Club 7 Cinema

Per la seva banda, el festival D’A ho complementa:

Jana Montllor Blanes ha escrit i codirigit el curtmetratge Disonar [2022], produït pel CCCB i estrenat al D’A Film Festival 2022 [La ciutat pot ser un lloc aliè, que empeny a mantenir distàncies però que, al mateix temps, atrapa. Les quatre directores, procedents d’indrets diversos (Colòmbia, Costa Rica, Galícia i la Catalunya rural), exploren aquesta relació de desarrelament de la ciutat a través del diàleg de diaris filmats], i Fenòmens de Mart (2020), guanyador del premi WIP Málaga 2020 Musical Library Award.

Entrevistes i declaracions:

Jana Montllor: ‘Sóc la primera admiradora del meu pare’. Bel Zaballa [BZ] parla amb Jana Montllor [JM], a Vilaweb:

BZ: Us agrada parlar del vostre pare o us incomoda? [JM] Sí, m’agrada molt. Jo n’estic molt orgullosa, i sóc la seva admiradora número u. Sí que és cert que a vegades és estrany i em confon una mica, perquè l’Ovidi era l’Ovidi, però també el meu pare… (..) Per això la relació amb ell no ha deixat de transformar-se mai. Continua havent-hi un intercanvi i un aprenentatge. 

BZ: Quan es va morir, éreu a punt de fer setze anys… [JM] Sí, i en aquell moment la meva manera de continuar al seu costat era escoltant-lo. A través de la seva música, vam entrar en un contacte molt més intens que el que havíem tingut (..).

BZ: Com era l’Ovidi pare? [JM] Tinc la sensació que l’Ovidi, sense etiquetes, era molt conseqüent. Per mi no hi havia diferència entre dins de casa i fora de casa. Allò que jo veia que feia amb els seus amics o en públic era igual que allò que li veia en el seu aspecte més quotidià i paternal (..).

(..) BZ: Fèieu vida familiar? [JM] Sí. Vida familiar de pares separats. Jo vivia amb la meva mare, amb l’Ovidi ens vèiem caps de setmana i estius. Ell se n’anava temporades quan havia de fer un rodatge i sempre ens enviava postals (..).

BZ: Sembla que havia begut del seu pare els ideals anarquistes. Us els va transmetre? [JM] Sí. Jo no compartia amb ell els discursos polítics, perquè no en tenia l’edat, però l’Ovidi es preocupava molt de transmetre valors (..).

BZ: Abans dèieu que estàveu molt orgullosa d’ell. Què és el que us en fa sentir més? [JM] La seva capacitat de ser autodidacte. Això sempre em va deixar al·lucinada. L’Ovidi no havia pogut estudiar i tenia molts llibres a casa; se’ls havia llegits tots. A més, tenia un respecte infinit al seu pare (no sé si això també es va heretant!). D’alguna manera era qui li havia transmès moltes inquietuds. L’Ovidi volia ser actor, i va ser actor. Volia cantar, i va cantar. I sobretot volia una cosa: que el patrimoni poètic arribés a la gent, fer-lo popular (..).

(..) BZ: Sí que hi va haver un moment que va rebre el buit, després de la transició. JM: Això jo ho he sabut després. La part que jo he viscut és la de l’Ovidi preocupat amb la jubilació, que segurament era el reflex d’això que dius. Ara, si li van fer el buit, ell sempre ha estat present en el sentiment popular i això és fantàstic. No només l’ha reprès gent que el coneixia i va compatir la seva història, sinó que hi ha tot de grups joves que no el coneixien i que l’han recuperat. L’han fet seu amb un amor que a mi m’emociona molt (..).

Jana Montllor: “L’Ovidi es multiplica amb totes les persones que l’estimen”. Laura Tapiolas Fàbregas [LT] ho va fer el 19.01.2024, amb Jana Montllor [JM], a El Temps:

LT: La Jana diu que no té records del seu pare. Ella, la petita de la casa, només tenia quinze anys quan Ovidi Montllor va morir d’un càncer d’esòfag. Diu que en fa vint-i-vuit que pretén conèixer-lo a través el que se’n diu i se n’escriu, de l’actor, cantant i poeta alcoià, d’un home que ella només va poder viure des de la infància. És per això que ara comença un viatge introspectiu per trobar les respostes que necessita (..)

(..) LT: D’on neix la idea de dedicar-li una pel·lícula al seu pare? JM: Al principi vam plantejar de fer un documental sobre l’Ovidi, però segurament ara no podríem definir així el projecte. Vam passar de mirar-lo a ell a mirar-me a mi en relació amb ell. Davant de l’honestedat de saber que tinc pocs records del meu pare, intento reconstruir la nostra relació. I a partir d’aquí hi ha una recerca personal i acaba sent una reflexió fílmica sobre la memòria, sobre les relacions paternofilials, sobre la mort, sobre la gestió de la mort… (..).

