Club 7 Cinema

Amb l’arribada a les nostres pantalles d’ Estrany riu, estem descobrint un nou cineasta català, que amb aquesta seva òpera prima està despertant molt d’interès pertot arreu i que encomana la seva passió pel cinema (i per la vida, per la natura, per la poesia, per la bellesa) en llegir el que declara a les entrevistes que se li fan. És en Jaume Claret Muxart. Testimoni de la importància que s’està donant a Estrany riu i al seu autor és l’atenció, seriosa, molt acurada, que li estan dedicant els mitjans de comunicació.

En aquest apunt, transcric part de les molt bones entrevistes que, amb Jaume Claret Muxart, han mantingut respectivament Bernat Salvà, Agus Izquierdo i Xavi Serra. Val la pena llegir-les (senceres, si pot ser: n’hi ha els enllaços), perquè és un plaer. M’he permès d’afegir-hi alguns enllaços, que ho complementen. I, deixeu-m’ho dir, edito aquest apunt quan encara no he pogut veure Estrany riu, però, si ja en tenia moltíssimes ganes, aquesta lectura m’ho fa irresistible i és que, a més a més, algun dels cineastes de què parla són dels que més admiro.

FOTO: “Estrany riu” (Elastica Films)

Jaume Claret Muxart: “La pulsió de fer ‘Estrany riu’ em ve de molt endins”. En Bernat Salvà [BS] l’entrevista [JCM] al diari El Punt Avui: [BS] Deia l’historiador de cinema Romà Gubern que l’‘opera prima’ dels directors sovint és molt personal. És el seu cas? [JCM] Sí. Crec que faré pel·lícules més autobiogràfiques en la meva vida que aquesta, però sí que ve molt de dins. És una pel·lícula que neix dels viatges en bicicleta que vaig fer durant la meva infància i adolescència per Europa, amb la meva família. És veritat que la pel·lícula es va transformant molt cap a la ficció, però la pulsió, la necessitat de fer la pel·lícula, sí que noto que ve de molt endins. Les pròximes no vindran d’aquest lloc tan profund. Nausicaa Bonnín deia que és com la pel·lícula de la virginitat, de sobte ho estàs fent tot per primera vegada, com a llargmetratge, perquè només havia fet curts. El fet d’aixecar la pel·lícula durant set anys, la força i la insistència que demana, passa molt també amb la primera pel·lícula. (..) [BS] El Danubi és un riu que impressiona, amb força i misteri. [JCM] Sí, el Danubi té alguna cosa molt ambigua, molt misteriosa, molt forta. Té una força que és silenciosa, perquè és un riu que té molt de corrent, però a sota. Llavors hi ha alguna cosa que impressiona quan el veus. El que a mi m’interessava molt era com les emocions dels personatges fan alterar els elements de la natura. El riu em donava molt de joc, perquè tens l’aigua, els arbres, el vent, la pluja… Llavors hi ha alguna cosa aquí de com els personatges alteren, però també com aquest espai natural altera també les emocions dels personatges. Per això aquí també apareix Friedrich Hölderlin, perquè en els seus textos sempre parla d’això. M’agrada explorar aquest camí i vull continuar explorant-lo. Una altra cosa que vull seguir explorant és l’expressionisme. Vull fer pel·lícules que estiguin lligades al realisme, però que també el deixin de costat i explorin escenes que es tornen, més que poètiques, m’agrada dir que més expressionistes. [BS] La pel·lícula parla del descobriment juvenil. Sent pressió per com la rebran els més joves? [JCM] No, pressió no. Sí que tinc molta curiositat per saber com la veuran. Per una banda és una pel·lícula que narra el desig d’un primer amor d’estiu de forma molt clàssica. No és una pel·lícula sobre la descoberta de l’homosexualitat. Espero que a l’entorn de la pel·lícula ja s’hagi superat aquesta fase. Al final, Dídac [el protagonista] diu al seu pare que no li agraden els nois, que li agrada el Gerard. Aquesta frase em sembla que és d’una generació més jove que la meva. Com a cineastes, crec que tenim la responsabilitat de mirar, observar i entendre la joventut d’ara. [BS] La pel·lícula m’ha fet pensar en ‘Call me by your name’: la natura, l’estiu, el primer amor, aquests pares tolerants… [JCM] M’agrada molt ‘Call me by your name’. Potser els referents de Luca Guadagnino en fer-la eren molt semblants als que tenia jo per fer “Estrany riu”, tipus Jean Eustache, Maurice Pialat…, molt de cinema francès, però també italià. Però és veritat que per exemple amb ‘Call me by your name’ m’hi sento molt proper en el tracte dels pares i la tolerància cap als fills. Sí que hi ha una cosa d’aquesta pel·lícula que em molesta una mica que és que els pares semblen sempre increïbles i que eduquen perfectament als seus fills. A mi el que m’agrada també és que el fill li està ensenyant moltes coses al pare, que alhora està intentant entendre el seu fill. (..) [BS] Ja té més o menys definits els següents passos de la seva carrera? [JCM] Els pròxims més propers jo crec que no seran gens autobiogràfics. Vull seguir explorant la idea d’expressionisme, el romanticisme… M’interessa molt la idea de la bellesa, la tragèdia de la bellesa. [BS] I serà també un cinema tan sensorial? [JCM] Sí, això segur, em surt i m’interessa molt. El cinema que més m’ha agradat és el de Hou Hsiao-Hsien o cineastes que d’alguna forma són sensorials. El sensorial m’interessa perquè puc jugar amb els sons, amb la imatge, amb el moviment i a mi és el que més m’agrada del cinema. Per una banda, vull seguir uns personatges i empatitzar amb ells i conèixer-los; per l’altra, m’interessa tot aquest espectre creatiu que permet el cinema.

