Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

21 de maig de 2012
0 comentaris

Kiarostami presenta a Canes una esplèndida cançó d’amor

Estem molt acostumats que les pel·lícules ens expliquin una història o trenin un discurs i no tant a trobar-nos amb obres cinematogràfiques en què, com passa en certs temes jazzístics, l’important són els sentiments que s’hi transmet. És el cas de Like someone in love, que Abbas Kiarostami ha presentat a la Competició de Canes 2012.

No és en va que el títol del film sigui el de l’estàndard que Bing Crosby va fer famós el 1945 i posteriorment interpretarien figures com Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Chet Baker o, més cap aquí, Bjork. Tema que, certament, sona alguna vegada al llarg del metratge, en versió de Fitzgerald. Kiarostami hi entrelliga una colla de personatges durant una nit i l’endemà, captant-ne i traspassant-nos-en la temperatura emocional. Són un venerable professor jubilat que ha contractat una noia guapíssima per a passar-hi la nit; aquesta universitària, jove i atractiva, que es paga els estudis venent el cos, i el seu xicot, un gelós mecànic de cotxes. Però també una àvia que ha vingut del poble a ciutat per a parlar amb la néta estudiant i li va deixant missatges al mòbil, i una veïna tafanera del professor que, de seguida que en té l’oportunitat, explica a aquesta mossa tant la seva vida sentimental i la del professor.

Geni i figura, Kiarostami no deixa d’ambientar bona part del film a l’interior d’un cotxe, on s’esdevé el gruix dels diàlegs entre els tres protagonistes principals. És així que en coneixem mentalitats, ens assabentem de part dels seus passats, dels secrets i mentides que traginen, de les expectatives i pors… No pas a base de xerrameca desfermada, sinó de simples converses, deixant que l’el·lipsi cinematogràfica actuï perquè lliguem caps si cal. Fent que el fora de camp sigui tan eloqüent com el que tenim en pantalla i, en aquest sentit, que el so esdevingui element essencial del relat.

Havent-la rodada al Japó i amb un equip japonès, Kiarostami no s’ha estat de fer-hi una pinzellada a la Yasuhirô Ozu a través d’aquella àvia que va a Tòquio per a parlar amb la néta. I això que pràcticament ni ens l’ensenya. Mentre el taxi du la noia de la capital a cal professor, anem resseguint la jornada d’aquella àvia a través dels missatges que ha deixat gravats al mòbil de la néta, anant-li dient on és, com la pot trobar, el que li ha passat, el que ha vist, el que espera d’ella. És magnífic com, amb pocs minuts i recorrent a l’audio d’un telèfon, es pot arribar a explicar tant, evocar un món filmogràfic i començar a perfilar un dels personatges!

Quan l'”acció” de la pel·lícula passa de la nit al dia, la pantalla queda en blanc pel reflex de la llum diurna a un parabrisa. És la llum que passa per entre els ponts d’unes autopistes superposades, de manera que quan el vehicle avança, l’ombra d’aquests ponts apareix al vidre, enquadrant dinàmicament, ara el vell professor que condueix, ara la noia que l’acompanya, ara tots dos, ara un o l’altre, segons el moviment coreogràfic que van describint aquestes ombres. Dura ben poc, però és un botó de mostra de l’acurat, elegant i prolífic, treball visual de Kiarostami en aquest film.

Sí, com una cançó de sentiments que s’assaboreix mentre dura i paladeges encara hores després, recordant l’entranyable Tadashi Okuno, en el rol del professor Watanabe Takashi; la maquíssima i fràgil Rin Takanashi, en el paper d’Akiko, i, per què no, Ryo Kase, el capsigrany i gelós Noriaki, Like someone in love és esplèndida. I tanmateix ha dividit el personal; segurament perquè no tothom està disposat a encaixar el que es considera un canvi de Kiarostami. Hi ha qui diu que es reinventa; veig a venir que d’altres afirmaran que els productoprs francesos i japonesos l’han desnaturalitzat… Tant se val. Us recomano que, quan s’estreni, us diposeu a gaudir de Like someone in love en tot el seu esplendor.

