Club 7 Cinema

Michel Gondry, amb La ciència del son, signa la seva obra més personal, després d’haver dirigit anteriorment els llargmetratges Human Nature (2001), amb guió de Charlie Kaufman, i Eternal Sunshine of the Spotless Mind / Olvídate de mi / Se mi lasci ti cancello  (2004),  amb guió també de Charlie Kaufman, a partir d’una història d’ells dos i Pierre Bismuth. Autor de curtmetratges i famós realitzador de videoclips ?per a Bjork? i espots per a marques com Nike, Adidas, Levi’s, Coca-Cola…, Gondry es consolida com un cineasta dotat d’un món propi, oníric, candorosament farcit de ginys entranyables, que ha de compartir amb la pura realitat. Us recomano que llegiu el magnífic article que Álex Gutiérrez li dedica a la revista BENZINA del mes de setembre de 2006, amb una entrevista de debò extraordinàriament interessant.

Stéphane Miroux (Gael García Bernal), l’introvertit protagonista de La ciència del son, arriba a París. Son pare ha mort fa poc i la mare (Miou-Miou) l’ha fet venir del Mèxic on s’estava, perquè entri a treballar en una empresa de disseny gràfic. És creatiu de mena i viu com refugiat en el món dels seus somnis: s’afigura en un plató de televisió, insoronitzat amb cartrons d’ouera, en què ell és el showman absolut davant de càmeres igualment de cartó. Se sent ben decebut quan s’adona que, de creativa, la nova feina no en té res, a l’oficina on va a raure, en què ell i els seus tres galdosos companys fabriquen calendaris vulgars per a clientela banal. El desengany li queda com arraconat, però, quan coneix accidentalment la nova veïna, Stéphanie (Charlotte Gainsbourg), i la seva amiga Zoë (Emma de Caunes). No tarda a comprovar que, amb Stéphanie, s’avenen prou, que comparteixen fins a cert punt el mateix delit per la imaginació. Ell se n’enamora. Ella, tot primer se sent atreta per les excentricitats d’aquest noi sorprenent, que viu aleshores un moment dolç. A mesura que Stéphanie el va coneixent, però, se li fa difícil de seguir endavant i ell, decidit a tenir-la, busca la solució allà on la fantasia se les campa soles, on impera la ciència del son.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Comptat i debatut, La ciència del son és una bonica, manyaga, un pèl toveta comèdia romàntica, sobre l’amor a destemps. Tanmateix, els sentiments que no arriben a encaixar plenament entre els joves veïns protagonistes són gairebé el pretext argumental en què Michel Gondry s’ha emparat per poder representar en pantalla una història a cavall entre el món real i l’univers mental, oníric.

Stéphane pateix una malaltia de debò ?explica que els somnis el deixen baldat, la seva mare diu que, de petit, el nen ja tenia aquest problema…?, però la pel·lícula no ho tracta com a patologia, sinó com una vivència contínua, sense cap mena d’interrupció o separació entre el que és "real" i allò que és afigurat. Tan sols se’ns mostra uns moments molt concrets en què Stéphane pren consciència de la seva "doble" existència. L’alegria i l’efeverscència amb què el noi es refugia en l’univers imaginat es projecten en els invents, d’un simpàtic enginy pueril, que ell s’empesca, ja sigui per entretenir o atraure l’atenció de la veïna, ja sigui per fer-se més fàcil la vida quotidiana. Les satisfaccions tangibles, concretes, que troba al seu voltant, tant se val si fugisseres, li permeten celebrar la sensibilitat mansoia de la veïna, el caràcter de seductor desacomplexat del company de feina (Alain Chabat)…

Michel Gondry, gràcies al muntatge sonor i visual, a partir del seu guió, ens fa compartir la vivència unitària d’aquest noi mentalment esqueixat. Les veus i les figures del món real penetren sovint al plató televisiu en que Stéphane s’aixopluga… i viceversa. La iconografia típica del cinema de Gondry ?ginys de la mena dels "invents" del TBO, de la antiga i clàssica fantasia infantil? amara la posada en escena tant de les seqüències físiques com de les virtuals ?encara que els decorats d’unes siguin versemblants i els de les altres semblin de contes?.