FOTO: “Estrany riu” (Elastica Films)

Jaume Claret Muxart: «Volia fer una pel·lícula expressionista». L’ Agus Izquierdo [AI] l’entrevista [JCM] a Núvol: [AI] No pares. Ara arribes de Sant Sebastià, oi? [JCM] Sí, hem fet Venècia i després Busan i Sant Sebastià. I, de fet, ara tot just torno de Reykjavík. [AI] Arribar i moldre. [JCM] Si ho comptes tot, hauré estat treballant en aquesta pel·lícula uns set anys, que al final, quan tens un temps tan dilatat, que et permet processar-ho tot, com la preparació o el finançament. (..) [AI] “Estrany riu” és un projecte-viatge que comença, precisament, amb un viatge. [JCM] Durant la meva infància i adolescència he anat viatjant amb la família per set rius d’Europa. Era una forma de viatjar, l’excusa per passar temps junts. Però sempre comento que jo a “Estrany Riu”, sobretot volia fugir de la pel·lícula autobiogràfica, perquè sí és cert que parteix d’un lloc molt personal, en realitat el que buscava era descobrir uns personatges, conèixer-los, estimar-los i al capdavall explorar altres espais i mirades. Potser algun dia faig un film autobiogràfic, que és una aventura molt concreta, però en aquest cas volia evitar-ho. (..) [AI] Recordes algun element que incorporessis en el moment, in situ? [JCM] Un homenatge al petó de Jean Renoir, que de sobte, vaig tenir la necessitat de recrear. [AI] La natura embolcalla tot el relat. [JCM] Em fascina el món natural, l’entorn, el paisatge. Em sento molt proper al cinema de Franco Piavoli o altres cineastes que, de cop, es prenen molt seriosament la naturalesa i el fan un component indispensable per a les seves pel·lícules. [AI] Hi ha una vocació pictòrica que taca tot el film. [JCM] Tenia molt clar que volia fer una pel·lícula expressionista. Jo crec que això és el que la pot diferenciar d’un ‘coming-of-age’ més clàssic, perquè justament el ‘coming-of-age’ és del Dídac, però també és una ‘growing-of-age’ de tota la família, que es relacionen de forma canviant en un espai canviant. [AI] Els que anem en bici sabem que controlar el ritme és molt important. La cadència, el tempo de pedaleig. A “Estrany Riu” no apareixen bicicletes perquè sí, jo crec que hi ha una voluntat de fluir rítmicament, que també demana el film. [JCM] Una de les coses que em fascinen més del cinema és el ritme, el control del temps. Com bé dius, volia fer que el ritme de la pel·lícula fos com el de la bicicleta, que no és molt ràpid, perquè no té motor, però tampoc és lent com quan vas caminant. Té un ritme mutant. Tornant a la qüestió dels canvis: per exemple, la primera hora, va de pressa, hi ha molts talls i les escenes estan molt picades. Però alhora és una pel·lícula que flueix, que brolla relaxadament, i que et va portant on vol. M’agrada pensar que alguns espectadors es poden deixar portar per les seves aigües i acabar en indrets els quals ni imaginaven que hi acabarien parant. [AI] La música és molt important, també. [JCM] Jo vaig fer sis anys de música, de piano, hi ha una escena on d’alguna manera homenatjo la meva relació amb l’instrument. La meva base vital és molt musical, també, i quan escric o munto les pel·lícules ho faig molt des de la música, des del ritme, les fugues, els talls, els crescendos. Per altra banda, soc un coreògraf frustrat. (..) [AI] Un altre dels ingredients climàtics que revesteixen la pel·lícula, i que està molt present, amb tot el seu pes i càrrega, és la tensió, que no té perquè sempre conflictiva o explícita. Em recordaves, en certs moments, a una carrega psicològica o ambiental pròpia de cineastes com Christian Petzold. [JCM] Petzold és un dels cineastes més importants de la meva vida, i li faig un homenatge amb