Club 7 Cinema

L’actriu Kristen Stewart ha sacsejat Canes 2025 amb el seu debut com a directora: no tan sols hi havia generat una grandiosa expectació, sinó que s’hi ha demostrat que la noia és tota una cineasta, per a uns magnífica, per a d’altres ‘a seguir’, dotada com a directora de la mateixa energia que la caracteritza com a intèrpret.

Situem-nos: tot i que va començar a fer d’actriu als vuit anys d’edat, Kristen Stewart és de la fornada que es va consagrar amb la saga Crepuscle / Twilight i s’ha forjat una carrera treballant en productes ben diversos, ha anat treballant amb cineastes com Walter Salles (On the Road), Olivier Assayas (Clouds of Sils Maria, Personal Shopper), Woody Allen (Café Society), David Cronenberg (Crimes of the Future), ha protagonitzat ‘biopics’ remarcables con Seberg i Spencer, ha intervingut en un drama psicològic com Still Alice i en una història romàntica fantasiosa com Equals. Havent fet pública ostensiblement la seva identitat sexual, va protagonitzar, implicant-s’hi a fons, el thriller lesbià Sang als llavis. La seva personalitat i trajectòria li van valer l’honor de presidir el Jurat Internacional del Festival de Berlín 2023. Ara debuta com a directora de llargmetratges, havent realitzat fins ara algun vídeo i un parell de curtmetratges [Come Swim (2017) –díptic del dia a dia d’un home; retrats mig impressionistes i mig realistes– i Boygenius: The Film (2023) –presentació especial de tres cançons del grup d’indie rock estatunidenc Boygenius-]. Ha dirigit també 1 episodi de la minisèrie Homemade (2020). Anteriorment, al Festival de Canes (com a actriu). Filmografia: a FilminCat (com a actriu), a Filmin (com a actriu).

FOTO: Kristen Stewart, a la sessió de fotos promocional del film, a Un Certain Regard (© Manon Cruz-Reuters)

I al Festival de Canes 2025 hi ha presentat “The Chronology Of Water“, biopic de la nedadora Lidia Yuknavitch, convertida en artista, que explora els problemes de la sexualitat, el dolor i l’addicció. 

Sinopsi: Lidia Yuknavitch  és una dona que va trobar la salvació, després d’una infància i joventut marcats pels abusos i addiccions, en la literatura i la natació i va acabar convertint-se en una exitosa mestra, mare i escriptora.

Amb: Imogen Poots (Lidia Yuknavitch), Thora Birch (Claudia), Tom Sturridge, Michael Epp, Earl Cave, Susannah Flood, Kim Gordon, Jim Belushi (Ken Kesey).

FOTO: “The Chronology Of Water“ (Les Films du Losange)

I heus aquí algunes reaccions a la projecció del film:

Esperada, però ha estat una gran sorpresa!

Ha estat la pel·lícula que de moment ha generat més expectació a Canes tot i no competir a la secció oficial per la Palma d’Or. “The chronology of water”, el debut en la direcció de l’actriu nord-americana Kristen Stewart, feia dies que tenia les entrades esgotades per les projeccions, amb bona part de la premsa i els professionals del mercat sense poder-hi accedir. Un ‘hype’ que finalment s’ha rebel·lat totalment justificat perquè el film, que s’ha pogut veure a la secció paral·lela “Un Certain Regard”, confirma la descoberta d’una mirada, el naixement d’una cineasta, que hauria de tenir continuïtat i anar més enllà del personatge públic icònic que Stewart ha creat els darrers anys / (..) Stewart adapta el llibre de memòries homònim de l’escriptora nord-americana Lidia Yuknavitch, i ho fa amb un film poètic, calidoscòpic, en el que la veu en off i la magnífica interpretació de l’actriu Imogen Potts, ens guien i condueixen per una simfonia d’imatges suggerents i exquisidament muntades. Stewart es fa seves moltes de les reflexions de Yuknavitch, i és evident retrobar en el film alguns dels elements que l’han convertit en una autèntica icona de la moda, de les reivindicacions del col·lectiu LGTBIQ+ i fins i tot d’una determinada cinefilia moderna. (..) És un exercici autoconscient de memòria en el que la cineasta fa un viatge iniciàtic per les addiccions, l’autodestrucció i finalment la supervivència, tot plegat embolcallat per unes imatges d’una bellesa i maduresa sorprenents tractant-se de la pel·lícula d’una debutant. Sens dubte, estem davant un dels descobriments del Festival i un film que apunta a un talent innat d’una directora qu esperem que tingui una llarga carrera per davant més enllà de la seva trajectòria com a actriu (Paco Vilallonga, a la crònica per al Diari de Girona).

