Club 7 Cinema

El Premi Especial de Jurat de la 73a edició del Festival de Sant Sebastià ha estat per a Historias del buen valle, de l’espanyol José Luís Guerín, i l’equip presidit pel seu compatriota J.A.Bayona ho ha motivat tot dient que el concedien a una pel·lícula que dirigeix ​​la seva càmera cap a la perifèria, cap a rostres i paisatges poques vegades filmats, per traçar una mirada que flueix generosa i humana sobre el temps, evocant, en aquest viatge, l’essència mateixa del cinema.

En aquest blog, ja fa unes setmanes, en vaig publicar l’apunt: El senyoret José Luís Guerín titula “Historias del buen valle” la seva no ficció rodada al barri de Vallbona (Vallbona – ‘buen valle’…).

De José Luís Guerín, Historias del buen valle / Histoires de la bonne vallée / Good Valley Stories.

Producció: Espanya, França. Any: 2025. Durada: 2h02. Idiomes: àrab , català , espanyol, francès, portuguès, rus, ucraïnès…

Nota sinòptica: Als afores de Barcelona, ​​Vallbona és un enclavament envoltat per un riu, vies fèrries i una carretera. L’Antonio, fill de treballadors catalans, hi cultiva flors des de fa gairebé 90 anys. Se li uneixen Makome, Norma i Tatiana, que provenen de pertot arreu. Al ritme de la música, banys prohibits i amors emergents, sobreïx una forma poètica de resistència davant dels conflictes urbans, socials i identitaris del món.

Sinopsi: A Vallbona, barri perifèric de Barcelona, entre el món rural i l’urbà, coexisteixen les cases dels primers migrants, que van arribar després de la postguerra, i els nous blocs de la ciutat dormitori, on es concentra la nova migració, convertint aquest humil racó en un autèntic llogaret global. La pel·lícula és una suma d’imaginaris, de conflictes socials, generacionals i identitaris, urbanístics i ecològics; però també una mirada reposada i humanista sobre el món actual.

Documental.

Guió i muntatge: José Luís Guerín. Fotografia: Alicia Almiñana. Música: Anahit Simonian.

Enllaços: CatalanFilms, Tmdb, Imdb, Sensacine, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies, Letterboxd. Festivals i premis: Sant Sebastià 2025 – Secció Oficial (Premi Especial del Jurat) | Altres reconeixements. Distribuïdores i estrena als cines, DE: Wanda, EE: 06.02.2026, DF: Shellac, EF: 17.12.2025, DI: pendent, EI: pendent.

Ressons de Sant Sebastià 2025:

(..) el documental “Històries de la bona vall”, de José Luis Guerín, s’ha endut el premi especial del jurat, el segon en importància i, casualment, el mateix que el director barceloní va guanyar fa vint-i-quatre anys per “En construcció”. Hi ha moltes connexions entre aquell documental sobre les transformacions del Raval i l’extraordinari retrat que ha dirigit ara sobre el barri barceloní de Vallbona. Filmada al llarg de dos anys i mig, “Històries de la bona vall” és una obra que dona veu als veïns per explorar el passat, present i futur del barri, i també un poema sobre les perifèries urbanes que aconsegueix ser alhora popular i transcendent. En rebre el premi, Guerín va recordar que Bayona és de La Trinitat, un barri veí de Vallbona (“Coneix bé el material que he tractat, per tant”). I va dedicar el premi als veïns de Vallbona “perquè, tot i que ells no ho sàpiguen, són guionistes de la pel·lícula, i fins i tot realitzadors” (Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara). Prèviament, en Xavi Serra va entrevistar el cineasta, al diari Ara: José Luis Guerin: “La calidesa de la vida normal ja no existeix al centre de Barcelona”. El cronista hi comença l’article dient: Vint-i-quatre anys després d’”En construcción”, una de les pel·lícules més importants i influents del cinema català d’aquest segle, José Luis Guerin (Barcelona, 1960) torna a filmar les transformacions urbanes i socials de la ciutat on va néixer i ja no viu –es va traslladar a França la dècada passada–. Les mostra al documental “Històries de la bona vall” (..). El cineasta observa el barri barceloní de Vallbona parant atenció a allò que el fa singular: l’aïllament respecte a la ciutat –per l’autopista i la C-17–, la pervivència d’una cultura agrícola i, sobretot, els veïns, d’una diversitat que posa de manifest la desena de llengües que se senten al film: àrab, castellà, català, gallec, hindi, portuguès, rus… Guerin dona veu als seus records i anhels, en filma les celebracions i gairebé es remulla amb ells al Rec Comtal per mostrar la bellesa i dignitat d’un barri i la seva gent en la seva millor pel·lícula des de, precisament, “En construcción”. Per cert, al final de la (molt interessant) conversa, en Xavi Serra li pregunta:  Ja que esmenta el títol, per què Històries de la bona vall i no Històries de Vallbona? A la qual cosa en Guerin respon: En aquesta pel·lícula hi ha fins a 40 petits personatges, i moltes històries i temps, el passat està molt present. Aleshores, què ho cohesiona tot? Un marc geogràfic. Calia al·ludir a la geografia per on transiten totes aquestes històries. I si dius Vallbona, és com si a Madrid dius Cuatro Caminos, no veus quatre camins sinó una estació de metro. I m’agradava que en el títol hi hagués l’eco del nom del barri, però que no fos el nom del barri.

