Club 7 Cinema

Amb una reinterpretació moderna i perversa del conte ‘La reina de les neus’ de Hans Christian Andersen en un cinema que es mou entre el somni i l’imaginat, entre la realitat i la ficció, la realitat i la fantasia, a “La torre de gel“, la francesa Lucile Hadžihalilović, ha encisat el Festival de Berlín 2025.

De Lucile HADŽIHALILOVIĆ, “La Tour de Glace” / “The Ice Tower”.

Producció: França, Alemaya. Any: 2025. Durada: 1h58.

Sinopsi: ‘Més fred que el gel, el seu petó travessa el cor…’ Anys 70, la Jeanne, una noia fugitiva, cau sota l’encís de Cristina, l’enigmàtica estrella de ‘La reina de les neus’, una pel·lícula que s’està rodant a l’estudi on s’ha refugiat la Jeanne.

Amb Marion Cotillard (Cristina / La reina de les neus) | Clara Pacini (Jeanne), August Diehl, Gaspar Noé.

Guió: Lucile Hadžihalilović,  Geoff Cox. (‘La reina de les neus‘, conte de Hans Christian Andersen).

Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. VI: Goodfellas. DF: Metropolitan Filmexport*.

Directora: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. Treballa en la indústria del cinema des dels anys 80, com a directora, editora, escriptora i actriu tant en curts com en llargmetratges. Hadzihalilovic és més coneguda per “Earwig” (2021), “Evolution” (2015), “Innocence” (2004) i “La bouche de Jean-Pierre” (1996), films centrats en infants i primera adolescència. També ha col·laborat amb el seu marit, Gaspar Noé, a qui va ajudar a escriure “Enter The Void” (2009). Filmografia disponible: a FilminCat, a Filmin.

Ressons:

Xavi Serra, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) [Marion Cotillard] torna a posar-se en la pell d’una actriu famosa a “La tour de glace”, de la francesa Lucile Hadzihalilovic, una reinterpretació moderna i perversa del conte ‘La reina de les neus’ de Hans Christian Andersen (..). // Al film, Cotillard interpreta una diva freda i cruel que estableix una relació estranya amb una noia òrfena que s’ha refugiat a l’estudi on s’està rodant una pel·lícula. (..). // (..) La diva que interpreta l’actriu a “La tour de glace” és una figura quasi fantàstica que la noia òrfena observa amb fascinació. A través d’una atmosfera gèlida i jocs de metacinema, Hadzihalilovic construeix un vincle entre totes dues que fuig del realisme psicològic per abraçar la potència al·legòrica del conte de fades, sobretot quan la relació progressa i aprofundeix en el costat fosc del personatge de Cotillard. “Jo no la veig necessàriament com una diva, sinó com una dona ferida que ha silenciat les seves emocions”, apunta la directora. // La jove actriu Clara Pacini, amb un físic que recorda una Audrey Tatou adolescent, supera amb nota el repte de donar la rèplica a una Cotillard en plenitud de facultats i magnetisme. Així i tot, resulta estrany que una actriu d’aquesta categoria, guanyadora de l’Oscar i imatge de Chanel, asseguri que s’ha sentit “molt intimidada” per una debutant com Pacini durant el rodatge. (..). // L’aire majestuós de Cotillard i la fragilitat necessitada d’afecte de Pacini són, doncs, els materials dramàtics amb què treballa Hadzihalilovic per crear aquest conte pervers i no apte per a nens. “Els contes de vegades són molt cruels –ha recordat la directora de films com “Evolution” o “Earwig”–. Jo acostumo a fer pel·lícules que, a cert nivell, són contes de fades, però és perquè totes parlen sobre fer-se gran, com fan també molts contes”.

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: El quart llargmetratge de la belga Lucile Hadzihalilovic, “La Tour de glace”, aspira a guanyar l’Os d’Or de la Berlinale, així que és el primer de la seva filmografia que competeix en un dels tres principals festivals de cine del món. La dada deixa en evidència que infravalorada que està qui sens dubte és una de les figures cinematogràfiques actuals dotades d’un imaginari més distintiu i seductorament pertorbador, fonamentat en infàncies anòmales i adults malmesos, la retòrica pròpia dels somnis i els malsons i, per descomptat, el món dels contes infantils. “Des de petita sento una gran fascinació pels contes de Hans Christian Andersen”, explicava ahir la cineasta després de la presentació del seu nou treball, que s’inspira lliurement en La reina de les neus, un dels textos més foscos del fabulador danès. “Totes les meves pel·lícules parlen de l’abandonament de la infantesa, i crec que el format narratiu dels contes és molt apropiat per a aquest assumpte”. // (..) Probablement, la presència de Cotillard en el repartiment ajudarà a explicar per què “La Tour de glace” és la pel·lícula més accessible de la seva directora, la més recolzada en un argument relativament clar i la de simbolisme més fàcilment desxifrable, encara que d’altra banda exhibeixi la mateixa capacitat que els seus tres llargmetratges anteriors per crear atmosferes hipnòtiques i convertir la torbació en una successió d’imatges colpidores. // “La Tour de glace” parla de la capacitat que tenen les narracions –per exemple, un conte d’Andersen o la seva adaptació al cine– per salvar-nos i al mateix temps devorar-nos (..).