la música de Bach, que és la mateixa que Undine. En relació amb la tensió, i això ho vam treballar molt al muntatge amb la Meritxell Colell i la Maria Castan i també al guió, volíem justament marcar conflictes que no s’acabessin de resoldre. Hi apareixen, sobrevolen l’escena, són petits xocs i fregaments molts dels quals no són transcendents, però efectivament van afegint una càrrega dramàtica, i que crec que desemboquen en l’escena final. [AI] Els 16 mm ajuden a cedir textura i d’alguna manera és una loció epidèrmica que conjuga amb el relat i en la manera com gestes el film. [JCM] Hi ha moltes raons que justifiquen l’ús d’aquest format. Per mi la més important és per la tensió que genera en el rodatge. L’exigència de concentració que implica als actors genera un efecte molt especial i particular. Jo acostumo a fer només dues o tres preses per escena, i això, el que provoca, és una pressió l’actor. A més no és com el recurs digital, que et dona més temps i flexibilitat per preparar les escenes, o parar, donar indicacions i reprendre, sinó que quan fas servir l’analògic tens molt comptats els minuts, ets més dependent del temps. És com sortir de bambolines i de cop aparèixer a escena. Potser l’assaig general t’ha anat desastrosament, però quan surts davant el públic per art de màgia tot et surt fenomenalment. La Nausicaa Bonnín comentava que la càmera de 16 mm l’ajuda a sentir físicament l’aparell-ull, aquella sensació d’un objecte que està viu, i que et mira atentament. (..) //// [JCM] Volia fer un cinema expressionista, i penso que al cinema català li falten més referents, s’ha perdut una mica la tradició expressionista, en línies generals. Ara hi ha hagut algun canvi de marxa, per sort. [AI] Algun exemple? [JCM] Crec que El agua, de l’Elena López Riera, és un punt d’inflexió, gairebé fundacional, com també ho ha estat la Carla Simón o l’Agustí Villaronga, que han fet pel·lícules molt expressives. O el Marc Recha, que havia fet també històries molt poètiques. Són noms molt referencials per mi. Faig el cinema que m’agrada veure. Sí que, generacionalment, em sento molt optimista. Participo en Cinema en Curs i tinc la sensació de pertinença a un grup, a un col·lectiu. És molt important que et donin la mà noms com la Meritxell Colell, la Celia Rico, el Jonás Trueba, la Carla Simón o el Mikel Gurrea. (..) [AI] Ofereixes un espai d’intimitat a l’espectador. [JCM] Crec que una de les millors coses d’”Estrany Riu” és que no és efectista, sinó que la trama es va coent a poc a poc, i vas entrant a mesura que la família s’endinsa en el riu i en els boscos. També és una història atemporal, i això també és molt important, perquè molta gent m’ha preguntat en quins anys s’ambienta, i penso que el cine té aquest caràcter d’atemporalitat. Jo no pretenc fer una pel·lícula que sigui idèntica a la vida, ni al nostre present. El mateix cine té una vida pròpia, i cal entendre el seu temps i els ritmes que cada que pel·lícula et demana. No apareixen mòbils, per exemple. És una pel·lícula que es manté en uns llimbs, i tu com a espectador, quan entres a la sala i et deixes portar per la seva energia, no saps ben bé què està a punt d’explicar ni on et portarà, i això pot ser molt sanador.