Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

26 d'abril de 2015
0 comentaris

“La nostra germana petita”, de Kore-eda Hirokazu (Canes 2015 · Competició)

Fitxa de La nostra germana petita (Umimachi Diary | Our Little Sister  | Trois soeurs).

Direcció: Kore-eda Hirokazu. Guió: Hirokazu Kore-Eda; adaptació del manga Umimachi Diary, d’Akimi Yoshida. Producció: japonesa. Durada: 2h03.

Repartiment: Haruka Ayase (Sachi), Masami Nagasawa (Yoshino), Hirose Suzu (Suzu asano), Kaho (Chika).

Nota sinòptica: Tres germanes viuen a ca l’àvia i un bon dia es troben amb la sorpresa que els arriba una germanastra de 13 anys. Definit com un nou relat sensible i poètic de Kore-eda, sobre l’amor i els vincles familiars.

Sinopsi: Tres germanes (la sachi, la Yoschino i la Chika) viuen juntes en un casalici a la ciutat de Kamakura. Per obligació, han d’anar a l’enterrament del seu pare, que fa 15 anys les va abandonar, i així és que fan cap a un indret de la ruralia per assistir al funeral. Allà coneixen la seva germanastra, la Suzu, tímida òrfena de només 13 anys d’edat. De seguida s’hi fan i, de comú acord, li proposen que se’n vagi a viure amb elles. Amb il·lusió, la Suzu ho accepta i d’aquesta manera comença una nova vida de joioses descobertes per a les quatre germanes…

Vídeos: Vídeos al web Festival de Canes.

Vendes internacionals: Wild Bunch. Distribuïdores: Golem* | Le Pacte. Data d’estrena: mercat espanyol, dd.mm.aaaa; mercat francès, dd.mm.aaaa. Més informació: Web oficial (jap) | Imdb | AlloCiné.

728x90-1CompeticióLa nostra germana petita

Altres festivals: Festivals. Reconeixements: Premis i nominacions.

Apunts en aquest blog: Primeres reaccions Canes 2015Revista de premsa Canes 2015 | Declaracions de l’autor a Canes 2015.

ProfilePhoto_KORE-EDA__c__Mikiya_TakimotoDirectorKore-eda Hirokazu (06.06.1962, Tòquio, Japó). Graduat a la Universitat de Waseda, en Kore-eda s’incorpora a la companyia TV Man Union, on realitza tot de documentals. En aquests primers treballs, toca sovint el tema de la memòria, com ara a Sense memòria (1994). És al 1995 que el cineasta debuta en el camp de la ficció, amb Maboroshi no hikari, mantenint el seu interès pel tema del record: la vídua d’un home suïcidat, tot i que comença una nova vida amb un nou marit en una altra ciutat, segueix mirant d’entendre-ho, buscant un sentit a la vida. El 1998, amb Després de la vida (Wandâfuru raifu), ens serveix una fantasia sobre el presumpte dret dels morts a triar el record de la vida que s’enduran al més enllà, en el que és una mena de reflexió sobre el passat i la mort de cada ésser humà. A Distància (2001), fa que siguin un noi i els seus amics els qui recordin, en aquest cas, la mort d’éssers estimats fa tres anys, en una matança ritual d’una secta religiosa. Kore-eda va obrint-se temàticament cap a l’exploració de la pèrdua, en l’àmbit familiar, i el 2004 emociona Canes -com no ho havia aconseguit amb el film anterior- amb Nobody Knows (Dare mo shiranai),en què segueix la supervivència d’uns fills petits, abandonats pels pares en un pis. El 2006 presenta a Sant Sebastià Hana (Hana yori mo naho), en què un jove samurai, disposat a venjar la mort de son pare, comença a apreciar la vida i qüestionar el sentit de l’acte que ha de cometre. I el 2008, a Still Walking (Aruitemo aruitemo), commemorar la mort del germà gran fa 15 anys du al retrobament d’una família a la casa pairal, fent-se evident no tan sols el pas del temps per a tothom, sinó i sobretot com l’amor del vincle familiar conviu amb ressentiments i secrets.

Doll_dir_01@OceanAparentment, Air Doll (Kûki ningyô, 2009) significa un tall, una discontinuïtat en la filmografia del cineasta. D’una banda, perquè es tracta de l’adaptació d’un text aliè —el manga The Pneumatic Figure of a Girl, de Gouda Yoshiee—, quan habitualment treballa només amb històries pròpies. I per altre cantó perquè es tracta d’una fantasia en què una nina inflable esdevé humana. Però observem que no hi deixa de parlar de la soledat i del delit de trobar un sentit a la vida -com tants altres personatges de la filmografia de Kore-eda-. De la força i característiques del vincle familiar és del que parlen els dos films següents del director: Miracle (Kiseki, 2011) -sobre la separació de dos germans i del delit de retrobar-se, ran del divorci dels pares- i Els testos s’assemblen a les olles (Soshite chichi ni naru, 2013) -en què, al cap de sis anys del naixement, uns pares s’assabenten que els van intercanviar els fills a la clínica, per la qual cosa el lligam afectiu topa amb el problema del lligam de sang en la relació paterno-filial-.

Memòria, record, pèrdua, absència, soledat, vincle familiar, l’afecte… una evolució temàtica en mans d’un autor sensible, que començà força taciturn i, dotat de certa elegància formal, ha arribat a vorejar el sentimentalisme, per moments.

Miracle_dir_01_SS11Extracte de filmografia i reconeixements: Maboroshi no hikari (1995) -En Competició a la Mostra de Venècia, on rep l’Osella d’Or per la fotografia; seleccionada a Toronto, Chicago, Tessalònica, Hong Kong…- | Després de la vida (Wandâfuru raifu, 1998) -Millor Film i Guió al BAFICI; Montgolfiere d’Or al Festival dels 3 Continents de Nantes; Premi FIPRESCI de la crítica internacional al Festival de Sant Sebastià- | Distància  (2001) -en Competició al Festival de Canes– | Nobody Knows (Dare mo shiranai, 2004) -Premi Millor Actor al Festival de Canes; seleccionada a Moscú, Telluride, Toronto, Vancouver, Pusan, Valladolid, Londres, Tessalònica, BAFICI, Istanbul…- | Hana (Hana yori mo naho, 2006) -en Competició al Festival de Sant Sebastià; seleccionada a Toronto, Vancouver, Pusan. Londres, Sao Paulo, Rotterdam, Sydney, taipei, Karlovy Vary…- | Still Walking (Aruitemo aruitemo, 2008) -en Competició al Festival de Sant Sebastià; seleccionada a Mar del Plata, Nantes, Toronto, Varsòvia, Londres, Tessalònica, Torí, Hong Kong, Istanbul, Tribeca…- | Air Doll (Kûki ningyô, 2009) -presentada a Un Certain Regard del Festival de Canes; seleccionada als festivals habituals per al cineasta- | Miracle (Kiseki, 2011) -en Competició al Festival de Sant Sebastià– | Els testos s’assemblen a les olles (Soshite chichi ni naru, 2013) -en Competició al Festival de Canes– | La nostra germana petita (Umimachi Diary, 2015).

Foto de capçalera: Gentilesa de Le Pacte. Fotos del director: 1, © Mikiya_Takimoto 2 i 3, Kore-eda Hirokazu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!