Després de la duresa que Michael Haneke havia aportat a la Competició, l’alleugeriment ha vingut amb Kiarostami i, també, amb el nou Hong Sangsoo. Que n’arriba a ser de simpàtica, lúdica i intel·ligent En un altre país, del cineasta sud-coreà! Es tracta d’un film que va nàixer quan ell i la francesa Isabelle Huppert van coincidir en un festival de cinema i es van plantejar de fer alguna cosa junts. I en Hong ho deixa molt clar: el títol fa referència, d’una banda, al fet que Huppert roda en un país diferent al seu i, per altre cantó, també a la idea que els tres personatges que ella interpreta al film són estrangers a Corea (el d’una actriu cobejada, el d’una esposa adúltera i el d’una dona acabada de divorciar). I a més, el fil argumental d’En un altre país és el d’una estudiant de cinema que escriu succesivament el guió de tres històries explícitament per a la Huppert. Anne (és a dir, Huppert) arriba a un hotel de Mohang, menat per la filla de l’amo i on s’hostatja un director de cinema aficionat a la beguda i faldiller en companyia de la dona embarassada,  i coneix un monitor de natació ben servicial.

Cada història esdevé una variació juganera de les situacions sentimentals de tots plegats i, com qui no vol la cosa, Hong Sangsoo hi va conformant una comèdia romàntica múrria i força divertida. Perquè, a més de similituds i diferències, fa que alguns objectes (un paraigua, una ampolla de vidre…) passin d’una història a l’altra, obrint-se a altres lectures; com ara la d’agafar-ho tot com diverses possibilitats del mateix, cosa que ho redimensiona. Per exemple, el metacinema que li permet el fet que la noia guionista vulgui atendre les expectatives diguem-ne amoroses del monitor de natació, no tan sols confirma que vist en global som efectivament davant d’una comèdia romàtica, sinó que projecta una reflexió sobre el cinema mateix, quant al joc amb els personatges, en situacions similars.

Quan en una jornada festivalera et programen tres pel·lícules en competició i de la mena de les de Kiarostami, Hong i Resnais, gairebé no dónes a l’abast a treballar-les. Al damunt, Encara no heu vist res, d’Alain Resnais, és d’aquelles obres de densa càrrega referencial (s’hi combinen un parell de representacions d”Euridyce” i ” Cher Antoine ou l’Amour raté”, de Jean Anouilh, que efectuen, d’una banda, un bon grapat d’actors “seus”, com Mathieu Amalric, Pierre Arditi, Sabine Azéma, Anne Consigny, Hippolyte Girardot, Lambert Wilson, Michel Piccoli…, i per altre cantó, la jove companyia de La Colombe). I Resnais hi explora el vincle entre teatre i cinema, canviant el decorat dels “seus” amb moderna tecnologia de cine, treballant-hi el valor del primer pla, conjugant-hi personatges a base de dividir la pantalla, fent-los dialogar amb els que incorporen els de la companyia de La Colombe… No obstant això o precisament per això, el text de la peça original s’hi imposa. Resnais entra amb el factor “pas del temps”, tot contrastant els intèrprets de diverses generacions que han fet aquests mateixos personatges en versions diferents i, per tant, ens fa parar atenció fins aquest nivell de matís, mentre el text ens va parlant de l’amor, de la mort… Tot plegat fa de la visió d’ Encara no heu vist res una experiència gairebé esgotadora que, a més, convida a millorar el coneixement dels mites i les peces teatrals de base.

Recordem que l’obra que s’hi representa és la història d’Orphée i Eurydice. Ella, actriu en una companyia teatral de gira coneix el violinista Orphée en una estació de tren, se n’enamora i deixa la companyia per anar-se’n a viure-hi. El destí hi intervindrà, la mort els separarà, però es retrobaran i finalment la mort els unirà, ja per sempre més. Aquest argument dóna peu al cineasta a parlar de la fantasmagoria (i el cinema no deixa de ser-ne una, de fantasmagoria), a parlar de la persistència de l’obra més enllà de la mort del seu autor (atesos els seus noranta anys d’edat, la pel·lícula acaba agafant així un ostensible caire testamentari)…

FOTO Like someone in love, d’Abbas Kiarostami

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!