Amb només trenta-cinc anys Kristen Stewart ja ha sigut moltes coses: ídol adolescent mainstream, icona indie rebel adorada per la cinefília, referent LGBTI del cinema actual… Però a partir d’aquest Festival de Canes hem d’afegir-hi una nova categoria: directora amb talent, sensibilitat i atreviment (..) / Inspirant-se en la prosa fragmentada i poètica del llibre de Yuknavitch, la pel·lícula de Stewart opta per una narració no lineal de l’acció, sobretot en el muntatge calidoscòpic d’imatges i sons dels primers minuts. Sense acabar de renunciar-hi, Stewart modula aquest estil a mesura que ens submergim en la història de la Lidia, a la qual encarna, des de l’adolescència a la trentena llarga, una Imogen Poots extraordinària. L’expressivitat descarnada i visceral del seu rostre és un dels espectacles més apassionants d’aquesta edició del festival, que hauria de servir per consagrar l’actriu nord-americana. El material de partida no era fàcil: els traumes del passat són una llosa sobre la identitat de la Lidia, que no troba la pau ni en els triomfs esportius com a nadadora ni en els nòvios comprensius, com el que interpreta Earl Cave, fill de Nick Cave, al qual maltracta per la seva falta d’agressivitat. La relació de Lidia amb el sexe és complicada, per dir-ho d’alguna manera, ja que es masturba furiosament pensant en els abusos que va patir i experimenta amb el sadomasoquisme de la mà d’una dominatrix encarnada per Kim Gordon, de Sonic Youth. La pel·lícula abraça el dolor i la confusió de la vida tan complexa de Yuknavitch, que acaba trobant la taula de salvació en la literatura. Stewart ho explica tot amb audàcia narrativa i empatia pels personatges, i el resultat és magnífic (Xavi Serra, a la crònica per al diari Ara).

La seva energia d’actriu, ara, com a directora…

«Ara mirem aquesta maleïda pel·lícula!» diu Kristen Stewart a l’escenari d’Un Certain Regard. Els llums de la Sala Debussy cauen amb l’alè contingut, el color deco platí es submergeix en vermell sang i els mitjons blancs suren per un moment en el negre de la persistència retiniana. “The Chronology of Water” comença, frenètica, i no s’aturarà. La pel·lícula es nega radicalment a construir la seva narrativa a través d’escenes per se, i en canvi ens llança a un flux espasmòdic d’imatges, frases, records i sensacions, tot en fragments de 16 mm i sons fantasma per traduir els moviments violents de la dificultat de ser. En ‘aquesta puta pel·lícula’, es deconstrueix, es menja, com devorada pel seu romanticisme, i s’eleva al nivell d’un adjectiu com ara “inflada”. El famós estil interpretatiu experimental i paradoxal de Kristen Stewart (intens-‘nonchalant’, extrem-àton) es troba aquí, convertit en posada en escena, distorsionat per la velocitat a la qual es desenvolupen els episodis de la vida de la seva heroïna, com si el llibre de Lidia Yuknavitch ens passés per la cara a tota velocitat mentre ella crida. I no per ventar-nos. Intens, sí. És la paraula del nostre temps, el temps de Kristen Stewart (Luc Chessel, a la crítica per a Libération).

