Club 7 Cinema

Rose Byrne és una d’aquestes actrius que milloren cada projecte en què participen, i no ha fet mai una mala interpretació. (..) // La pel·lícula que Byrne va presentar ahir a concurs a la Berlinale, “If I had legs I’d kick you”, és un drama d’alt voltatge emocional en què ella ocupa la pantalla en cada escena i gairebé en cada pla; de fet, la càmera sovint es manté provocativament enganxada al seu rostre, com si volgués posar a prova tant els seus límits com els del seu personatge (..). | la pel·lícula de Mary Bronstein serveix, entre altres coses, per a confirmar Byrne com una de les actrius de presència més fascinant del cinema contemporani. | Seria escandalós que a Byrne no se li donés el premi a la seva interpretació. Són algunes de les floretes que li ha llançat la crítica especialitzada.

De Mary BRONSTEIN, “If I Had Legs I’d Kick You”

Producció: EUA. Any: 2024. Durada: 1h53.

Sinopsi: Amb la vida enfonsant-se al seu voltant, la Linda brega amb la misteriosa malaltia de la seva filla, el marit absent, una persona desapareguda i una relació cada cop més hostil amb el seu terapeuta.

Amb Rose Byrne (Linda), A$AP Rocky, Conan O’Brien, Danielle Macdonald, Ivy Wolk.

Guió: Mary Bronstein.

Informació: Estrena internacional (presentada anteriorment a la secció Premieres del Festival de Sundance 2025). Enllaços: Wikipedia, Imdb, Filmaffinity, AlloCiné, MyMovies. D-EUA: A24.

Directora: a Wikipedia, a Filmaffinity, a AlloCiné, a MyMovies. Segona pel·lícula d’aquesta cineasta (que també és actriu) que va debutar amb la pel·lícula ‘mumblecore‘ Yeast (2008)

Ressons:

Nando Salvà, a la crònica per al diari ‘El Periódico’: Rose Byrne és una d’aquestes actrius que milloren cada projecte en què participen, i no ha fet mai una mala interpretació. (..) // La pel·lícula que Byrne va presentar ahir a concurs a la Berlinale, “If I had legs I’d kick you”, és un drama d’alt voltatge emocional en què ella ocupa la pantalla en cada escena i gairebé en cada pla; de fet, la càmera sovint es manté provocativament enganxada al seu rostre, com si volgués posar a prova tant els seus límits com els del seu personatge (..). // L’australiana dona vida a Linda, una terapeuta que s’enfronta alhora a diversos problemes: la seva filla té un trastorn que li provoca aversió al menjar, per la qual cosa ha de ser alimentada a través d’una sonda mentre dorm, i passa els dies en una clínica; el sostre de l’apartament on viu amb la petita s’esfondra –no trigarà a funcionar a tall de metàfora de la seva vida–, cosa que significa que les dues es veuen obligades a anar-se’n a viure a un motel atrotinat al costat de la platja; i, a més, el marit de Linda estarà absent per feina durant dos mesos, de manera que ella es queda sola davant el desastre, sotmesa als efectes de l’estrès, el vi, la marihuana i una sèrie d’al·lucinacions, o una cosa semblant. No veiem mai la cara de la nena tot i que sí que sentim sovint la seva tremolosa veu, i això convida a assumir que, per damunt de tot, és una manifestació de les angoixes de la mare. // Des del principi, la directora Mary Bronstein ens introdueix en la fràgil ment de la seva protagonista, que avança cap a un punt crític. La pel·lícula comença amb una intensitat màxima i a partir d’aquí no deixa d’augmentar-la, de manera que fa la sensació de ser no tant un drama domèstic com un thriller visceral, que retrata la maternitat com una cursa d’obstacles condemnada al fracàs i reconeix que exercir-la pot soscavar la salut mental d’una dona. En part per això, ofereix el tipus d’experiència cinematogràfica de la qual se surt amb una necessitat desesperada d’aire fresc i tranquil·litat (..). // En qualsevol cas, resulta enlluernador el control del qual Bronstein fa gal·la per, paradoxalment, desconcertar-nos amb el que Linda està patint. La pel·lícula fa successius canvis bruscos de to amb una precisió mil·limètrica, i en aquest sentit té a favor seu l’extraordinària habilitat de Byrne per aportar a cada escena exactament el que se n’exigeix, ja sigui cruesa, fragilitat, nerviosisme, estupefacció, volatilitat o, de vegades, algunes d’aquestes emocions alhora, per la qual cosa l’actriu es mostra capaç de ser mordaçment divertida en una escena i trencar-nos el cor en la següent. Tot i que el seu personatge fa algunes eleccions qüestionables, Byrne aconsegueix, a més, que en tot moment sentim empatia i que comprenguem el seu dolor mentre contemplem el seu periple, alarmats i exhaustos (..).