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: El 2004, Marion Cotillard i Lucile Hadžihalilović van treballar juntes a “Innocence”. Aquella pel·lícula sobre un internat per a nenes dominat per la rígida directora encarnada per l’estrella francesa evidenciava algunes de les línies mestres del cinema de la directora, sobretot la propensió a construir universos poblats per noies i el gust pels contes infantils més clàssics, amb tota la càrrega sinistra que aquests posseeixen. Dues dècades després, realitzadora i actriu es reuneixen en un film que es regira sobre temes similars i que porta l’estilització de la posada en escena al límit. // A “La Tour de Glace” hi ha un conte, ‘La reina de les neus’, el clàssic de Hans Christian Andersen. El relat es recita des del començament, però sobretot cobreix el gruix de la pel·lícula, que s’articula a partir d’un to entre el somni i l’imaginat. En aquest mantell s’embolica una jove que fuig de casa seva a les muntanyes i es troba sola en un poble, amagant-se dels homes, que sempre li semblen una amenaça. A l’entorn més urbà d’aquesta petita ciutat, se li desperta la fascinació per diferents figures femenines: primer, una noia que patina sobre gel en minifaldilla; i després la reina de les neus, que la protagonista entreveu una nit quan s’ha refugiat en un local. Aviat descobrim que la presència d’aquesta figura de vestit blanc i presència gèlida no era necessàriament un somni, sinó una estrella de cinema (Cotillard) i que la noia s’ha aixoplugat al set del rodatge. // A partir d’aquí, la pel·lícula discorre en un lloc entre “All About Eve”, de Joseph L. Mankiewicz, “El espíritu de la colmena”, de Víctor Erice; i “Les sabatilles vermelles” / “The Red Shoes”, de Michael Powell i Emeric Pressburger (aquesta última, citada obertament mitjançant un cartell penjat al plató). I en alguns moments, per la seva voluntat de tractar els escenaris com a decorats, sembla evocar també la ciutat d'”El gabinet del doctor Caligari”, de Robert Wiene. // Enlluernada a parts iguals pel cinema i per la dona que té davant seu, la noia anirà endinsant-se en la pel·lícula, ocupant primer el lloc d’una extra i finalment un paper més protagonista. [Lucile] Hadžihalilović es mou com peix a l’aigua al terreny d’una certa perversió i juga amb els anhels dels seus personatges fins al punt que no sabem si, a la figura de l’actriu madura, la noia veu la mare que no té o algú a qui desitjar. La neu, el gel, les tiges vidrioses d’una pedra preciosa i el cinema dins del cinema també permeten a la directora estilitzar aquest imaginari de conte, arribant a moments d’una extrema bellesa i fascinació.

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) Per moments, sembla una pel·lícula de Hitchcock, en altres, de Franju, i fins i tot de Víctor Erice. // (..) Tota la pel·lícula estableix una sintonia directa amb la imaginació del personatge principal; allò fantàstic en el seu vessant abominable es decanta d’aquest principi de construcció i tenyeix el conjunt, des de la primera seqüència fins a l’última, d’una qualitat onírica (..).

