Club 7 Cinema

Jarhead adapta un relat en què l’exmarine Anthony Swofford explica les seves vivències durant l’operació "Tempesta del desert", a la Primera Guerra del Golf. L’actor Jake Gyllenhaal dóna vida a aquest soldat, de només vint anys d’edat, fill i nét de militars, que va a raure al desert saudita tot just al començament del conflicte armat. Amb els seus campanys marines, tots plegats lluny de casa, empatxats d’imatges i de retòrica bèl·liques, comença una irrisòria i llarga, inacabable, espera d’un enemic fantasmagòric. La sed, la por, l’esgotament, el tedi, les tensions van confegint un ambient cada cop més letal, explosiu.

El prestigiós director teatral Sam Mendes, que prèviament ens ha regalat, amb American beauty, una crítica ferotge de l’actual societat nord-americana, i amb el film de gàngsters Cami de perdició -amb Tom Hanks i Paul Newman-, una exploració de la fragilitat dels vincles familiars, construeix a Jarhead un discurs sobre l’anacronisme i la inutilitat de fer el soldat. Unes reflexions que em semblen pròpies d’una bona campanya anti-reclutament, tot i que les formula ambíguament des de l’equidistància entre el pacifisme i el sentiment militarista. I, si no té ja cap sentit anar la guerra, si no s’hi ha d’anar a fer res, si no hi ha èpica possible -ni heroica, ni autodestructiva-, les maneres de representar-ho també han perdut el sentit.

Valoració orientativa -sistema en fase de proves- (puntuació sobre 5)

Guió: 3. Interés temàtic: 3 Fotografia: 5. Música: 4. Ritme: 5. Interpretació: 4. Posada en escena: 5

Atenció: les notes que reprodueixo a continuació, són les que m’he fet després de veure la pel·lícula i, si us interessa fer-hi un cop d’ull, recomano que no les llegiu fins després d’haver-la vista.

Els trets a l’aire, amb les armes erectes, al final de la pel·lícula és un acte de desfogament  -per no haver pogut disparar contra l’enemic- que té un caire masturbatori. Això, en una pel·lícula en què, de seguida que els marines s’han instal·lat en la inoperativitat, arribats al desert, el soldat Sworff diu que, per matar l’aranya, la cosa és masturbació, vés a saber què més, masturnació, vés a saber què més, masturbació… -per cert, curiosa coincidència onanista amb American Beauty-. El gran tema de Jarhead és la ja inutilitat del marine, la inanitat de la figura del soldat -mal sigui la d’un soldat d’ "elit" com els franctiradors. Una figura superada pels canvis que ha experimentat la guerra -"el que a la 1a Guerra Mundial es tardava 1 any i al Vietnam 2 dies, ara es fa amb 2 hores", diu un soldat escèptic amb la possibilitat que entrin en combat-.

La pel·lícula planteja que ja no hi ha èpica possible, ni tan sols èpica (auto)destructiva, i ho fa, recorrent al patrimoni cinematogràfic, sobretot revisant l’herència de com el cinema d’autor nord-americà ha tractat la guerra, en sentit crític. Full Metal Jacket (La jaqueta metàl·lica, Stanley KUBRICK) és "homenatjada" -en les seqüències del centre de reclutament i d’instrucció de marines-, tot descrivint com la maquinària deshumanitzadora de l’exèrcit segueix intacta. Apocalypse Now (F.F. COPPOLA): l’atac al poblet nord-vietnamita, el viuen els soldats amb èxtasi militarista, Wagner i Coppola llegits en clau d’èpica bel·licista, mal que es tracti d’una seqüència antològica d’una obra que planteja la guerra com el viatge al cor de les tenebres. La lectura que en fan és primària, superficial, com si estiguessin jugant amb la cònsola del videojoc. Aquells genets dels helicòpters, però, ara ja estan fora de joc com s’hi trobaran els marines -passa, però, que al moment que veuen el film de Coppola, ells no ho saben-.L’èpica d’aquella seqüència s’encadena amb el clam engrescat de la crida a la mobilitació cap a l’Iraq: la frustació que no vegin el que quedava d’aquella mítica pel·lícula s’avé a la que tindran els marines, en la seva experiència al desert. De fet, hi ha una altra pel·lícula de la qual no n’arriben a veure més que el títol: El caçador (The Deep Hunter, Michael CIMINO). I no en veiem més que el títol, perquè les imatges que vénen a continuació són les de la dona d’un marine -d’un dels protagonistes- cardant amb el veí: crec que això defineix el discurs de Sam Mendes. No hi ha cap possibilitat que els marines esdevinguin ni tan sols màrtirs, ni carn d’epopeia de supervivència, a la manera del que representava el film de Cimino. No, tan sols poden masturbar-se, practiar jocs estúpids, fer de models propagandístics de material bèl·lic anti-gas… mentre malgasten la pròpia joventut i n’és un bon reflex que les xicotes, als EUA, els deixin -hi ha, al campament, un "mur de la vergonya", amb fotos d’exnòvies-, o que els naixin fills sense ser ells allà…Un sacrifici en va. En aquest sentit, Jarhead em sembla la millor campanya antireclutament que mai s’hagi fet -sobretot, perquè, en centrar-se en la quotidiana realitat del soldat, esdevé com un mostrari de la inanitat de fer-se’n-.