Un lloc a la perifèria de Barcelona amb un rec, crònica d’Imma Merino al diari El Punt Avui: Just fa 25 anys, José Luis Guerín va aconseguir un reconeixement notable al festival de Sant Sebastià, guanyant-hi el Premi Especial del Jurat, amb “En construcción”, film a propòsit de les conseqüències de la remodelació urbanística del Raval o, com s’hi reivindica, de l’abans anomenat barri Xino de Barcelona. Després, pel que fa als seus llargmetratges, de fixar-se en les noies d’Estrasburg a “En la ciudad de Sylvia”, de fer atenció als il·luminats que prediquen en llocs públics a “Guest” i de donar voltes sobre la inspiració creativa i la seducció a “La academia de las musas”, ha tornat amb excel·lència a la secció oficial del festival presentant-hi “Historias del buen valle”, rodat en un altre barri barceloní, però en aquest cas de la perifèria: Vallbona, on, malgrat l’esquinçament del territori amb autopistes i vies ferroviàries, perviu alguna cosa relacionada amb la naturalesa (la vegetació a l’entorn del riu Besòs i, sobretot, del que allà resta del Rec Comtal que antigament travessava la ciutat) i de formes de vida lligades al camp o, si es vol, al món rural, si més no amb els horts que encara s’hi cultiven. I també, tal com mostra Guerín, un vincle comunitari entre els habitants del barri, construït pràcticament d’amagat (amb les cases) als anys seixanta per migrants provinents majoritàriament del sud de l’Estat espanyol / Es pot considerar que Guerín en certa manera idealitza la vida a Vallbona, que, com es fa present a la pel·lícula, ha anat acollint persones arribades d’altres llocs (magrebins, africans subsaharians, llatinoamericans, de l’Europa Oriental) i també de la mateixa Barcelona, en ser expulsades dels seus barris a causa de l’especulació urbanística. Però també s’ha d’agrair que, a diferència en part d’”En construcción”, defugi el ‘miserabilisme’ i mostri gent humil que viu a gust al seu barri tal com és, cosa que també sembla amenaçada per projectes de rehabilitació que, tot i que en principi semblen concebuts per millorar-lo, suposen una ‘endreça’ que pot donar pas a la gentrificació que acabi desplaçant els actuals habitants. En tot cas, en una pel·lícula profundament humanista i que flueix d’una manera molt orgànica a través d’un muntatge primorós, gent diversa de Vallbona explica les seves històries. També, entre tantes altres coses, hi ha qui canta i balla, qui es banya al rec, qui feineja a l’hort. I s’hi assisteix a un funeral on es canta ‘La vall del riu vermell’. Tot això amb la palpitació fordiana d’un cineasta que va realitzar “Innisfree” (1990) al lloc d’Irlanda on es va rodar “L’home tranquil”. El títol mateix evoca John Ford (“Què verda era la meva vall”) si bé una pensa que no hauria d’’amagar’ el nom català del barri amb una traducció literal al castellà (..).

Vallbona, territori de western, crònica de Nando Salvà, al diari El Periódico: (..) un captivador mosaic de vides al barri barceloní / (..) A través del film, mentre explora aquest lloc misteriós on el documental es confon amb la ficció –el mateix territori en el qual es mou bona part del seu cine previ–, el mestre barceloní captura moments de la vida a Vallbona. La pel·lícula funciona a tall de mosaic de testimonis: un home plora la seva dona morta, un altre assenyala on va ser la seva casa demolida i un altre comparteix la seva obsessió per parlar amb les plantes. Un grup es reuneix al costat de la riera per ballar, un quartet de vells amics discuteixen amb cordial vehemència i una parella es resisteix que la demència d’ell s’interposi en el seu amor mutu. Els diàlegs recullen una dotzena d’idiomes: una mare i la seva filla xerren en un dialecte africà; una família índia es cuida del seu hort; dues dones russes parlen de les repercussions de la guerra a Ucraïna / Mentre contempla aquest tapís humà, Guerín dota l’espai de la mítica pròpia del western: una comunitat aïllada que funciona segons les seves pròpies regles, amb un saloon –el bar Els Xiprerers– on es canta, es balla i es beu, una amenaça disfressada de progrés –les obres de l’AVE– i un solo d’harmònica que emocionaria John Ford. Mentrestant, “Historias del buen valle” tria posar el focus en la determinació dels que s’han instal·lat al municipi al llarg de les dècades i han aconseguit construir un espai de vida compartida, però no cau en la temptació de romantitzar el seu objecte d’estudi. Parla de tensions veïnals, d’assetjament escolar, de suïcidis, i ni la serenitat de la seva mirada ni el seu inconfusible afecte amaguen la seva indignació. “L’espasa de Dàmocles que penja sobre Vallbona és l’auge dels nacionalismes brutals”, adverteix. “La ultradreta basa el seu discurs en la problematització d’aquestes persones, i això fa molta por” (..).