Com a actriu, Kristen Stewart aporta una energia cinètica inquieta a cada paper que interpreta; fins i tot quan està quieta, encara sembla que vibri amb la seva pròpia intensitat. Com a directora, infon “The Chronology of Water” amb la mateixa electricitat personal, convertint el que podria ser una pel·lícula biogràfica convencionalment seqüencial en estelles, fragments i ones que es poden reconstruir a mesura que avançam. O no, és clar: aquests fragments de memòria poden simplement ser abraçats en tot el seu desordre vívid i meticulosament planificat. Si és una pel·lícula biogràfica, no s’assembla a cap altra que hagis vist abans. Imogen Poots interpreta la Lidia des de les seves primeres escenes com a campiona de natació d’escola bressol fins a la seva emergència com a escriptora amb una vida assentada: casa, parella, fill i un escriptori amb vistes a l’aigua. Com Stewart, Poots té 35 anys, però mai no hi ha un moment en què qüestiones la seva edat en el paper; no es basa en aquest tipus de realisme. El que aporta a Lidia, com a filla maltractada d’un pare assetjador i una mare permanentment sedada, és una convicció que no té res a veure amb la seva edat real. Se sent com una adolescent, miserable i desesperada per escapar. Ella és la vint-i-pocs addicta a qui els paramèdics se’n van endur. Igualment poderosa, és una mare en dol i una virago alcohòlica i turmentada que castiga el seu primer marit Philip (Earl Cave) per ser massa amable. Ella és pràcticament a tots els fotogrames i sempre se sent encertada, la seva actuació batega amb urgència. Aquesta urgència també està integrada en la construcció de la pel·lícula. Tot està en moviment constant i impulsat. L’edició frenètica garanteix que les escenes avancin i retrocedeixin en el temps, de vegades en un minut: aquestes preses alternes funcionen com un metrònom visual, fent tic-tac d’un costat a l’altre. Les seqüències més petites s’interrompen amb talls de soroll contundents. Els sons, de la mateixa manera, ens sorprenen per venir de qualsevol lloc. Una veu en off inicial, aparentment dels escrits de Lidia, és descoratjadorament portentosa –de fet, sona com un diari d’adolescent–, però després sentim la veu del seu pare, que s’introdueix en la seva vida des de milers de quilòmetres de distància, inquietant i inquietant. O sentim el seu llapis, amplificat per omplir l’habitació, mentre escriu als seus quaderns amb tanta urgència que trenca la mina. Stewart mostra els seus personatges principalment en primer pla, sovint des d’angles estranys: mirant una barbeta, per exemple, o acostant-se tant que un sol ull o la espiral d’una orella omple la pantalla. Hi ha moments en què no està del tot clar de qui és l’ull que tenim a la mira, però els plans són tan breus que gairebé no importa. Tots formen part del mateix mosaic. La pel·lícula que ha fet és alhora crua i intricadament construïda, tan precisa i potencialment perillosa com un gratacel Jenga. Tant d’artifici visual i auditiu podria fàcilment col·lapsar per si mateix, però es manté ferm. En tants nivells, és digne d’admiració. Stewart ha aconseguit trobar una forma que coincideixi amb la qualitat punxeguda i visceral de la prosa de Yuknavitch, tal com ho demostren les lectures dins de la pel·lícula, i el seu tema principal: el trauma. També manté un suport incansable per a un personatge central que de vegades és difícil de suportar. Alhora, tanta complexitat tècnica crea una sensació de distància respecte al que ens diuen. Veiem què li va passar a Lidia Yuknavitch, ho entenem, apreciem l’art de Stewart. L’efecte net, si he de ser sincer, és una mica fred  (Stephanie Bunbury, a la ressenya per a Deadline)

A alguns els ha irritat…

(..) Un film fragmentat, fent d’instants, de records, que repassa el trauma per la pèrdua d’un fill nounat, l’abús patern, els matrimonis fracassats, la drogodependència o la pulsió literària. Una història punyent que resulta irritant a estones per repetitiva i efectista. Destacar especialment el treball d’Imogen Poots que es fica en el paper de la nedadora i escriptora americana Lidia Yuknavitch. Una pel·lícula pedant, sovint, que manlleva recursos formals estètics del cinema de Terrence Malick, cas de ‘L’arbre de la vida’ (2011) (Joan Millaret Valls, a la ressenya per a cinemacatala.net).

Havia de passar, que des del front es va moure darrere la càmera, fort en el seu “aprenentatge d’autor” amb Reichardt, Assayas, Larrain, Cronenberg (..). Stewart el va convertir, tan bon punt el va llegir, en el seu llibre de capçalera [les memòries heterodoxes (2011) de Lidia Yuknavitch], i la transposició va complaure la prosa líquida, la identitat fluida, la ferida desbordant, el (re)flux de consciència de Yuknavitch, i fins i tot massa: per dir-ho sense embuts, és difícil seguir aquesta Cronologia. No s’empatitza, almenys tant, amb Lidia, també perquè la narració ondulant, elegant i artísticament d’autor sembla treure consistència al dolor: la veueta de Poots no ajuda, i tampoc la direcció de Stewart, força irritant per la seva presumpció i laxitud. La transformació del trauma –incest inclòs– en art és lloable, l’exorcisme dels abusos en la natació i en l’escriptura preciosa, però vagant per aquestes aigües, on el cos nedant i el cos literari hauria de coincidir, troba tant derives com rerefons, amb el risc significatiu d’enfonsar el debut de Stewart, qui, prenent exemple de Yuknavitch, tria la parataxi passivo-agressiva i el himne al seu propi Jo. Que deixa l’aigua que troba (Federico Pontiggia, a la ressenya per a Cinematografo).

