Club 7 Cinema

L’actriu Maggie Gyllenhaal debuta com a directora i guionista de llargmetratges amb aquesta adaptació de la novel·la d’Elena Ferrante i ha declarat: “En llegir la novel·la, em va venir una cosa molt estranya i dolorosa, però també innegablement certa. Una part secreta de la meva experiència com a mare, com a amant, com a dona en el món (…)”

La hija oscura. Títol original: The Lost Daughter. Directora: Maggie Gyllenhaal. Guió: Maggie Gyllenhaal, basat en la novel·la homònima d’Elena Ferrante. Repartiment: Olivia Colman (Leda), Jessie Buckley (Leda de jove), Dakota Johnson (Nina), Athena Martin Anderson (Elena, la nena que perd la nina), Ed Harris (Lyle), Peter Sarsgaard (professor Hardy), Paul Mescal (Will), Alba Rohrwacher (senderista), Nikos Poursanidis (senderista), Dagmara Dominczyk (Callie), Robyn Elwell (Bianca, filla de Leda), Ellie Mae Blake (Martha, filla de Leda). Vista el dia 13.04.2022, en VOSE, per Filmin.

Premis: Festival de Venècia 2021 (Millor Guió), ISA 2022 (Millor Pel·lícula, Millor Direcció, Millor Guió), Òscars 2022 (Nominada a Millor Guió Adaptat, Millor Actriu -Colman- i Millor Actriu Secundària -Buckley-), Globus d’Or (Nominada a Millor Direcció i Millor Actriu Dramàtica -Colman-), BAFTA 2022 (Nominada a Millor Guió Adaptat i Actriu Secundària -Buckley-).

Sinopsi: La Leda, professora universitària d’edat madura, és de vacances en una illa grega, sola. A la platja, es fixa en la Nina, una mare jove, i la seva filla petita. Amb la relació materno-filial que mantenen, la intriguen -alhora que se sent incomodada per l’extensa, sorollosa i amenaçadora família de la Nina- i li desfermen els records personals, que l’aclaparen, relacionats amb les primeres etapes de la maternitat.

L’actriu Maggie Gyllenhaal debuta com a directora i guionista de llargmetratges amb aquesta adaptació de la novel·la d’Elena Ferrante i ha declarat: “En llegir la novel·la, em va venir una cosa molt estranya i dolorosa, però també innegablement certa. Una part secreta de la meva experiència com a mare, com a amant, com a dona en el món, s’estava expressant en veu alta per primera vegada. I vaig pensar en com d’emocionant i perillós seria crear una experiència així, no en silenci i en la soledat de la lectura, sinó en una sala plena de gent que viu i experimenta sentiments”. Esclar que, a l’hora de la veritat, la pel·lícula ha sigut -i és- de Netflix i bona part de la seva audiència la veurà més o menys en silenci, a casa, en la soledat de la televisió, de l’ordinador o de la tauleta. Però afortunadament, s’ha estrenat també en sales i part de la intenció inicial s’haurà complert. Aquestes declaracions, tanmateix, les recullo perquè centren el que és la gran aportació de la pel·lícula -i si ja hi és a la novel·la, ha estat molt ben traslladat-: tractar d’una experiència concreta de mare, d’amant, de dona, sense judicis morals, però amb tota la càrrega i sobrecàrrega de sentiments i records punyents que comporten els fets viscuts i les decisions preses -per no renunciar a ser dona, a la realització personal (també sexual), essent mare prematura-. En la història concreta de la Leda s’hi poden reconèixer moltes dones -en part, si més no, com li va passar a Maggie Gyllenhaal amb el llibre-, talment com en certa manera la Leda es veu reflectida en la Nina -i la seva llibertat condicionada per ser mare, la seva felicitat conjugal relativa…-.

Estem davant d’una obra sobre la maternitat. Aquí no es discuteix la maternitat. La Leda i la Nina tenen un pregon sentiment de mares. El que apareix és la decisió egoista de la Leda jove, que no vol renunciar a ser ella per l’esclavitud que comporta ser mare, oimés quan el company no acaba d’ajudar. Egoisme, sí, que no és jutjat moralment -insisteixo-, igual com no s’intenta justificar les actuacions de tant en tant desconcertants que protagonitza la Leda a l’illa.  Aquí no es vol tapar res, sinó plantejar el cost de la llibertat i el dolor de les renúncies com a preu pagat per a la realització personal de la dona i mare. “Soc una mare desnaturalitzada”, diu la Leda al final de tot, quan queda al descobert el que ha fet.

El tractament com a drama psicològic esquiva la referència patològica però ens du per algunes situacions difícilment comprensibles, que deriven de les actuacions de tant en tant desconcertants que abans he esmentat; si bé s’hi fan evidents algunes dificultats de Leda per a empatitzar  -la seva actitud davant el rebombori del jovent, la negativa a moure’s a la platja perquè la família de Nina puguin estar junts o ser capaç de tolerar el disgust de la menuda Elena perquè s’ha quedat sense la nina…-.

La història recordada de Leda amb les seves filles Bianca i Martha, amb el seu marit, amb els senderistes, amb l’amant, amb el món acadèmic… no enganxen sempre amb fets que passen a l’illa, tot i que aquests són desencadenants de l’estat d’esperit que envaeix la protagonista. En aquest sentit, tot el que té a veure amb la nina “perduda” pateix d’un cert excés de raresa, per bé que esdevé com una àncora que transporta Leda al seu passat. El recurs dels flashbacks atorga a aquest passat tanta importància com el present, cosa que focalitza temàticament el film i el distreu de les turbulències anímiques de Leda. Mentrestant, la càmera de Gyllenhaal no li deixa de petja el rostre -i per tant, les emocions- tant quan és jove com ara a l’edat madura; amb una sensibilitat femenina enorme i comptant amb una interpretació magnífica, tant d’Olivia Colman com de Jessie Buckley.

Remarco que, sovint, Gyllenhaal deixa que els diàlegs flueixin mentre ens mostra els personatges que parlen, sense seguir-los en la declamació. És una madura llibertat estilística, destacable en una principiant com ella, igual com ha estat capaç de primar el valor de les mirades sense caure en cap èmfasi.

Atenció espòilers:

Finalment, el guió, tan premiat i nominat, resulta molt coherent i digne de menció, per bé que voreja l’explicitud amb seqüències potser prescindibles que tanmateix ajuden a entendre l’evolució de Leda en la joventut -el fracàs de les relacions sexuals amb el marit, la masturbació, el diàleg amb els senderistes com a referent de trencament de matrimoni en nom de la felicitat…-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!