Àngel Quintana, al seu mur de Facebook: Al inicio de la película surge una pregunta: ¿Cómo realizar una película sobre el barrio de Vallbona? José Luis Guerín, que ha empezado mostrándonos unas imágenes de blanco y negro que nos trasladan hacia cierta poética del agua y la vida heredada del cine de Jean Vigo, decide adoptar un punto de vista documentado y empezar su película con un casting. Los futuros protagonistas de la película están ante las cámaras y nos hablan de su relación con el barrio. Están los que nacieron allí, los que vinieron después y los que han llegado recientemente. Hablan de un paisaje en metamorfosis, de lo que fue el barrio y lo que es actualmente. Uno de ellos indica que a veces piensa que en el barrio se podría rodar una película del oeste, con sus forajidos, sus colonos y sus forasteros. José Luis Guerín adopta la clave y opta por esta opción. Historias del buen valle se convierte en un western que puede ser capaz de transfigurar la realidad. Para llevar a cabo su operación va hacia la esencia del género, hacia las raíces de un modelo de cine que estableció un discurso sobre la fuerza de la comunidad. Como en las películas de John Ford, Guerín deja claro que la comunidad existe a partir de sus rituales, sus reuniones, sus comidas, sus conversaciones, sus canciones y sobre todo desde el respeto para la convivencia entre diferentes / En un barrio urbano situado a la periferia de Barcelona en que los restos de la naturaleza están en perpetua amenaza y transformación, la existencia de la comunidad surge como un milagro. En un espacio donde las huertas fueron bautizadas como La Ponderosa, el western está allí. José Luis Guerín parte de la mirada documental para dar forma a este milagro. Es como si Vallbona existiera para el cine y como el cine pudiera convertirse en auténtico territorio de aquella utopía humanista y multicultural que necesitamos para combatir la intolerancia y el racismo social latente. En Vallbona se escuchan muchas lenguas y estas no están creadas para establecer barreras, sino para entenderse, los vecinos que viven en las viejas barracas construidas clandestinamente pueden hablar con los que se asentaron en los bloques de piso, todos juntos pueden bañarse en el Rec Comtal, el riachuelo que atraviesa la zona. Los payeses cuidan sus huertos mientras oyen el sonido constante de los trenes que atraviesan la zona, mientras que los niños recogen flores y observan una naturaleza que la vida urbana ha apartado. Hay una especie de inocencia en la mirada, como si los restos de naturaleza eclipsada y el descubrimiento de un huerto se convirtieran en una celebración. Vallbona se convierte en un paraíso bajo amenaza, en un Walden de Thoureau situado en la periferia de Barcelona. Como en Johnny Guitar los vecinos esperan el asentamiento de una estación de ferrocarril que lo cambiará todo. Como en la película de Ray hay un trueno lejano, no hay explosiones, pero el sonido persistente y amenazador de las grúas que están construyendo la estación de la Sagrera y el soterramiento de las vías. En el valle no existe ninguna mujer como Vienna que espere el progreso como esperanzadora transformación, lo que se impone es el sentimiento de pérdida, como si asistiéramos al crepúsculo del valle. Los funcionarios de la empresa de ferrocarriles explican que los niños se quedarán sin campo de fútbol, pero les piden paciencia porque algún día tendrán otro campo más amplio. Los vecinos callan y observan por la ventana como la vida continua, pero ya no puede ser igual. Guerín no muestra la destrucción sistemática del barrio, ni penetra en el lado sórdido que debe existir tras las barracas y los pisos. Prefiere quedarse en ese tono propio de las grandes obras crepusculares, en las que los muertos son despedidos coralmente, en el que la comunidad se une para ensalzar sus dosis de humanidad, en el que a pesar de las carencias hay espacio para la felicidad. La gente canta en un entierro, con el mismo respeto y vehemencia con lo que lo hacían en una película de John Ford. Y al final de la función, cuando casi nos habíamos olvidado de la existencia de los colonos, una voz avisa de que el peligro es inminente y que las fuerzas del orden van a entrar en la reserva para destruir lo que queda de un mundo feliz. El western acaba abrazando la idea del paraíso pedido, la comunidad utópica puede desvanecerse, pero continuará conservando su dignidad. Historias del buen valle nos construye, desde el documental, una serie de relatos de ficción sobre un mundo ideal para demostrarnos que en un entorno multicultural y poscolonial, la convivencia y la armonía también son posibles. Al final de la película tenemos la sensación de que hemos visitado un mundo bonito, pero surge la duda sobre si este mundo existe o es la proyección de una utopía soñada.

***

FOTOS: “Historias del buen valle” (© Los ilusos films)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!