Nicolas Bardot, a la ressenya per a ‘Le Polyester’: ‘Vast’ és la primera paraula pronunciada a “La Tour de Glace” (..). ‘Vast’ és una paraula que es correspon bé amb els mons secrets i les nits profundes que poblen la fascinant filmografia [de Lucile Hadžihalilović ], des de “Innocence” fins a aquesta darrera pel·lícula. Gran és la imaginació, gran també és la solitud, sobretot la de Jeanne, de 16 anys, protagonista de “La Tour de Glace”. Triplement al marge del món (en un orfenat, en un poble, a l’alta muntanya), la Jeanne fuig i, com tots els personatges d’Hadzihalilovic, agafarà camins foscos dolorosamente il·luminats per unes quantes llums. // Lucile Hadzihalilovic sempre ha estimat la foscor i el que la llum hi dibuixa. És gairebé com si l’ull s’hagués d’adaptar amb paciència i atenció per discernir cada detall de les seves riques imatges. De la mateixa manera, la prodigiosa gestió del ritme convida el públic a submergir-se en el seu món, com si la cineasta, per art de màgia, tingués el poder de frenar el nostre ritme cardíac (..). // (..) “La Tour de Glace” explora el poder infatigable de la fascinació dels contes, però també el poder de la fascinació de les imatges i el cinema. La història aquí és una pel·lícula, la història ambienta un plató de pel·lícula i l’armari de la reina un vestidor de rodatge. // Aquesta ‘mise en abyme’ esborra naturalment la frontera entre la realitat i la ficció. A la nostra ressenya de “Reflet dans un diamant mort”, del duet Cattet i Forzani, també presentada a concurs a la Berlinale, parlem d’un homenatge al que hi ha a una pantalla de cinema i al que en surt. El mateix es pot fer sobre “La Tour de Glace”, una pel·lícula on ens submergem amorosament en la ficció, on l’afrontem, on trobem consol, on contemplem els seus perills i de la qual creixem. La reina congelada pel seu pentinat evoca la fada Delphine Seyrig, el cartell de “Les sabatilles vermelles” sembla penjar per l’eternitat al capdamunt d’una escala mentre que el moment en què la jove protagonista que sembla gegant al costat d’una model cinematogràfica podria venir, quasi tal com és, d’una escena de fantasia nocturna en un episodi de ‘Freddy’. // (..) Però també hi ha una força, en els personatges d’Hadzihalilovic, per situar-se a la vora del buit, per mirar en el fons, per espantar-s’hi. Soles als seus regnes, les joves protagonistes de la cineasta semblen viure aventures de butxaca amb aventures minimalistes, però, tanmateix, s’enfronten a nits absolutament vertiginoses. La preuada directora, el cinema de la qual no ha perdut res de la seva qualitat hipnòtica i la seva capacitat d’obrir la imaginació, ens convida a dins d’aquest estrany globus de neu i crea una nova meravella encantada i captivadora.

Ola Salwa, a la crítica per a ‘Cineuropa’: Lucile Hadžihalilović ofereix una combinació encantadora, matisada i profundament psicològica de contes de fades moderns i història de la majoria d’edat, que espera encisar la 75a Berlinale per aconseguir-ne l’ Ós d’Or. En el seu quart llargmetratge, “La torre de gel”, l’autora francesa ofereix una interpretació idiosincràtica de ‘La reina de les neus’, però en lloc de ser una història infantil, gira al voltant d’una òrfena adolescent, Jeanne (la fascinant Clara Pacini). (..) // (..) Igual que en els seus treballs anteriors, en la seva nova obra, Hadžihalilović també barreja atmosferes, tons i estils realistes i onírics. És una representació cinematogràfica eficaç de les experiències de moltes noies joves: una fascinació semieròtica per les dones una mica més grans i una consciència subconscient que la presència masculina pot ser amenaçadora. Hadžihalilović identifica perfectament l’ambigüitat de la majoria d’edat femenina, juntament amb totes les seves promeses i perills. // A més a més, “La torre de gel” és una pel·lícula autorreferencial. El cinema s’ha convertit en l’hereu dels contes de fades, un dispositiu màgic que crea somnis i personatges de reines i monstres per igual. Christine és una amalgama de les estrelles de cinema de Hollywood de l’època daurada que van haver de congelar-se, metafòricament parlant, com una imatge perfecta d’algú que era més gran que la vida, però de les quals emanava una llum que no era real, sinó fabricada pel departament de cinematografia. Així, la història i els temes ofereixen una reflexió idiosincràtica però disciplinada sobre la creació d’ídols i disseccionen els motius de l’atracció mútua, que solen estar arrelats en els records de la primera infància. // El món peculiar i les imatges que crea Hadžihalilović no són una proposta per al gran públic i la pel·lícula tampoc intenta ser-ho. Els que no estiguin familiaritzats amb l’obra prèvia de la directora pot pensar que li falta un estil narratiu més convencional, però els que estiguin oberts a la singularitat i a allò que no es pot comparar n’haurien de quedar complaguts. “La torre de gel” és consistent, deliciosa i cerebral i no es fondrà fàcilment davant la mirada severa d’un crític de cinema.

