Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Amb el "King Kong" de Peter Jackson, he tingut la sensació d’estar veient un espectacle impecable, que ja vaig tenir amb la primera part d’ "El senyor dels anells". Com en aquella ocasió, Jackson assenyala un seguit de temàtiques en què valdria la pena entretenir-se i aprofundir, però no ho fa: ell tira endavant, efectivament, un aparatós, magnífic, gran espectacle. Tot el talent com a cineasta, tota l’habilitat per a narrar amb fluïdesa, tota la passió per criatures estranyes, tot el delit per les bestioles esgarrifoses…tot ho posa al servei del xou cinematogràfic -revitalitzant-ne i rejovenint-ne les eviternes lleis-
Valoració orientativa (sistema en fase de proves):
Espectacle: 5. Ritme:3. Posada en escena: 4. Guió: 3
El "King Kong" de Peter Jackson pren el caire d’una pel·lícula d’aventures a partir que el vaixell Venture salpa del port; fins aquell moment, s’ha gastat una hora de metratge en la presentació dels personatges principals i les circumstàncies que els envolten. Durant aquesta estona, com assenyalen els bons coneixedors del film primmigeni, dirigit el 1933 per Merian C. Cooper i Ernest Shoedsack, Peter Jackson ha engruixit la història dels protagonistes. Així, l’Ann Darrow que incorpora Naomi Watts és una actriu que passa gana en el context de la Gran Depressió de començament dels anys trenta; una època reconstruïda audiovisualment, amb un ús prolífic de la tecnologia digital i amb un eficacíssim muntatge de plans, sense que, mai, en cap moment, aquesta època deixi de ser el context -per molt que ajudi a entendre les situacions-. El Carl Denham que interpreta l’histriònic Jack Black, és a dir, el paper del megalòman director de cinema que munta l’expedició de l’illa Skull, el presenta com un apassionat per l’aventura de filmar, en contraposició als homes de negocis que controlen la indústria del cinema. El Jack Driscoll a qui dóna vida Adrien Brody respon al perfil del dramaturg intel·lectual, amb qui es deleix per treballar-hi una jove actriu com Ann Darrow. I poca cosa més dóna de si el primer terç de "King Kong". Tanmateix, passa com una exhalació, rapidíssimament, gràcies al domini del ritme narratiu que atresora Peter Jackson.
Quan el Venture emprèn el rumb cap els mars del Sud, comença efectivament una aventura per a tots els protagonistes, que és alhora un homenatge i una celebració del primitiu i candorós cinema d’aventures. No serà fins més endavant, fins que apareguin els dinosaures i tota mena de bèsties prehistòriques, que la pel·lícula s’emmotllarà a l’esquema narratiu de parc temàtic -en què la tensió davant del misteri i la passió per a conèixer el desconegut queda substituït pel frenètic encadenament de proves a superar, com en unes inacabables muntanyes russes, al més pur estil d’ Indiana Jones i amb el referent inevitable del Parc Juràssic-.
De cinefília, en va ple el "King Kong" de Peter Jackson. Des dels títols de crèdit a l’esment de Fay Wray i Merian C. Cooper, fins a la mateixa filmografia del director. Deixo, però, per a altres més dotats, més cinèfils i més memoriosos que jo, el joc de trobar cites i homenatges.
La caracterització dels indígenes de l’illa Skull, amb els rostres gravats, els ulls girats com revelant un estat d’èxtasi al·lucinogen i permanent, gornits amb parracs, amarats de la grisa humitat que tot ho cala, constitueix un dels millors encerts de la posada en escena de Jackson. La manera, amb mirada estranya i amb llenguatge i cridòria primitius, com la vella grenyuda i fetillera assenyala Ann Darrow com a víctima a sacrificar com a ofrena a la bèstia grossa; l’encís embruixador que el crit ha exercit sobre Ann, quan ja ha tornat al vaixell; la forma amb què els indígenes salten de l’illa al vaixell, per a capturar-la, en una tempestuosa nit de mar embravida… Una meravella cinematogràfica!
