Club 7 Cinema

Envoltat d’una certa polèmica mediàtica (engreixada per una carta oberta de l’actriu militant Adèle Haenel, que ha deixat estar el cinema, amb politització i una certa càrrega contra el Festival de Canes per la que considera constant presència de cineastes i actors de la indústria assenyalats per conductes sexuals inadequades), Johnny Depp (que ha passat per un judici acusat de violència sexual verbal i física contra la seva ex-dona, l’actriu Amber Heard) ha arribat al peu de les escales del Palau de Festivals de Canes i tot seguit s’ha dirigit a la multitud de fans que l’esperaven amb fotografies i mòbils, per a signar-los autògrafs i fer-s’hi ‘selfies’, entre abraçades, en un autèntic bany de masses.

La presència d’en Depp a Canes l’ha motivada la seva interpretació del Rei Lluís XV, de França, a la pel·lícula “Jeanne du Barry”, de Maïwenn, que ha estat ben discutida.

Fora de Competició.

De MAÏWENN, “Jeanne du Barry”. Durada: 1h56. Producció França. Amb Johnny Depp, Maïwenn, Pierre Richard, Melvil Poupaud, Pascal Greggory, Noémi Lvovsky. Guió de Teddy Lussi-Modeste, Nicolas Livecchi i Maïween. Lliurement inspirada en la vida de Jeanne Bécu (que posteriorment es faria dir Jeanne Vaubernier), que va néixer com a filla il·legítima d’una costurera empobrida l’any 1743 i que va ascendir a la cort de Lluís XV per convertir-se en la seva darrera amant oficial. La Jeanne Vaubernier (Maïween), filla del poble delerós d’escalar socialment, treu profit dels seus encants per a deixar enrere la seva condició. El seu amant, el comte Du Barry, que s’enriqueix molt gràcies a les lucratives galanteries de la Jeanne, vol presentar-la al Rei (Johnny Depp). N’organitza la trobada gràcies als bons oficis de l’influent duc de Richelieu. Però la cosa va més lluny del que se n’esperava: entre en Lluís XV i la Jeanne, és l’amor a primera vista… Amb la cortesana, el Rei  retroba el gust de viure, fins al punt que no pot estar sense ella i decideix convertir-la en la favorita oficial. Escàndol: ningú no vol una dona del carrer a la Cort. Vídeos: Tràiler VO, Tràiler VC. Nota: film inaugural de Canes 2023. Apunts relacionats en aquest blog: Jeanne Du Barry a la Història del cinema i “Jeanne du Barry” inaugurarà el Festival de Canes 2023 . Enllaç: IMDB. 

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Tot i que no és el desastre estrepitós previst, Maïwenn demostra ser millor directora que (nefasta) actriu. Irregular, superficial i egocèntrica, amb Johnny Depp erràtic. Desplegament de mitjans i producció amb Versalles com a escenari. Sota mínims. Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: (..) un film ‘ancien régime’ dirigit i protagonitzat de manera narcisista per Maïwenn (..) una pel·lícula de perruques que ha costat 20 milions de dòlars en part proporcionats per capital saudita, Maïwenn presenta la favorita de Lluís XV amb una complaença que també es concedeix a ella mateixa encarnant-la pel seu lluïment, tot i que hi evidencia les seves limitacions com a actriu. Com si s’identifiqués amb el personatge, la directora actriu mostra una Du Barry que, adorada pels homes i menyspreada per les dones, exhibeix una suposadament adorable frescor i ignorància del protocol i les etiquetes (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) una exaltació de la cortesana favorita d’aquest monarca francès que la també protagonista Maïwenn ha dirigit a major glòria pròpia. La pel·lícula parteix de la reivindicació del llibertinatge com una cultura que permetia a una dona de classe popular i filla de mare soltera com Du Barry assolir una llibertat i un estatus que li eren inaccessibles per altres camins. Maïwenn converteix la cortesana en el súmmum del triomf femení legitimat per un home de gran poder. (..) En un film fascinat pels protocols de Versalles, la protagonista es legitima pels seus orígens i per la suposada subversió que el seu tarannà espontani genera entre la noblesa més rància. “Jeanne du Barry” pretén ser el retrat d’una dona extraordinària, però la pel·lícula està travessada per una profunda misogínia. Mentre tots els homes de poder són vistos amb simpatia per l’afecte que mostren cap a la