup en el qual hi ha pocs oients. “Si a algú li sembla que és un grup tancat és perquè tenen una llengua comuna, valors compartits i una manera d’organitzar l’experiència vital molt visual –apunta Libertad–. El problema és que per entrar-hi cal parlar la llengua de signes (..)” (..). En Xavi Serra, a X: “Sorda” no és una pel·lícula més sobre la maternitat. Sense renunciar a la pedagogia sobre l’experiència de la sordesa, crea un personatge complex fins a la incomoditat, evitant el parany de la idealització dels discapacitats.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: (..) afirma [Eva] Libertad. “Quan vam acabar el curt, vaig sentir que faltava molt per explicar sobre el vincle entre el món sord i l’oient, i de les dificultats per mantenir-lo comporta”. (..) // “En aquesta societat actual no se’ns sensibilitza ni se’ns educa perquè ens relacionem de manera saludable i constructiva amb la gent diferent, ni perquè entenguem la diversitat”, opina. “Està clar que a les persones sordes se’ls continuen imposant barreres que altres minories, com les basades en la raça o la identitat sexual, ja han superat; crec que hi ha un gran desconeixement institucional i educacional respecte de com eliminar-les”.

Olivia Popp, a la crítica per a ‘Cineuropa’: “Sorda”, d’Eva Libertad, sobretot, no presenta cap so durant els seus títols d’obertura. En aquest moment, ens sorprèn breument l’absència persistent d’una part sensorial del nostre món que donem per feta. No obstant això, la guionista, directora i dramaturga espanyola deixa que aquest sigui tot el didàcticisme que es concedeix al públic en el seu primer llargmetratge en solitari (..). “Sorda”, amb gràcia, va més enllà d’intentar transmetre l’experiència de la sordesa a un públic capaç i, en canvi, s’endinsa en els conflictes de la parella central sobre com relacionar-se amb el seu nadó i el món de diferents maneres. // (..) Durant gairebé la totalitat de la pel·lícula, [Eva] Libertad es nega a empènyer el públic a través d’una experiència auditiva de sordesa al món, com a través del disseny de so, certament fort, però específic, en una pel·lícula com “The Sound of Metal”. Més aviat, la ficció se centra en l’experiència sorda com a entitat holística, i aquest matís esdevé important a mesura que avança la pel·lícula. De fet, el conflicte de la parella es podria extrapolar, de moltes maneres, a diferents experiències de desconnexió crucial entre les parelles, fins i tot quan les preocupacions d’Angela se centren en l”esborrament’ a causa de la seva discapacitat. Però tot i així, hi ha mirades concretes que sentim visceralment des de la perspectiva de l’Àngela, com el moment en què, enmig del dolor del part, arrabassa la màscara quirúrgica al ginecòleg per llegir-li els llavis, que sembla feliçment inconscient que la seva pacient no la pot escoltar. Sobretot en aquests casos, Gina Ferrer García segueix de prop l’Ángela amb la seva càmera de mà, però mai de manera interrogativa, deixant el públic endins al seu món però no posant-los directament a la seva pell. // [Míriam] Garlo, que també va protagonitzar el curtmetratge homònim codirigit de Libertad (que va ser nominat als Goya el 2023), fa una actuació molt matisada com a centre d’atenció de la guionista-scriptor-directora. Entre la dramàtica escena del naixement de “Sorda” i la segona meitat en què Angela es torna intensament més insegura (..), l’actriu té temps per brillar en un conjunt divers de situacions. La cineasta es troba amb el públic amb més eficàcia en els moments més tranquils de la pel·lícula, on l’estat emocional d’Ángela es pot percebre a través de la pesadesa de les expressions de Garlo i la llibertat a què s’obre quan se sent ella mateixa en una societat que sovint prefereix actuar com si fos una raresa o invisible i no, simplement, una mare, dona i humana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!