Quan el goril·la gegant apareix en pantalla, la càmera no ens el mostra en contrapicat, des de baix, per fer-nos-el present en la seva condició físicament immensa. No. De fet, tampoc ens el mostra de seguida en primer pla. No. Veiem com ve per entre l’arbratge de la selva i la càmera l’ensenya a certa distància, en pla de conjunt, inserit al seu medi, en què encara no ha penetrat ni la mateixa càmera ni els protagonistes Més que lluir la bèstia grossa, de seguida Peter Jackson para atenció a la relació entre Ann i el goril·la: l’esglai de la noia davant d’allò; la sacsejada vertiginosa, absoluta i inevitablement marejadora, que me li fa mentre la tragina al seu cau enlairat; l’escapada impossible; la descoberta de les reaccions de l’animal… Peter Jackson té encompte que l’espectador ja coneix les dimensions de l’animal i, per tant, que no li cal remarcar-ho emfàticament. Simplement, ja es va fent evident, l’espectador ja va confirmant el que sap prèviament. L’espectacle és el que importa per al cineasta i el que li interessa és la relació entre la bella i la bèstia, per un cantó, i l’aventura selvàtica dels que van a rescatar-la, per l’altra.
No és fins que en Kong s’endú Ann, que els altres travessem l’abisme que separa el mur en què s’aixopluguen els índígenes -humans- del món feréstec, indòmit, poblat per criatures desaparegudes abans que la nostra espècie se les campés per la Terra: el muntatge cinematogràfic separa els dos mons. Endinsats per boscos espessos d’arbres altíssims, els rescatadors duen la pel·lícula al territori definitivament fantasiós, en què Peter Jackson juga tant com pot amb tota mena de criatures famèliques, fins a l’extenuació del respectable. És un mai acabar de rèptils enormes i més rèptils… i, quan creus que ja s’acaba, torna a començar amb un bé de Déu d’aràcnids esgarrifosos i fàl·lics percebes que engoleixen persones senceres. L’expedició que brega per recuperar Ann esdevé un simple reguitzell de titelles en un gran guinyol esgotador -efectivament, amb factura de parc temàtic-, l’excés del qual posa en perill el bon ritme del film i és a punt d’estimbar-lo. Afortunadament, ho salva in extremis, aturant-ho -quin descans!-.
Emparant-se amb el fet que "King Kong" és, certament, una fantasia, Peter Jackson planteja i resol situacions sense preocupar-se gens ni mica de la versemblança. Té tots els expedicionaris en un clot ple de bestioles d’on és impossible que arribin a sortir-ne… cap problema -al capdavall, en el western, no arribava el Setè de Cavalleria al moment oportú, si calia: el xou és el xou!-. Tampoc no s’ha plantejat amb cap dosi de "realisme" el numeret de revista o de circ amb què Ann Darrow entreté i fa feliç en Kong. La noia és el que sap fer, el que feia als escenaris, però ho executa amb una alegria i una despreocupació, com si al davant tingués un públic fàcil… i hi té una cosa immensa que s’ho està passant bé, però de les reaccons de la qual no se’n pot fer cap mena de previsió… Toca fer-ho divertit, simpàtic si més no, i el que val i preval és entretenir, com sigui. L’espectacle és l’espectacle!
D’entre les llicències que Peter Jackson es permet en l’univers artificiós del qual mou els fils a plaer, val la pena comentar la de les ratapinyades -els ratpenats-. Des que apareixen, prop del cau on Kong té l’Ann, ja veus a venir que serviran per facilitar l’alliberament de la noia. I així és. Mal assumpte que resulti tan previsible. No havien sortit abans, ni en aquell lloc. Apareixen quan el guió les necessita. I, evidentment, estem davant d’una altra situació resolta a tall de "cantada" simpàtica. Tanmateix, allà dalt, des d’on en Kong i l’Ann han contemplat el paisatge bellíssim, natural, del sol a l’horitzó, l’atac de les ratapinyades al goril·la evoca l’atac que li faran els avions, després que ell i Ann hagin contemplat, des de dalt l’Empire State Building, una igualment bellíssima sortida del sol. Sí, però no. La idea de lligar iconogràficament les ratapinyades i els avions hi és; però no em sembla prou ben aprofitada. La planificació cinematogràfica de l’atac dels quiròpters no té res a veure amb la de l’encalç dels biplans. Una és funcional, excessivament instrumental; mentre que l’altra és magnífica, coreogràfica, recreativa.