protagonista, els únics personatges femenins recurrents, les filles del rei, es mostren grotesques i odioses com les germanastres de la Ventafocs. Maïwenn vol regnar sola i ni tan sols Johnny Depp té més paper que admirar-la (..). Sergi Sánchez, a Facebook: (..) És vox pópuli que l’actriu i directora no és afí al moviment #metoo, i, en aquest sentit, el retrat de la rebel·lia de la comtessa de Du Barry és consistent amb aquesta postura: si Maïwenn s’acosta a si mateixa (ella és, també, la protagonista), elogiant la curiositat intel·lectual i l’al·lèrgia als grotescs protocols de Versailles del personatge, també és cert que són els homes els únics que l’ajuden a sobreviure en un ambient tan hostil (les filles del rei són les autèntiques malvades de la funció). Així doncs, la presència de Depp al film adquireix, en mans de Maïween, certa dimensió simbòlica contra la cultura de la cancel·lació. En cas contrari, és difícil explicar quin rendiment podia treure l’autora de “Polisse” de la interpretació de Depp, més aviat apàtica, a la qual sembla que se li han hagut de condensar les línies de diàleg per no delatar el seu francès americanitzat. (..) un dels problemes de “Jeanne du Barry” és la manca de química entre Depp i Maïwenn (..) En una pel·lícula que s’aproxima a la representació del relat històric d’una manera tan convencional, fent espectacle de vestuaris augustos i localitzacions majestuoses mentre aparenta criticar els rituals de la monarquia, calia que l’emoció bategués més enllà del decoratiu. Maïwenn prefereix la narrativa clàssica, amb la seva novel·lesca veu en off i el seu desenvolupament lineal, als típics anacronismes que embolicaven perruques i mirinyacs en la contemporaneïtat en pel·lícules com “Maria Antonieta” o “L’emperadriu rebel” (..). Àngel Quintana, article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Chamfort escriu: “L’amor és un comerç tempestuós que sempre acaba en fallida”. Chamfort té poc a veure amb Madame Du Barry, però quan continua escrivint que ”la persona que acaba en fallida és fàcilment deshorada”, connecta amb la pel·lícula que Maïwenn ha volgut fer i no ha sabut fer. Com ens va demostrar Ernst Lubitsch en una memorable pel·lícula de 1919, Jeanne Du Barry era una pobra bastarda que un va vendre el seu cos, va entrar a la cort absolutista i va descobrir que el comerç amorós la convertia en cortesana i amant poderosa del monarca. (..) Maïwenn traeix la idea que Lubitsch va expressar al seu dia -amb la col·laboració de la gran Pola Negri- per transformar tant la història com la llegenda i convertir la seva pel·lícula una mena de conte de fades per a adults i lectors de la revista Hola. (..) Versalles és per a Maïwenn com el palau d’un conte, on el luxe, la vanitat generen atracció i el rei totpoderós governa a plaer. La criatura és com la Ventafocs que en comptes de trobar un príncep blau, es creua amb un rei amb verola però en aquesta regne de fantasia també hi ha les filles del monarca que en comptes d’infantes semblen ser una rèplica grotesca de les germanastres de ventafocs i en comptes de fada padrina hi ha una sèrie de vassalls fidels que la castiguen i utilitzen la carrossa per apartar-la del palau. La reinterpretació que Maïwenn fa de tot el relat és com un disbarat marcat per una autèntica sessió d’excés d’autoestima de la intèrpret -la directora Maïwenn- que és pitjor actriu que mala cineasta. Maïwenn sempre ha volgut conquerir la cort de Canes i aquesta vegada ha vingut acompanyada d’un Johnny Deep inflat de barbitúrics, que no s’atreveix a parlar gaire en francès i que converteix el monarca en un autèntic ninot. Un malbaratament. Carlos F. Heredero, article a ‘Caimán’: (..) una injecció a la vena d’aristocratisme monàrquic que és alhora argumental, discursiu, estètic, estilístic i programàtic (..). Charlotte Garson, a la seva crítica a ‘Cahiers du Cinema’: (..) En aquest nou episodi, “Maïwenn a Versalles”, passa un altre àngel polític, però és el mateix ego que tremola i s’infla sota la seva carícia. Un pla completa la trobada d’academicisme i narcisisme orquestrada per aquesta successora de “Marie-Antoinette” (..). Tan bon punt la cineasta-actriu llueix la seva