Hi ha una commovedora tristor implícita, somorta, greu, en la mirada comprensiva cap a Stèphane, dels que l’envolten: la mare, la veïna… Tristor ostensible també en la càmera de Gondry, que ens mostra el delit d’aquest xicot per a refugiar-se o, el que és el mateix, la impossibilitat de ser madur per part d’Stéphane i d’engaltar els reptes, la duresa de l’edat adulta. Infantil, Stéphane ja té el cos adult, però no pot deixar de ser una canalla. En aquesta tristesa, certament, s’hi fa notòria la melanconia per la infantesa que tots hem deixat enrere. D’alguna manera, sembla com si Gondry projectés en Stéphane una certa rebequeria per haver hagut de deixar de ser nen i renunciar a l’inesgotable fantasia infantil.

Com reconeix el mateix Gondry a l’esmentada entrevista que publica BENZINA, hi ha tot d’elements diguem-ne autobiogràfics a La ciència del son: la mort fresca del pare, una història d’ amor a destemps, l’escala on s’ha filmat part de la pel·lícula… I, evidentment, tot aquest "món perdut" dels invents enginyosos, autèntiques proeses de preadolescents i adolescents espavilats, en un temps passat no tan remot.

De passada, Michel Gondry aprofita per "repassar" la nostra societat europea. De manera potser massa explícita i superficial, caricaturesca, contraposa l’estúpida prepotència dels francesos amb  la innocència "del mexicà ?amb barret de "la Pampa"!?": els companys de feina d’Stèphane són personatges d’una grisor rònega, que sobreviuen amb una patètica misèria d’esperit tot just regada per ensopides bromes d’oficinista i tòpics viatges d’empresa a la neu; la veïna i la seva amiga Zoë, llestes elles, no s’estan de prendre el pèl al candorós Stéphane.

Deia abans que La ciència del son resulta un pèl tova. I és que se’n val molt de la simpatia del personatge, del seu bon cor, de l’amable extravagància dels seus invents, de l’agradable sensibilitat de la veïna… Gael Garcia Bernal, amb el seu caire de bon xicot resulta perfecte per al personatge i, alhora, contribueix en gran mesura a flonjor general. Miou-Miou, com a mare protectora, hi col·labora en les breus aparicions que té davant la càmera. En canvi, cal reconèixer que Charlotte Gainsbourg, de debò poliglota i realment amb arrels a origens diversos, esdevé una Stéphanie ajustadament sensible.

La ciència del son no té l’interés de la complexa, estranya i alhora apassionant Eternal Sunshine of the Spotless Mind / Olvídate de mi / Se mi lasci ti cancello; ni tan sols en té res de l’abstracció d’aquell film. Es pot afirmar que, de manera clara, s’hi troba a faltar Charlie Kaufman al guió. Es pot dir que La ciència del son té molta cosa de deliri "a la Gondry". Se li pot retreure una certa vocació "a la Jeunet – Amélie", pel que té de comedieta amable. Fins se li pot assenyalar les ganes de voler tocar la fibra a la gent amb coses "maques" o que no s’estigui de recórrer, si li cal, a fòrmules de la més bogadejada comèdia d’embolics ?per allò tan innecessari i artificiós que Stéphane vol fer veure que no és veí de Stéphanie i la cosa acaba en un cert joc de portes que s’obren i es tanquen, de mirades per l’espiell…?. Tot plegat és, més o menys cert; però no ho és menys que La ciència del son atresora molt bé el món d’un cineasta ?Gondry? que sap treballar els materials que té a les mans i demostra una plausible sensibilitat cap a la condició humana.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!