Club 7 Cinema

Títol original: Milion Dollar Baby. Director: Clint Eastwood. Guió: Paul Haggis, a partir dels relats d’ F.X. Toole. Música: Clint Eastwood, amb arranjaments de Lennie Niehaus. Fotografia: Tom Stern. Muntatge: Joel Cox. Repartiment: Clint Eastwood (Frankie Dunn), Hilary Swank (Maggie Fitzgerald), Morgan Freeman (Eddie "Scrap-Iron" Dupris), Jay Baruchel (Danger Barch, "Peligro"). Estrenada: el 4 de febrer de 2005, només en versió doblada al castellà i/o en versió original subtitulada al castellà, a Catalunya i les Illes; en versió subtitulada en català i versió doblada al castellà al País Valencià i el 23 de març de 2005, només en versió subtitulada al francès i en versió doblada al francès, a la Catalunya Nord. Nominada als Òscar en 7 categories -pel·lícula, director, actor (Eastwood), actriu (Swank), actor de repartiment (Freeman), guió adaptat i muntatge- i Premiada als Òscar en 4 apartats pel·lícula, director, actriu (Swank) i actor secundari (Freeman)-  i als Glòbus d’Or en 2 apartats -director i actriu dramàtica (Swank)-.

Sinopsi: veterà entrenador de boxa, Frankie Dunn protegeix, fins i tot massa, els púgils de què té cura. I la màxima que els trasmet, de manera insistent, és la norma que ell mateix aplica a la seva vida privada: primer, protegeix-te tu. L’únic amic de Frankie és Scrap, un antic boxejador que li mena el gimnàs. Scrap sap el motiu de l’excessiva prevenció d’aquest home, que va a missa diària, des de fa vint-i-tres anys, buscant la redempció d’un pecat. La filla de Frankie no en vol saber res i li retorna totes les cartes que ell li envia. I apareix Maggie, una noia delerosa de viure el somni de triomfar a la boxa i decidida que Frankie l’entreni…

Si encara no heu vist Milion Dollar Baby, us recomano que seguiu tres consells.  No marxeu de la sala fins que s’acabin els títols de crèdit. No pas perquè hi hagi cap seqüència complementària o cap rètol que capgiri res. No. Simplement, durant els crèdits finals va sonant la poètica, bonica, sentida banda sonora i, creieu-me, ajuda molt a recuperar la serenitat emocional, després de l’impacte d’aquesta pel·lícula magnífica, extraordinària, dolorosa, pregonament humana. El segon consell: si encara no l’heu vista, espavileu-vos, que no us l’heu de perdre. I el tercer: espereu a haver-la vista, per llegir les ratlles següents d’aquest article, ja que no em puc estar de comentar-ne detalls i us la podria esguerrar -de fet, val més que no deixeu que ningú us en parli abans i que aneu al cine sense haver-ne llegit res: descobriu-la igual com es descobreix la grandesa i la misèria de la vida!

He de confessar-vos que, durant la primera hora de pel·ícula, he temut que Milion Dollar Baby acabaria sent una altra història de superació personal ambientada al món de la boxa. Feta amb ofici i correcció, per un cineasta que du molt de cinema entre les celles; però, fins i tot amb la pega que va resultant força previsible. Per sort, no és així.

Des que Frankie -Clint Eastwood- comença a entrenar la noia i, sobretot, a partir de l’últim combat, Milion Dollar Baby es confirma com una obra major sobre la capacitat d’estimar, el pes de la culpa i, sobretot, el dolor de l’absència. El món de la boxa queda com a simple context argumental. El relat sobre el somni perseguit en aquesta vida esdevé tan sols una aportació temàtica al conjunt del film. Les reflexions diguem-ne de filosofia pugilística, que la veu en off del personatge de Morgan Freeman ens deixa anar inicialment -fins a fer-se un pèl carregants-, acaben cristal·litzant com a bagatge psicològic del protagonista, Frankie -en ell, la boxa és una metàfora de la seva relació amb els altres i amb la vida.