Els marines de Jarhead no poden protagonitzar cap gesta com la dels soldats d’Apocalypse Now i el seu infern, de petroli, calor, sed i esgotament, és el d’una impedimenta, certament un infern, però que no té res a veure ni amb l’heroïcitat ni el trastocament d’un Rambo ni amb la penúria -i trastocaments- dels d’ El caçador. Al desert, hi arriben cada cop més soldats; però no tenen ocasió d’intervenir-hi. I, quan per fi els n’arriba l’oportunitat -si més no als dos "escollits"-, sobtadament se’ls esvaeix. De la il·lusió permanent, frustrada un cop i un altre, la pel·lícula se’n fa ressó fins a rabejar-s’hi: de la insistència en surt consolidat el discurs de Mendes.

Avui en dia, l’acció bèl·lica és impersonal, és cosa dels avions. Els avions disparen contra els seus propis soldats de la mateixa manera, cega, distant, tansemenfotista, que han aniquilat una caravana de cotxes que anava pel desert. La trobada dels marines amb els cossos totalment cremats és la seva primera topada amb la destructiva mort bèl·lica -la d’un company, a la instrucció, ha estat com un error, no és pas el mateix…-. És una mort anònima, indefugible, fruit del despòtic poder de la tecnologia. Ben al contrari, quan els franctiradors -Sworff i Troy- tenen els oficials iraquians a la mira del fusell diuen "Ah, són aixi!", perquè és el primer cop que els veuen, és la primera vegada que veuen la cara de l’enemic. Però no els deixen disparar: aquells oficials cauen per l’efecte d’unes bombes llançades des de l’aire, sense mirar-los la cara. La guerra moderna és impersonal.

Enmig de la "tempesta de petroli", passa un helicòpter amb altaveus pels quals se sent el Break on Through, de The Doors, que sonava a la part infernal d’Apocalypse Now. "Això era el Vietnam, nosaltres hauríem de tenir la nostra pròpia música", diu un marine. I és que, en no poder viure la seva i apocalíptica hecatombe generacional, ni protagonitzar cap viatge al cor tenebrós de l’existència, tampoc tenen cap possible representació en singular. Les imatges de la "seva" guerra ens les ha donades la televisió, mediatitzades pel filtre de la propaganda i, sobretot, són imatges que han quedat sense cap força evocativa, per quotidianes -vulgars, doncs-. Diria, a més, que són incertes, per la confusió entre les de la Primera i la Segona Guerra del Golf. Gairebé al final de la pel·lícula, per un televisor veiem el sergent Sykes en una acció posterior, entrant al barri d’una ciutat -era a la Primera o a la Segona?-. La quotidianitat i la incertesa iconogràfiques cal, en efecte, vincular-les al fenòmen mediàtic; un fenòmen en el qual la figura del soldat pot ser poca cosa més que un ninot al servei de la propaganda.

S’imposa un matís. Jarhead se centra en uns marines concrets. De veure l’enemic, de lluitar porta a porta, hi ha soldats que ho han fet i encara s’hi troben -com la imatge comentada, del sgt. Sykes s’encarrega de remarcar-. Sam Mendes s’interessa només pels franctiradors que protagonitzen el film: la resta, tot queda al marge, en off, o més enllà del pla, al fons del desert, a l’origen d’un soroll no massa llunyà, fins i tot l’esser humà anomenat enemic no és l’objecte d’aquest film. La història d’ Swofford i els col·legues li proporciona l’esbiaix necessari pel seu discurs. Un discurs no pas pacifista ni bel·licista, sinó que actualitza el caràcter absurd de la militarització. I això ens du a parlar de l’ambigüitat de Mendes.