En l’última part, quan han dut el goril·la a Nova York, com a centre d’atenció d’un espectacle d’impacte, "King Kong" recupera tant com pot el nivell. Crida especialment l’atenció el fet que Peter Jackson s’hagi empescat el xou de presentació de la bèstia de manera que els actors que fan d’indígenes vagin gornits com els indígenes del "King Kong" de 1933. Podem remarcar, un cop més, l’extraordinària reconstrucció informàtica de la ciutat dels gratacels d’aquella època. O les posicions diferents d’Ann i Carl Denham sobre l’animal. O les hipòcrites amistats que comporta l’èxit en la indústria de l’espectacle -Denham confraternitzant amb els productors que li havien llançat la policia al damunt-. O les dificultats del dramaturg per expressar els sentiments reals a Ann. Tot s’escola amb fluïdesa, assenyalant temàtiques d’interés, sense entretenir-s’hi. I arriba la seqüència de l’Empire State Building.
Visualment, hi ha un tall entre la seqüència del famós gratacels i les anteriors. La llum n’és el principal element diferenciador. Fins aquí, era de nit. Ara, s’està fent de dia i l’acció passa enlaire. Ara, a més, som en una escena concebuda com una coreografia. Al bell mig del pla, vertical i fred, l’edifici, amb en Kong que s’hi enfila com si es tractés del seu encimbellat cau de la selva. I l’Ann que hi arriba. Planejant, els avions s’hi atansen i disparen, fent-hi voltes, entre caigudes i remuntades del gran goril·la, cada cop més abatut, cada cop més digne, cada cop més rei, davant per davant de la seva estimada, fins que, inexorablement cau. L’argument de la seqüència ja el sabíem, la manera de posar-la en escena és el que importa. Esplèndida.
Crida realment l’atenció que Peter Jackson tingui cura d’assenyalar i tot seguit esquivar tants i tants temes que podrien donar a la pel·lícula una profunditat que no té. Per exemple, repassem el personatge de Carl Denham, el director de cinema. És l’home que tot ho filma, que tant enregistra la impostura d’uns actors que representen el paper com es dedica a captar -fins a la imprudència temerària- les bèsties ferotges que va trobant-se. És el cineasta que concep la seva feina com una descoberta i no pas com la elaboració d’un producte. És el megalòman rebel a la indústria, que s’hi avé totalment quan les coses li van bé. És l’individu que s’endinsa a la selva armat amb la càmera, a diferència dels que l’envolten, que van equips amb fusells, metralladores o pistoles. Si en podríem treure suc, de totes i cadascuna d’aquestes definicions; però la pel·lícula no ho exprem gens. Ho planteja, però no s’hi entreté. Un altre exemple, la relació entre la bella i la bèstia. Efectivament, Peter Jackson ho converteix en un dels dos gran eixos narratius del film, fins a plantejar una mena d’enamorament intens, corprenedor, fins i tot excessiu, d’Ann cap a Kong -i viceversa-. Pur relat, res més. Per descomptat, res de nou sobre la qüestió. Un tercer exemple, l’espectacle dins de l’espectacle o, si voleu, el cinema dins del cinema: ho té a la boca, ho rosega…i ho escup, no s’ho empassa.
Director: Peter Jackson. Repartiment: Naomi Watts (Ann Darrow), Adrien Brody (Jack Driscoll), Jack Black (Carl Denham), Andy Serkis (gestos de Kink Kong / cuiner del vaixell), Jamie Bell (Jimmy), Kyle Chandler (Bruce Baxter), Thomas Kretschmann (capità Englehorn), Colin Hanks (Preston). Guió: Peter Jackson, Fran Walsh i Philippa Boyens, basat en el d’Edgar Wallace i Merian C. Cooper. Fotografia: Andrew Lesnie. Música. James Newton Howard. Efectes visuals: Joe Letteri.. Estrenada: el 14 de desembre de 2005, a Andorra (ve), la Catalunya Nord (vf), les Illes (vc i ve), el País Valencià (ve) i el Principat (vc, vose, ve)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però no tens la sensació veient aquest tipus de pelis que els efectes especials son no només l’esencia de la peli sino que ja han esdevingut en una mena de fil narratiu. D’aquesta manera la narració, el relat, la història, on està?