Club 7 Cinema

Reiteradament, els personatges de The Odyssey — La Odisea — L’Odyssée — Odissea, de Christopher Nolan, esmenten “la llei de Zeus” (com a obligació sagrada de respectar i acollir l’estranger o hoste), així com la qüestió de “no ofendre” els deus.

L’Odisseu d’en Nolan s’hi refereix moltíssimes vegades i, sobretot, manté un autèntic combat entre aquests designis i poders divins i la seva intuïció bèl·lica, l’instint humà de supervivència, la solidaritat amb els seus homes, la seva gent…

No sé si aquest cineasta anglès hi entén gaire dels deus grecs, ni crec que això sigui important, perquè em sembla clar que, per a ell, aquelles creences, “lleis”… configuren els principis de la civilització que, a Troia, van ser traïts (pervertint el precepte d’hospitalitat que va ser el fals regal del cavall als troians), abocant aquell món a una època de foscor, incertesa… vaja, de “fi de civilització”.

És el que més s’apropa al que podríem considerar un “tema” tocat a la pel·lícula.

Al llarg del metratge, s’hi va insistint (en la ‘llei de Zeus’, etc.), com a condicionant del que fan o deixen de fer els protagonistes, és a dir (deixeu-m’ho repetir), amb clara funció narrativa, escassament dramàtica (tot i que, a mi, precisament la lluita amb els deus que encarna en Matt Damon és el que més m’ha interessat del film). I és al monòleg gairebé final de l’Odisseu que la qüestió queda definitivament projectada en la dimensió de “fi de civilització”. Una declamació que esdevé, en aquell moment, com un discurs “polític” avinent al nostre context actual (si el percebem com d’esfondrament també de tota una manera d’entendre el món), i ens deixa constància del que més li ha importat a en Nolan de l’Odisseu i la seva història. Ara, (especialment) en aquella seqüència, com ha escrit un amic erudit, sembla que el cineasta hagi ajagut l’Odisseu al divan del psicoanalista. I, per molt que intento projectar enrere el que diu aleshores, per si de debò aporta gruix al que hem anat veient durant més de 2 hores, no trobo que ho enriqueixi. No. És una autèntica cantarella, el continu esment a “la llei de Zeus”, mentre la cosa va de simple entreteniment, i al final, és convertit gairebé en pretext de presumpte contingut autoral.

—

PORTADA: The Odyssey | Foto, gentilesa d’Universal Pictures

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!