Dos personatges claus de Milion Dollar Baby ni tan sols apareixen: el pare de Maggie i la filla de Frankie. I tanmateix, es fan enormement presents. La seva absència marca la noia boxejadora i el seu entrenador, respectivament. I també marca la pel·lícula, perquè l’espectador identifica com a paterno-filial el lligam que progressivament es va establint entre els dos protagonistes. Implícitament, la noia permet que el personatge de Clint Eastwood visqui l’experiència afectiva que no ha pogut tenir amb la seva pròpia filla. I, per altra banda, aquest vell entrenador reviscola, en la noia, la figura protectora del pare ja desaparegut, de record entranyable; oimés quan la desafecció de la mare i germans es constata total i irreversible.

L’absència, fins i tot, acaba sent la resolució de Milion Dollar Baby. Frankie desapareix, després que l’última oportunitat de reconciliar-se afectivament amb el món se li hagi esmunyit entre les mans. Ha abaixat la guàrdia, arrossegat per la convicció i lliurament de Maggie, potser esperant de redimir la culpa que el corseca, s’ha "desprotegit" i el cop de puny que la vida li ha donat l’ha deixat fora de combat. Per als demés, s’ha esvaït.

Tanmateix, potser al final Frankie és en aquella cabana mig perduda, entre vegetació, com l’Innisfree de Yeats, el poeta que Frankie ha llegit anteriorment a Maggie. Un indret entre oníric i fantasmagòric. Una mena de purgatori i, alhora, una evocació d’aquell Innisfree on anava el John Wayne de L’home tranquil (John Ford, 1952), l’arcàdia perduda dels pares, que aquell boxejador nord-americà retrobava, en un intent de refer la vida, després d’una tragèdia pugilística.

L’indret d’aquesta cabana -en què es mengen uns pastissos com els que ja no es fan- té una mena de màgia, entre fascinant i trista, que recorda la del cementiri de Mitjanit al jardí del Bé i del Mal (Clint Eastwood). I, posats a trobar la petja d’obres anteriors del cineasta, cal evocar Sense perdó. En aquella història ambientada a l’Oest nord.americà, el personatge de Clint Eastwood sobtadament deixava de ser el cowboy reciclat en granger i pare de família, de cop deixava de ser un home abocat a la necessitat de caçar els dòlars d’una recompensa. De la foscor nocturna, apareixia com a autèntic àngel de la venjança i, de manera freda i expeditiva, es carregava tots els dolents de la pel·lícula. A Milion Dollar Baby, també apareix en plena nit fosca i executa la seva missió sense que li tremolin les mans. Amb tot l’amor que comporta l’acte; però amb gran decisió -gairebé fredor-. De fet, la veu en off afirma que "Frankie ja no sentia res en sortir per la porta d’aquella residència hospitalària". El dubte, el dilema moral, la dolorosa consciència de l’altre i de la pròpia responsabilitat ètica, l’ha sacsejat abans de l’acte executori. Després, probablement Frankie ha quedat perdut com li havia vaticinat el capellà a qui havia demanat opinió -per cert, Eastwood derrota per K.O. Alejandro Amenábar, tant en la reflexió sobre l’eutanàsia com en el tractament melodramàtic de la qüestió.

De les foscors i els clarobscurs visuals a Milion Dollar Baby, en podríem parlar molt. Permeteu que em quedi en el que m’ha remarcat un bon amic: tant Morgan Freeman com Clint Eastwood, en acostar-se a l’entrenament gairebé clandestí de Maggie, al gimnàs, apareixen de la foscor, a penes els veiem les cames il·luminades. Aquesta identificació o paral·lelisme visual reforça la hipòtesi que, en el fons, els personatges de Frankie i Scrap poden ser entesos com dues manifestacions -l’interna i l’externa- d’un de sol.

El to serè de Milion Dollar Baby; la mirada comprensiva cap a la fragilitat humana -"Peligro", Frankie…-; la generositat dels intèrprets, que "sacrifiquen" el lluïmen actoral en benefici del món interior dels seus personatges; l’eficàcia narrativa; la sàvia conducció del film; els silencis loquaços; l’expressivitat de la banda sonora; els rostres; el dolor… Milion Dollar Baby no té preu.                                                                                                            Salvador Montalt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!