Club 7 Cinema

La 61a Setmana de la Crítica de Canes s’acaba demà 26 de maig de 2022, amb la projecció del film de cloenda i el repartiment dels premis, que ha atorgat avui el jurat presidit per la directora Kaouther Ben Hania i que són:

GRAN PREMI DE LA SETMANA DE LA CRÍTICA 2022.

LA JAURÍA, d’Andrés Ramírez Pulido. Primer llargmetratge. Sinopsi: Eliú, un noi de pagès, està tancat en un centre experimental per a menors al cor de la selva tropical colombiana, per un crim que va cometre amb el seu amic El Mono. Cada dia, els adolescents fan treballs manuals intensos i se sotmeten a intenses teràpies grupals. Un dia, traslladen El Mono al mateix centre, traginant un passat del qual l’Eliú intenta fugir. Informació: directors i productors colombià, Andrés Ramírez Pulido ha tingut curts a la Berlinale, a Canes i a d’altres festivals.

Alguna reacció.

Screen International, a Twitter: una perspectiva fresca, sensible i reflexiva en el cinema de la cultura llatinoamericana de bandes. I en un altre apunt en diu: La pel·lícula combina una atmosfera potent amb elements de thriller i tragèdia clàssica en un conjunt fosc i inquietant. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) Retrat d’una jove generació colombiana de pagès totalment intoxicada i atrapada per l’espiral de violència, “La Jauría” té l’roma de “La ciénaga”, de Lucrecia Martel. Amb actors triats d’una manera molt convincent, la pel·lícula trena una estranya xarxa en què l’invisible interfereix en l’hiperrealisme al voltant dels temes de la veritat, la família i la llibertat. Perquè “què és correcte? Que pagui un o que paguin tots els germans per un?”.

PREMI FRENCH TOUCH DEL JURAT.

AFTERSUN, de Charlotte Wells. Primer llargmetratge. Sinopsi: Sophie repassa els moments d’alegria compartida i la nostàlgia íntima de les vacances que va passar amb el seu pare fa vint anys. Els records, reals i imaginaris, omplen els buits entre gravacions amb el seu miniDV, mentre intenta conciliar el pare que coneixia i l’home que desconeixia. Informació: al repartiment, Paul Mescal. Wells és cineasta escocesa establerta a Nova York, autora prèviament de tres curtmetratges.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: hi ha un fosc pou de dolor al cor d’aquesta meditació punyent. I en un altre tuit declaren: Marks Wells és una de les noves veus més prometedores del cinema britànic dels darrers anys. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Charlotte Wells demostra el seu potencial com a cineasta amb un primer llargmetratge subtil, sensible i molt controlat sobre les vacances d’un pare divorciat i la seva filla d’11 anys (..) La pel·lícula està construïda de manera discreta i intel·ligent en flashbacks (..) Intèrprets perfectes, direcció refinada i inventiva, sentit del ritme, de la il·luminació i de l’enquadrament, una sensibilitat emocional, un petit encreuament i una hàbil inversió del gran tema narratiu de la pel·lícula, que passa del pare a la seva filla, un teixit harmònic de símbols i motius que expliquen històries diferents: sota el seu aspecte “banal”, Aftersun és un primer llarg realment impressionant. Peter Bradshaw, el crític de The Guardian, li atorga 5 estrelles sobre 5 i en diu: (..) La pel·lícula de Wells ondula i brilla com una piscina de misteri; la manera com Wells capta l’estat d’ànim i el moment, sense insistir mai en res ni forçar el ritme, em va recordar a la jove Lucrecia Martel. Amb una confiança notable, només deixa que la seva pel·lícula es desenvolupi de manera natural, com una història curta inquietant i enganyosament senzilla. Els detalls s’acumulen; les imatges reverberen; la suavitat poc visible de la relació central s’aprofundeix inexorablement en importància. Aftersun tracta sobre els records de la infantesa que s’estan desgastant a l’hora de reproduir-se constantment a la teva ment, sobre els significats que no hi eren aleshores, però que hi són ara, revelats o potser creats per la ment que recorda, i dotats d’una nova intensitat i gràcia.

PREMI DESCOBERTA LEITZ CINE DEL CURTMETRATGE.

ICE MERCHANTS, de Joao Gonzalez. Sinopsi: Cada dia, un home i el seu fill es llancen en paracaigudes des de la seva casa freda al costat d’un penya-segat vertiginós per anar al poble a baix, lluny, on venen els gelats que produeixen cada dia. Informació: João Gonzalez és director, animador, il·lustrador i músic amb formació en piano clàssic.