(..) [AI] Hi ha aquesta idea col·lectiva que funciona perquè et fa fusionar-te amb la pel·lícula, de cop i volta t’agafa i t’obliga a formar part de la família, a seguir-los en la seva ruta a través del riu, gairebé com un gest conradià. [JCM] Volia fer una pel·lícula que tot i que el punt de vista el carregués un personatge, que és el Dídac, no fos exclusivament per a ell. Era important que el punt de vista pogués transformar-se i variar en determinats moments, i que pogués anar del Dídac a la mare, o del Dídac al germà, o del Dídac al pare. I amb això crec que s’aconsegueix que “Estrany Riu” sigui generosa, en certa manera, perquè depèn del moment vital de cada espectador, aquest empatitzarà més amb un personatge o amb l’altre. Era important que hi hagués espais per a tots els personatges. Això m’ha fet plantejar-me molt com vull treballar en els futurs projectes, potser d’una forma més plural i coral. (..) [AI] De cop la pel·lícula, que va de cert hiperrealisme, agafa direccions del fantàstic i de la ciència-ficció. [JCM] “Estrany Riu” és una cerca de la veritat. No d’una Veritat filosòfica, sinó de la veritat del moment. L’autenticitat, si vols. A mi m’interessa que això que és real després pugui ser poètic.(..) [AI] Però si és una pel·lícula immersiva, en el sentit que fa que l’espectador hi estigui totalment dins, com et deia abans: que se senti part d’ella, entre plans voyeurs i una atmosfera que t’abraça. El germà del protagonista, en Biel, funciona com el punt de vista d’aquest espectador. [JCM] El Biel és el contraplà de l’espectador, i a través dels seus ulls, perquè el Bernat (Solé) és molt bo, i a través de la mirada et descriu moltes coses, però a través de com mira, anem veient el Dídac diferent. És un joc de mirades, de miralls. El Dídac té una actuació més estoica, més lacònica i continguda. També és el resultat de la conjunció entre la seva actuació i la mirada de l’altre. De fet, el podem veure créixer a partir de la mirada del Biel. / Has dit una cosa que em fa especial il·lusió, i que sembla que hem aconseguit, que és que l’espectador habiti el lloc, habiti la pel·lícula. (..) [AI] L’escena de l’escola d’Ulm és potentíssima.[JCM] És on canvia la pel·lícula, es trenca en un sentit rítmic gràcies al pla seqüència en què el pare va explicant les seves dèries. És un pla molt llarg, i de fet no t’adones, però és una escena que fa que canviï tota la velocitat de la pel·lícula. A partir de llavors, “Estrany Riu” no va tan picada, no és tan frenètica, es dilata.(..) [AI] La pel·lícula està plena de pistes i petits detalls reveladors. [JCM] La pel·lícula té un arc molt fàcil de seguir, molt senzill, però alhora, si mires amb lupa, té aquestes capes, aquesta multitud de textures i nivells, que com bé dius són pistes, o trampes, segons com es miri. Hi ha espectadors que agafaran aquestes pistes o no. Fins i tot, m’ha arribat una varietat d’interpretacions que són molt riques.//// [JCM] Crec molt en aquesta fusió entre ficció i realitat, entre cinema i vida. El que els hi passa als actors afecta els personatges, i ho trobo fascinant. La pròxima pel·lícula anirà una mica per aquí. (..) [AI] “Estrany Riu” té una essència europea, però per mi també regalima una sintonia pròpia del cinema asiàtic. [JCM] La pel·lícula és molt asiàtica, potser pel tractament del temps. Està funcionant molt allà. He estat a Busan, però també estaré a Tòquio i Bangkok. Té sentit, perquè un dels cineastes-guia del meu cinema és Hou Hsiao-hsien. Per la cadència, el ritme. Three Times és molt especial, té una estructura increïble. Millennium Mambo també és una passada. M’agrada molt també Le Voyage du ballon rouge, que és preciosa, i on es veu que té una estima cap als personatges irreprotxable. Els asiàtics no tenen pressa, és com que entenen realment què és la llibertat. Edward Yang també m’agrada molt, per exemple. O el Satyajit Ray, que és un cineasta que va molt bé per explicar el realisme poètic, o cinematogràfic. Té moltes fuges, moltes escapades. Fa el que vol. I tot ho diu per com està filmat, no pel que diu. M’ha marcat molt, també.