Que jo recordi, el primer símptoma d’ambigüitat el tenim a l’escena en què Sworff va a disculpar-se al company a qui ha amenaçat abans amb l’arma carregada i, en sentir-se un brogit, tots reaccionen com un sol home. D’aquesta "unitat" o solidaritat entre soldats en parla el mateix Sworff, quan Troy, havent-li estat denegat el reenganxament, està tocat i Sworff provoca una mena d’homenatge col·lectiu, dins de la tenda, en què el marquen a foc roent com a USMC, marine de per vida: Sworff diu en off, aleshores, que aquesta camaraderia tenda endins els fa semblar indestructibles, però que això és una mentida fora del grup. Vol i dol, en Mendes? Compta amb el material biogràfic primigeni i no en deu haver volgut o pogut netejar la petja que, de sentiment de pertinença al grup, arrossega el veritable Anthnoy Swofford; potser tampoc ha volgut arriscar-se a malhumorar els patriotíssims nord-americans ni els lobbys poderosos; però, més aviat diria, que no ha volgut qüestionar els sentiments personals de l’"excombatent", per ambivalents que siguin, perquè és precisament dels sentiments d’allò que parla Mendes, del sentiment d’absurd, d’inutilitat, d’estupidesa. L’ambigüitat, doncs, aquí tindria sentit, fóra "realista" -tot va en el mateix paquet, en una gent que ha fet el disbarat d’anar-se’n a la guerra i ha passat per l’ensinistrament que han passat- i, a més, l’ambigüitat fins seria èticament plausible, en aquest punt.

Quan els marines tornen a casa, dalt de l’autobús els puja un veterà del Vietnam que els aclama a crits propis de marines i ells li responen a penes, ben poc convençuts i mirant-se uns amb els altres, escèptics. No s’abonen al Semper Fi, perplexos davant d’aquell home tan inflamat de retòrica com masegat: ni els escaurà una marca com la que tragina aquell home ni els fa cap gràcia el magre futur que aquest home representa. Mendes rebla el clau del seu discurs i fins algú podria veure-hi un brot antimilitarista. No, fa una nova giragonsa. Després del reguitzell d’imatges sobre el futur divers d’aquests soldats, en la mort de Troy veiem Sworff plorar -lògic, per l’amistat travada- i tot seguit el trobem a casa seva, mirant per la finestra i li sentim un pensament del tipus "marine un cop, marine sempre". Una giragonsa que reprèn el reconeixement a la petja emocional dels protagonistes, quan el discurs ja s’ha acabat i buscant la complicitat sentimental de l’espectador. L’ambigüitat, aquí, em sembla més discutible, per bé que no traeix l’essència de la proposta fílmica.

Crec significativa la conversa entre el sergent i Sworff, enmig de l’infern de petroli, quan el sergent li comenta que podria guanyar-se bé la vida, treballant amb son germà, però que li agrada fer de soldat, per bé que el context de la xerrada feia pensar que li anava a reconèixer un abandonament de la milícia… Sworff li segueix la beta i, acte seguit, el sergent se’l mira, incrèdul. Pura ambigüitat. D’un cantó, les mirades desmenteixen irònicament les paraules; però, per altra banda, les paraules són les que són.

En el capítol dels actors, cal remarcar la subtilesa de Mendes en canviar el to dels comandaments, sense fer soroll. Del primitivisme del sergent instructor a la "inteligència" de Sykes, que, gràcies al guió, la posada en escena i el bon treball de Jamie Foxx manté un registre equilibradíssim entre la testosterona i el seny, entre la barroeria i la sensibilitat. Pel que fa a Jake Gyllenhaal, francament bé, potser llevat del moment diguem-ne de follia, quan fredament carrega l’arma i l’encanona al company -que, en una badada ha provocat l’incendi d’explosius que ha deixat en evidència la gresca nadalenca que Sworff feia amb els companys i que li costa una degradació i cremar els excrements de les comunes-. Li falta potser un xic d’angoixa, els seus ulls, la seva mirada no és la d’algú que s’ha transitòriament guillat. Quant a Peter Sarsgaard, en el sempre còmode lloc de secundari, m’ha semblat extraordinari, de matisos, de presència eloqüent.

Títol original: Jarhead  (Trad. lit.: cap de pot, en referència al cap pelat com el cul d’un pot, segons que expliquen a la pel·lícula). Títol espanyol:  Jarhead. El infierno espera. Director: Sam MENDES. Guió: William BROYLES Jr., basat en el llibre d’Anthony SWOFFORD. Fotografia: Roger DEAKINS. Música: Thomas NEWMAN. Muntatge: Walter MURCH. Repartiment: Jake GYLLENHAAL (Tony "Swoff" Swofford), Peter SARSGAARD (Allen Troy), Lucas BLACK (Chris Kruger), Brian GERAGHTY (Fergus), Jacob VARGAS (Cortez), Scott McDONALD ( D.I. Fitch), Jamie FOXX (sergent primer Sykes), Chris COOPER (comandament Kazinski), Dennis HAYSBERT (major Lincoln). Durada: 2h05. Estrena: el 5 de gener de 2006, a Andorra, les Illes, País Valencià i Principat, en vose i ve, i l’11 de gener de 2006, a la Catalunya Nord, en vf.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!