D’altres són més conciliadors…

Debemos agradecer a “Crepúsculo” no tanto por la calidad artística de la saga sino porque impulsó las carreras de Kristen Stewart y Robert Pattinson, dos intérpretes que con los años se alejaron del facilismo de elegir proyectos que ratificaran el lugar de estrellas juveniles que habían alcanzado y demostraron inquietud y talento como para trabajar con grandes cineastas en películas exigentes, provocadoras y controvertidas. Rodada en 16mm, narrada de manera fragmentaria con imágenes por momentos más cercanas al cine experimental y con un montaje lleno de saltos, distorsiones y efectos, “The Chronology of Water” narra la historia de Lidia (la inglesa Imogen Poots), una joven que en la década de 1980 es víctima de todo tipo de abusos por parte de un padre manipulador hasta lo tiránico (Michael Epp), con una madre alcohólica y con tendencias suicidas (Susannah Flood) y una hermana (Thora Birch) que se desentiende todo lo que puede. Experta nadadora, la protagonista acepta una beca de una universidad de Texas no tanto para desarrollar una carrera deportiva profesional (que pronto quedará trunca por el consumo de drogas) sino como casi la única alternativa para huir de ese hogar tóxico. La película pendula entre una vertiente literaria que se percibe desde el uso recurrente de la voz en off  y otra mucho más íntima y visceral que expondrá desde sus relaciones afectivas en muchos casos turbulentas hasta su promiscuidad y su bisexualidad, pasando por el traumático tránsito de un embarazo no buscado o la forma nunca fácil de lidiar con la violencia intra y extra familiar. Una acumulación de imágenes de sangre, golpes y fluidos expuestos con crudeza pero sin abandonar nunca cierto lirismo. “The Chronology of Water” tiene, claro, al agua como elemento recurrente: las piscinas, el mar, ese oleaje que todo lo invade y luego se retira, pero siempre deja sedimentos. Stewart parece por momentos demasiado enamorada de su material y de su ‘patchwork’ visual al punto de dejar en el corte final unos cuantos planos suntuarios, innecesarios, que caen en una estilización caprichosa y en el regodeo. De todas formas, aunque esos excesos y repeticiones por momentos abrumen en los 128 minutos de metraje, hay en ella una cineasta con vuelo propio, con una fuerza inquebrantable, una audacia a prueba de convencionalismos, una sensibilidad muy especial y un talento en bruto que en futuros trabajos seguramente terminará de depurar y potenciar (Diego Batlle, a la crítica per a Otros Cines)

El debut com a directora de Kristen Stewart, adaptat per ella mateixa de les memòries sobre abús de Lidia Yuknavitch del 2011, està en plena temperatura, tot i que mai no arriba a caure en una febre o letargia descarades. És un poemari de dolor i indignació autobiogràfica, que relata el viatge d’una escriptora per recuperar la matèria primera de l’experiència per ser tamisada i reciclada en èxit literari. Les catàstrofes actuals de relacions fallides, beguda i drogues es contraposen amb records en Super-8 i epifanies de la infància amb primers plans extrems sobre detalls recordats i veus en off iròniques i murmuradores. Voreja una mica el clixé, però hi ha compassió i ambició narrativa. Però malgrat tot això, i algunes indulgències indie inexpertes, aquesta és una obra seriosa i sentida, i Stewart ha dirigit actuacions fortes i intel·ligents (Peter Bradshaw, a la crítica per a The Guardian, li posa 3 estrelles sobre 5).

NOTA: Aquests textos que acabo de publicar vénen, els he fusionat, dels originals, que podeu llegir a: Divendres 16 de maig, a Canes 2025.

***

FOTO DE L’APUNT: Kristen Stewart arribant a una ‘soirée’ del Festival de Canes 2025 ( © Tristan Fewigs – Getty Images )

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!