Violeta Kovacsics, a la ressenya per a ‘Otros Cines’: L’australiana Rose Byrne està associada al gènere (..). El seu lloc en [el cinema] de gènere pot haver dut a un equívoc (ridícul i tanmateix habitual): el de pensar-hi com una actriu simplement solvent. “If I Had Legs I’d Kick You”, la pel·lícula de Mary Bronstein serveix, entre altres coses, per a confirmar Byrne com una de les actrius de presència més fascinant del cinema contemporani. // És així, d’entrada, per una qüestió de premissa: la càmera s’hi enganxa al llarg de bona part del seu (potser excessiu) metratge (113 minuts). El seu personatge és Linda (..) Linda es va revelant des de la fallida, emocional i psíquica. I aquí és on la posada en escena cobra un cert sentit, basant-se gairebé eminentment en els primers plans de Byrne, tan a prop seu que fins i tot llueixen les petites imperfeccions de la pell i de les dents. Aquí ja no és aquella dama d’honor odiosament impecable de “Dames en guerra”, sinó una dona en caiguda lliure. Més enllà de l’actriu, la pel·lícula sucumbeix als encants d’A24, una productora i distribuïdora que imprimeix al seu catàleg un segell gairebé autoral, i que a “If I Had Legs I’d Kick You” es manifesta a partir d’un to de malson que pot acabar saturant la pel·lícula. // Byrne és, en altres paraules, el millor d’una pel·lícula que aborda la maternitat exclusivament des del punt de vista de la mare i deixa deliberadament la filla en fora de camp constant (..).

Roger Koza, a l’article per a ‘Con los ojos abiertos’: (..) Per tot això, davant de tot el que portem vist, el que passa en els 113 minuts amb Rose Byrne és el contrapès que feia falta a la Berlinale. La coneguda actriu és pràcticament a tots els plans (..). És una elecció dramàtica i és pertinent. // (..) Bronstein proposa dos fils conductors, un de traumàtic i l’altre de neuròtic. El primer té a veure amb els trastorns postpart que afecten la matriu psíquica del personatge; el segon consisteix a observar la bogeria en si que determina la vida quotidiana. Pel microscòpic bull l’alienació d’una forma de vida. // A la filla la podem sentir, però roman fora de la pantalla, i d’aquesta manera la càmera gairebé es transforma en una extensió epidèrmica flotant al voltant del personatge [de la mare]. L’avorriment, la voluntat, la impaciència, l’amor esdevenen visibles a causa de l’expressivitat absoluta de l’actriu [Rose Byrne]. Les arrugues, els orificis del nas, el coll, els ulls semblen respondre al senyal del cervell de Byrne, com si fos capaç d’intervenir a cada regió minúscula del físic. És prodigiós. // Tot i que l’excés a l’interior del relat fagocita l’ésser de la pel·lícula, “Si tingués cames et donaria una puntada de peu” fa un compendi de la muda desesperació de milers de persones per a les quals l’infern no és un concepte teològic, sinó una evidència de totes les setmanes. Es viu en un sistema econòmic i social que arracona qualsevol persona a sentir que existir és indesitjable. // Seria escandalós que a Byrne no se li donés el premi a la seva interpretació. També és una pena que no hi hagi una distinció en el premi als secundaris: Conan O’Brien, com el terapeuta de la protagonista, brilla tant com ella. Junts tornen una mica d’esperança a una Competició que pot canviar a partir de demà, amb les pel·lícules d’Iván Fund, Radu Jude, Richard Linklater i Hong Sangsoo (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!