Jordan Mintzer, a la ressenya per a ‘The Hollywood Reporter’: Com una cosina francesa llunyana del difunt David Lynch, però amb un nom significativament més difícil de pronunciar, la directora Lucile Hadzihalilovic fa més de dues dècades que fa pel·lícules estranyes i elaborades de manera complexa. Una raresa en el cinema gal, on els drames i les comèdies amb xerrada acostumen a ser la norma, les seves pel·lícules tranquil·lament inquietants, que inclouen “Innocence”, “Evolution” i “Earwig”, sovint posen els nens en situacions perilloses on el terror, la ciència-ficció i la fantasia s’enfronten d’una manera molt artística. // La seva darrera pel·lícula, “La Tour de glace”, no n’és una excepció, teixint un conte de fades retro retorçat que es troba entre “Frozen” i “Mulholland Drive”. (..) És el tipus de pel·lícula que és millor no saber-ne gaire res abans de veure-la. Només cal dir que si busqueu una pel·lícula de Disney o una pel·lícula de terror, o potser totes dues coses, “La torre de gel” no és realment cap d’aquestes dues coses. // També és bastant lenta, amb gairebé dues hores de durada, amb una trama que no  necessita tant de temps per arribar a la seva preocupant conclusió. Hadzihalilovic és una cineasta extremadament hàbil, i totes les preses aquí estan compostes de manera eloqüent: des de paisatges nevats tenyits de llum blava que es va esvaint fins a interiors càlids amb vestits de postguerra, fins als molts primers plans de Cotillard, interpretant a la reina del gel d’una actriu les travessias de la qual persegueixen un ambient de pel·lícula problemàtica. Però “La torre de gel” no t’atrapa tant com et demana en mirar les seves imatges borroses i de malson, i caigueu sota la seva influència, o no. //  Ambientada en un poble de muntanya remot dels anys setanta, la història (..) està dissenyada com un conte infantil del Vell Món ambientat en un lloc que és alhora estranyament real i estrany. L’heroïna adolescent del conte, Jeanne (Clara Pacini, un talent per veure), viu en una casa d’acollida, on té cura d’una noia més jove anomenada Rose (Cassandre Louis Urbain). Però la Jeanne no vol sinó fugir a la ciutat més propera, on espera trobar-se amb un amic en una pista de patinatge sobre gel.// En lloc d’això, ensopega amb el plató d’una pel·lícula protagonitzada per la llegendària actriu Cristina Van Der Berg (Cotillard), que interpreta el mateix personatge de la reina de les neus del qual hem sentit parlar al conte de fades inicial. La Jeanne aconsegueix entrar a la pel·lícula com a extra, apropant-se a la gelada i diva Cristina, que acaba agafant la noia sota la seva ala. Les coses només es tornen estranyes a partir d’aquí, amb Hadzihalilovic introduint paral·lelismes inusuals entre elles dues, com ara el fet que totes dues són orfes i cada cop es veuen i es vesteixen més de la mateixa manera.// La duplicació Lynchiana continua durant la segona meitat de la pel·lícula, mentre que comença a sorgir un tema més inquietant que no hem vist a venir. Sense revelar massa, diguem que qualsevol cosa estranya qpugui passar al món de la ficció del plató de la pel·lícula no és rival per als abusos aterridors de la vida real. // Com a les altres pel·lícules de Hadzihalilovic, hi ha poc diàleg que guiï la narració, amb una varietat d’imatges oníriques que parlen per si soles. Tornant a treballar amb el director de fotografia Jonathan Ricquebourg (“The Taste of Things”), la directora difumina constantment les línies entre la realitat i la ficció, la realitat i la fantasia, amb imatges captivadores que podrien pertànyer a qualsevol dels dos àmbits. La dissenyadora de producció Julia Irribarria millora l’atmosfera amb escenografies que traslladen els paisatges hivernals a l’interior, reduint-los fins a convertir-los en miniatures en què els actors apareixen de sobte com titelles humans atrapats dins d’un espectacle infantil esgarrifós. // Com a famosa estrella de la pel·lícula dins d’una pel·lícula, [Marion] Cotillard no necessita dir gaire per fer sentir la seva presència. Filmada amb una llum suau com la icona de la moda de Chanel que és ara, l’actriu emet una aura semblant a Garbo o Dietrich, aterroritzant els que l’envolten —especialment els joves extres obligats a aparèixer a les seves escenes— amb rabietes que, pel que sembla, són sufocades per l’heroïna o alguna altra droga que un metge (August Diehl) li administra entre preses (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!