(..) LT: Ha explicat que la pel·lícula tractarà una pèrdua doble: la seva, en perdre el pare, i la de l’Ovidi, quan al final de la seva vida va deixar de cantar. JM: Quan vaig pensar a fer un documental, el volia situar entre el 1970 i el 1980, que és quan ell va publicar deu discs seguits, un per any. Però jo vaig néixer el 79, no hi era en aquella època. I vaig creure que sent un projecte tant personal, era estrany que fos fora de la història. És per això que vam canviar de període, que finalment comprèn del 79 al 95, que és quan ell va morir. / Són els últims anys i coincideixen amb l’època en què ell va tenir molts menys bolos, i, tot i que va fer algun concert, es diu que va deixar de cantar. No era la seva activitat principal i tinc la inquietud de saber com ho va viure. Dins la frustració de no haver-lo conegut, hi ha una part molt forta de no saber què el feia feliç i què el feia patir.

(..) LT: Ha donat molta importància a la participació de dones, en la pel·lícula. JM: Sí. El nucli de l’equip són dones, perquè treballem juntes i confiem en nosaltres mateixes, però també perquè hi ha una voluntat. Al cap i a la fi, és un projecte molt íntim, i per mi era important sentir-me abraçada per dones. També penso que anul·les una mica les estructures de poder, treballant amb dones. A mi em fa sentir segura, a l’hora de treballar. / Com a cooperativa, tenim molt en compte el paper creatiu de tots els perfils que participen des de la direcció de fotografia, amb la Maria Grazia Goya; des de la producció executiva, la Paulina Martínez; des del guió, la Lu Dapena i la Liliana Díaz; des del so, la Lucia Herrera; des del suport a direcció, la Barbara Brailovsky…(..).

Jana Montllor mostra un Ovidi Montllor “més terrenal i proper” a ‘On eres quan hi eres?’ , article del 18.03.2025, amb declaracions de la cineasta, recollides per Pere Franesch i publicades via ACN  a Diari de Barcelona):

(..)  En una entrevista amb l’ACN, Montllor explica que la pel·lícula és fruit d’un procés personal que ha descrit com “una carta d’amor que passa per tots els estadis”. La directora mostra un Ovidi Montllor “més terrenal i proper”, que va més enllà de la imatge pública i del seu discurs o actuacions. “On eres quan hi eres?” s’estrena al Festival de Cinema de Màlaga i competeix a la secció documental.

(..) Jana Montllor va perdre l’única fotografia que li va fer al seu pare quan tenia vuit anys. Vint-i-vuit anys després de la seva mort, emprèn un viatge fílmic a la recerca d’aquella imatge per reinventar la seva fràgil memòria personal enfront de la memòria pública.

El documental, desgrana la directora, “evoluciona des d’un lloc molt incert, petit i vulnerable”, indica. Explica que en aquest procés de cerca ha descobert un Ovidi Montllor més terrenal. “He pogut llegir el meu pare des de veure’l enfadat en una entrevista o incòmode o trist”.

Amb el títol “On eres quan hi eres?”, admet que hi ha una qüestió que té a veure amb l’absència i amb una “tocada de crostó d’entendre” perquè tenia la història del seu pare “tan fragmentada”. Tot i això, creu que la pregunta del documental no se centra tant en on era Ovidi Montllor físicament, sinó en on era emocional i vitalment. “La ruta de la pregunta va des d’un lloc més infantil d’on era físicament a un lloc més adult de saber com estava”.

Montllor explica que va ser una feina interessant apropar-se de nou a l’arxiu. La idea no era tant centrar-se en la figura pública amb el contingut de les entrevistes i tot allò que deia, sinó veure Ovidi Montllor des d’un punt de vista corporal i de la comunicació no verbal. Això li va servir per entendre com estava el seu pare, com se sentia. “M’ha acostat a un Ovidi Montllor més vulnerable”, assegura.

La producció de La Selva Coop, LaCima Producciones i Odessa Films, en coproducció amb 3Cat amb el suport de l’ICEC, es completa amb una campanya de finançament col·lectiu amb la col·laboració de la Fundació Coop57.

Jana Montllor: “Ara conec més el meu pare que no l’Ovidi”. Esperança Camps Barber [EC], el 08.03.2024, va publicar a Vilaweb aquesta entrevista amb Jana Montllor [JM]: pendent de transcriure’n fragments.

Jana Montllor: “En les postals que m’enviava el meu pare, la frase final sempre era «estudia molt»”. El 07.03.2015, el diari Ara va publicar aquesta entrevista d’en XC amb la Jana Montllor: pendent de transcriure’n fragments.

—