desfilada amb vestit de princesa, “Jeanne du Barry” comença a fer badallar, penjant entre la farsa –la diversió recurrent de Jeanne a la duana de Versalles– i l’elegia a la monarquia (..). Els ritus de poder, aparentment aïllat de tothom, han modelat de fet els afectes individuals i populars. La pel·lícula, per la seva banda, enterra el primer sota el segon, deixant anar els inicis de pensar la Història en favor de la psicologia, de la mateixa manera que només convoca el seu repartiment brillant per a papers caricaturescs i satèl·lits. (..) Des del convent on entra Jeanne de jove, el narrador resumeix que està exclosa per haver “descobert el poder inquietant de l’erotisme”. Aquesta banalitat pronunciada sense riure emmascara el programa ideològic de Maïwenn, que, celebrant complaentment les figures virils, explora l’erotisme inquietant del poder (..). Gerard Casau, a Twitter: Al personatge titular de “Jeanne du Barry”, Maïwenn veu l’anunci d’una nova era, però no acaba de saber què fer amb aquesta idea. Els seus instants de més interès? La descripció de la cort versallesca com un cúmul de rituals absurds. Joan Millaret Valls, a l’article del web ‘cinemacatala.net’: (..) Maïwenn aplica una mirada sobre el grotesc dels protocols de la Cort a partir del comportament infantil i innocent de Jeanne, que posa de manifest la ridiculesa i l’artifici de tot plegat. El relat sembla prendre el caire d’una faula o un conte, en què una noia senzilla acaba trobant el seu príncep blau. Un film on la combustió sexual i l’erotisme està absent tenint en compte que es tracta d’una relació carnal de plaer i plena de meravelles sensuals. Al contrari, resta una història més propera al romanticisme rossa que no pas al relat passional i luxuriós. Maïwenn restitueix d’alguna manera la figura controvertida i polèmica de Johnny Deep i li regala aquest paper reial que l’actor americà interpreta des d’una insulsa contenció. Maïween es converteix en reina per un dia en aquesta ensopida festa versallesca. L’escàndol de Jeanne i LLuís XV a la cort de Versalles es converteix en el film en un discret i avorrit foc d’encenalls. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Raríssima inauguració de Canes la de Maïwenn i la seva “Jeanne du Barry”. Una oda a l’amor, sigui quina sigui la circumstància (edat, rang i condició social, etc.), com a al·legat anticancel·lació (antiguillotina). Que Canes hi obri  és tota una declaració d’intencions que, no obstant, no sembla aplicar, per exemple, a Woody Allen. Vaja, que allò extra-cinematogràfic es menja al cinema, perquè tampoc és que hi hagi gaire més per explicar. Arnau Martín n’ha piulat: Pel·lícula que és una closca buida. Ni forma, ni idees. Producte comercial abocat al fracàs. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Tot el raonament [sobre la polèmica], és clar, tindria menys sentit si “Jeanne du Barry” justifiqués tant la seva estrena aquí com la seva mateixa existència a base de mèrits artístics però, vist això, no és el cas. (..) Al retratar-la [a Jeanne], la pel·lícula intenta tant reivindicar-la com una figura progressista i protofeminista com erigir-se en una història d’amor veritable enfrontat a un entorn extraordinàriament hostil, i no compleix cap d’aquests objectius. D’una banda, ens pretén convèncer que la jove es va rebel·lar no només contra els seus orígens socials i el corrupte patriarcat sinó també contra la rigidesa del protocol palatí i l’odi que els adlàters del rei li tenien, però la persona que veiem en pantalla és més aviat una arribista disposada a pagar el preu d’una vida de luxe. De l’altra, en cap moment arriba al romanticisme tràgic a què aspira, perquè els nivells de química compartida entre els amants estan sota zero. Depp passa la major part del seu temps en escena amb el rostre petrificat i la mirada perduda. Maïwenn demostra confondre la passió amb les rialletes i les ganyotes (..). Més tebi es mostra JR Armadàs, a la crònica per a ‘El Cinèfil’: Depp compleix i proporciona al personatge i al film l’aura mística especial que buscava. La veritable protagonista, però, és Maïwenn i la seva Jeanne de qui veiem l’ascens de l’estofa més baixa a ser