FOTO: “Estrany riu” (Elastica Films)

Jaume Claret Muxart: “Estic cansat de veure cinema LGTBI on el conflicte és la descoberta de l’homosexualitat”. En Xavi Serra [XS] l’entrevista [JCM] al diari Ara : [XS] Ell [en Jaume Claret Muxart], tanmateix, insisteix a desmarcar-se del gènere autobiogràfic. [JCM] El punt de partida són experiències personals, però a partir d’aquí entra la imaginació –explica–. Per a mi el cinema és l’oportunitat de fer possible el que no va passar, però que podria haver passat. Recordo anar en bicicleta amb la meva família i pensar: «I si em trobés una persona al riu?» A partir d’aquesta idea he volgut explorar un personatge una mica fantasmagòric. En realitat, el que imagines pot ser tan real com el que vius. [XS] “Estrany riu” acompanya una família catalana en les seves vacances per Alemanya, on el Danubi els guia pels boscos d’una Selva Negra que contempla indiferent el despertar de la sexualitat del fill gran, el Dídac (Jan Monter). Qui sap si seran les “últimes vacances” en família, sigui perquè als 16 anys comença a anhelar de valent un espai propi o per les escletxes que es van obrint en la relació dels seus pares (Nausicaa Bonnín i Jordi Oriol). Al cap li bull la frustració d’una atracció no corresposta per un altre noi i una pulsió eròtica indefinida. Tanmateix, la conversa amb un pare comprensiu tot i que necessitat d’actualització (“Papa, no m’agraden els nois; m’agrada el Gerard”, li ha d’explicar el fill) deixa clar que no es tracta del ‘coming of age’ gai que ens veiem a venir. [JCM] Estic cansat de veure pel·lícules LGTBI en què el conflicte i el trauma són la descoberta de l’homosexualitat, i en què uns pares no conviuen bé amb això, però al final s’hi acaben reconciliant. Jo volia fer una pel·lícula en què això ja s’hagués superat, que fos una cosa més pansexual. [XS] Per encarnar aquest personatge a mig camí entre la infància i la maduresa, “Estrany riu” compta amb la mirada vulnerable i alhora magnètica del debutant Jan Monter, que transmet la incandescència i vulnerabilitat de l’adolescència amb el seu posat ambigu. [JCM] Té una presència de cinema atemporal que em recorda James Dean; amb aquest cos encorbat està just en aquest moment de transició vital. [XS] En la importància que Claret Muxart dona als cossos i el moviment, la fugida de la narrativa clàssica i l’adopció militant del cel·luloide de 16 mm, hi ha prou pistes per veure un cineasta més a contracorrent del nou cinema català del que podria semblar a primera vista. En aquest sentit, ell reconeix que volia fer “una pel·lícula molt expressiva, quasi expressionista en els talls, els ritmes i els colors” i escapar-se del naturalisme. (..)

***

FOTO DE L’APUNT: Jaume Claret Muxart (Festival de Sant Sebastià 2025)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!