PREMI FUNDACIÓ LOUIS ROEDERER ESTRELLA REVELACIÓ.

ZELDA SAMSON, pel seu paper a:

DALVA (Love according to Dalva), d’Emmanuelle Nicot. Primer llargmetratge. Sinopsi: La Dalva té 12 anys però es vesteix, es maquilla i es veu com una dona. Un vespre, de sobte la treuen de cal seu pare. Tot i que al principi està revoltada i no entén res, coneixerà en Jayden, un educador, i la Samia, una adolescent de caràcter fort. Aleshores sembla que se li presenta una nova vida a la Dalva, la d’una noieta de la seva edat. Informació: francesa de naixement, l’ha feta per Bèlgica, Emmanuelle Nicot; ha dirigit curts i ha treballat com a directora de càsting, especialitzada en l’anomenat “càsting salvatge”, passió que diuen es fa present en els seus films.

Algunes reaccions.

Charles Tesson, a Twitter: Una petita meravella, una autèntica revelació, tractament del tema, qualitat de la interpretació, delicadesa de la posada en escena. Philippe Rouyer, crític de Positif: Magnífica revelació a la Setmana de la Crítica, avui, “Dalva” és el primer llargmetratge de la belga Emmanuelle Nicot que barreja un actor (Alexis Manenti) amb no professionals (la genial Zelda Samson) per explicar la reconstrucció d’una adolescent en la negació de l’incest. Potent. Screen International, a Twitter: Zelda Samson és excel·lent, navega pel viatge emocional de Dalva amb honestedat i perspicàcia. Aurore Engelen, a Cineuropa: (..) Amb el primer llargmetratge sobri i commovedor, Emmanuelle Nicot dibuixa el retrat d’una nena supervivent, que lamentablement ha crescut molt ràpid (..) “No sóc una nena, sóc una dona”. Tanmateix, Dalva (Zelda Samson) no és una dona, és més aviat una nina. Una nina maquillada, disfressada pel seu pare, que n’ha fet la seva petita esposa. Una nina dòcil a la recerca d’amor (..) Tot i que Dalva comença com un drama, citant el crim últim de l’incest, la pel·lícula és una trajectòria de reconstrucció i fins i tot d’invenció. Dalva va cap a la llum, i per fi treu el cap la despreocupació. Emmanuelle Nicot s’inclina cap al després, la reparació. Aquí no és tant la paraula allò que salva, sinó la reapropiació del cos. Aquest cos també és el de Zelda Samson, la jove actriu que interpreta Dalva.

PREMIS LLIURATS PELS PATROCINADORS.

Premi Fundació GAN a la Difusió.

Urban Distribution, distribuïdora francesa de Metsurin tarina (The Woodcutter Story), de Mikko Myllylahti. Primer llargmetratge. Sinopsi: En Pepe és un llenyataire que viu en un idíl·lic poble finlandès. En cosa de pocs dies, una sèrie d’esdeveniments tràgics destrueixen la seva vida tranquil·la i pacífica; però a en Pepe sembla que no li importa. És com si estigués esquivant un secret gairebé intangible. Informació: Nascut al nord de Finlàndia, el cineasta estudià guionatge i realització cinematogràfica, ha dirigit curts -seleccionats a la Setmana de la Crítica de Canes i a Locarno-, ha escrit el seu primer guió per  un llargmetratge amb El día más feliz en la vida de Olli Mäki, de Juho Kuosmanen (Compartiment Nº 6).

Premi SACD.

ANDRÉS RAMÍREZ PULIDO, autor de LA JAURÍA, d’Andrés Ramírez Pulido. Primer llargmetratge. Sinopsi: Eliú, un noi de pagès, està tancat en un centre experimental per a menors al cor de la selva tropical colombiana, per un crim que va cometre amb el seu amic El Mono. Cada dia, els adolescents fan treballs manuals intensos i se sotmeten a intenses teràpies grupals. Un dia, traslladen El Mono al mateix centre, traginant un passat del qual l’Eliú intenta fugir. Informació: directors i productors colombià, Andrés Ramírez Pulido ha tingut curts a la Berlinale, a Canes i a d’altres festivals.

Premi CANAL+ del curtmetratge.

Στον Θρονο Του Ξερξη (Sur le trône de Xerxès) d’ Evi Kalogiropoulou

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!