l’equivalent a la reina de França. Segurament el que més ha interessat a Cannes i a la directora/actriu és el vessant intel·lectual i “feminista” del personatge. Una dona feta a ella mateixa que va captivar el rei de França (i va revolucionar la cort de Versalles). El film, tanmateix, no deixa de ser una simple història d’amor. Una pel·lícula romàntica amb vestits i pentinats fastuosos i amb la gràcia de tot el circ reial. Destaquen en positiu els moments còmics del conjunt i en negatiu que, senzillament no té res d’especial (..). Una mica millor la deixa Peter Bradshaw, que a la crònica per a ‘The Guardian’ li posa 3 estrelles sobre 5 i en remarca: L’enamorament de Lluís XV per una cortesana sexy i intel·ligent interpretada per Maïwenn, que també escriu i dirigeix, és un espectacle entretingut, però el rei de Depp n’eclipsa la història. Els llavis de rosa poncellada de Johnny Depp en aquesta pel·lícula estan arrugats en una estranya expressió d’ironia, de dret estupefacte i de broma, consciència màrtir de l’absurd del qual la seva persona reial és el centre: una espelma humana que comença a fondre’s. Interpreta a Lluís XV a la cort decadent del Versalles prerevolucionari, filant les seves ratlles en francès i interpretant-lo com el dandi lent i envellit, tot i que Rip Torn era més sexy en el mateix paper a “Marie Antoinette”, de Sofia Coppola. (..) Se suposa que la senyora du Barry és una rebel, tot i que a part de provocar una mica d’agitació entre els cortesans amb la seva roba dissident de gènere i, per descomptat, simplement per existir, mai desafia seriosament res de la vida de la cort. (Com la “Marie Antoinette” de Coppola, per cert, aquesta pel·lícula acaba molt abans del final de la guillotina.) És una confecció absurda d’una pel·lícula, com una de les riques llaminadures que es roseguen llanguidament a la cort, però molt més exquisida, tanmateix. Està elegantment moblat i vestit amb actors de primer nivell en els papers secundaris i alguns llocs i interiors meravellosos al mateix Palau de Versalles. (..) Potser Maïwenn mai no està del tot segura de com dirigir Depp. Sense aquest càsting espectacular, encara que Depp és prou bo perquè no sigui simplement un càsting d’acrobàcies, Lluís XV seria un vell poc sexy, el papa de sucre reial, i es posaria molt més èmfasi en l’estratègia política de Jeanne. La presència de Depp sempre insisteix en més que això, però Louis i Jeanne no són del tot creïbles com a història d’amor, potser pel cinisme del qual tots dos són còmplices i potser perquè les actuacions són una mica opaques. És un espectacle entretingut, només en part conscient de la seva pròpia vanitat. I també Lisa Nesselsen a la seva crònica a ‘Screen International’: Una aventura relativament elegant sobre classes, “Jeanne Du Barry” mira un exemple real d’escalada social amb exuberància lúdica i un subtext seriós. (..) Si no hi ha exactament química entre els protagonistes, hi ha alguna cosa agradablement observable. No és un cinema fantàstic ni memorable, però el poder de la història i algunes de les actuacions ho compensen. (..). I ja definitivament millor opinió en té Thierry Cheze, a ‘Première’, via Facebook: (..) Maïwenn s’explica en relleu i destil·la la seva visió del feminisme on les dones poden demostrar ser més despietades que els homes amb les altres dones (..) Maïwenn es reinventa com a cineasta. (..) Pel·lícula de 35 mm, càmera estàtica, plans seqüències, surt de la seva zona de confort amb un gest mai encarcarat. Malgrat els rebutjos tan bon punt coqueteja massa amb l’artificialitat (les filles del rei previstes com Anastasie i Javotte de la Ventafocs), aquest classicisme reivindicat ofereix l’aparador més bonic per a ella i els seus intèrprets. Un repartiment notable en els papers secundaris (..). On, si Maïwenn sedueix per la seva interpretació juganera travessada per moments commovedors de Jeanne, Johnny Depp, pel seu carisma, la seva capacitat de dir tant amb una simple mirada o moviment corporal, regna sobre la pel·lícula sense aixafar ningú. Més enllà de les tensions que poguessin haver existit al plató, el seu Lluís XV serà recordat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!