Club 7 Cinema

Un despatx d’agència ha confirmat la trista notícia que el director taiwanès Edward Yang ha mort. Tot i ser una figura cabdal de la “nouvelle vague” taiwanesa (al costat dels Hou Hsiao-hsien i Tsai Ming-liang), a casa nostra a penes si se’l coneix com l’autor de Yi Yi (2000). I no és pas poc, ja que podem considerar Yi Yi com una de les millor pel·lícules que ens ha arribat de l’extrem orient en les darreres dècades.

Nascut el 6 de novembre de 1947, Edward Yang ha mort als 59 anys d’edat, víctima d’una llarga malaltia.

La seva filmografia:

1982 Guangyinde gushi / In Our Time
1983 Haitan de yitian / That Day, on the Beach
1985 Qingmei Zhuma / Taipei Story
1986 Kongbu fenzi / The Terrorist
1991 Guling jie shaonian sha ren shijian / A Brighter Summer Day
1994 Duli shidai / A Confucian Confusion
1996 Mahjong
2000 Yi Yi
2007 The Wind (film d’animació, previst)

A tall d’homenatge, reprodueixo tot seguit un fragment d’un article que vaig publicar sobre Yi Yi i, sobretot, l’escrit que Àngel Quintana va escriure sobre la pel·lícula per al Full de mà del Cinema Truffaut, de Girona. Actualització (06.07.2007): A la contraportada del diari El Punt del 6 de juliol de 2007, Imma Merino escriu un commovedor article d’homenatge a Edward Yang, l’enllaç amb el qual trobareu en aquest post. Per seguir, cal anar a “Vull llegir la resta de l’article“

Foto: Yi Yi

Sinopsi: A Taipei, la família Jian (marit, dona, la mare d’ella i dos fills) passa per diversos problemes. El marit, que treballa en una empresa informàtica a punt de fer fallida, es troba amb la seva xicota de col·legi. La  dona es tanca en un refugi religiós. La mare d’ella pateix un atac. La filla rep les seves primeres lliçons sobre l’amor i el fill es debat entre la xicota que ha escollit i la dona que ha rebutjat.

Article meu -fragment- (publicat a Som-hi de juliol-agost de 2000)

Yi Yi és una obra coral en què el director taiwanès Edward Yang segueix la vida quotidiana dels membres d’una família de classe mitjana, en un moment de crisi, provocat pels problemes econòmics de l’empresa informàtica on treballa el pare i per l’estat de coma en què ha entrat l’àvia de la casa. Durant tres hores exquisides, amb un guió extraordinàriament sòlid, en què l’experiència de cada membre d’aquesta familia es reflecteix en la dels altres, i amb una posada en escena que privilegia un ric joc d’enquadraments, Yang parla de la vida, de la dificultat d’assumir-ne els mals tràngols, de les renúncies que van haver de fer els adults, dels primers fracassos dels adolescents, de la innocència corprenedora dels infants…

Article d’Àngel Quintana (arxiu de www.cinematruffaut.com )

Entre una cosa i l’altra

Edward Yang, el cineasta taiwanès de més projecció internacional juntament amb Hou Hsiao Hsien i Tsai Ming Liang, explica en el dossier de premsa de «Yi Yi» que l’expressió xinesa que dóna el títol al seu setè llargmetratge -premiat l’any passat pels crítics de Nova York com la millor pel·lícula de l’any- reflecteix la idea de continuïtat entre una cosa i una altra, però també anuncia el tema de l’oposició entre la cara positiva i la cara negativa de les coses. No cal ser un gran especialista en cultura oriental per comprovar com aquest joc de conceptes revela una transcendència mística, un joc de valors entre pols oposats que segons el budisme generen confrontació, però que al mateix temps permeten que les coses avancin de forma més o menys estable, fins arribar a crear una harmonia. A Edward Yang no li preocupa la transcendència mística -que per altra banda no rebutja-, sinó la forma com aquesta acaba reflectint el propi fluir de la vida, l’ordre que pot sorgir del desordre de la pròpia existència.

Edward Yang també ha explicat que «Yi Yi» representava per a ell l’últim estadi d’una mena de autobiografia que s’ha construït al llarg dels diferents capítols de la seva filmografia. «A Brighter Summer Day», rodada l’any 1991 i considerada la seva pel·lícula de més projecció internacional, parlava del pas de la infantesa a l’edat adulta. A «Confusion to Confucio» (1995) parlava de l’establiment de l’edat adulta, de la frustració que representava viure en un món en el qual la circulació de diner no havia fet res més que portar un xic més de caos al nostre entorn. En canvi, «Yi Yi» no seria per a Edward Yang una pel·lícula sobre les transicions entre les diferents edats sinó un treball a partir d’una visió global del temps, com un intent de mostrar la pròpia implicació del cineasta cap els diferents mons històrics que s’han projectat en la seva vida, sobretot cap els ritmes vitals d’un temps en el qual els excessos del neocapitalisme i de l’homogenització han acabat transformant les relacions humanes i creant un cert sentiment de crisi. A «Yi Yi» hi ha un fet veritablement inquietant. Quan contemplem el paisatge físic del film, observem com la uniformització dels espais dilueix les barreres entre Orient i Occident, com els espais de trànsit es repeteixen d’una civilització a l’altra.

«Yi Yi» té com a nucli central una família, en la qual les oposicions s’estableixen tant entre els sexes, com entre les diferents edats de la vida. La pel·lícula pretén tenir una estructura novel·lesca, reforçada per la seva llarga durada i per l’esdevenir dels conflictes. Allò que interessa més a Edward Yang es veure com a l’interior de cadascuna de les edats de la vida sorgeixen un seguit de tensions, les quals reflecteixen el costat amagat de les coses.

«Yi Yi» posa en un mateix sostre familiar la infantesa, l’edat adulta i la vellesa. La infantesa està representada per el personatge de Yang-Yang -nom que parteix també de la repetició- que es presenta com un nen que decideix fotografiar l’altre costat de les coses, que prefereix retratar els clatells que les cares de les persones. Yang-Yang busca la seva adscripció en el món i es qüestiona els límits de la seva visibilitat. A l’altra banda de l’espectre tenim la figura d’una vella que es troba agonitzant, l’existència de la qual es debat entre la vida i la mort. Entre mig d’aquests personatges, tenim un executiu -N.J.-, el qual es mou entre Taiwan i Tòquio -dos paradisos del nou capitalisme- i reviu un amor d’adolescència. N.J. busca una altra oportunitat, la possibilitat de tornar a viure allò perdut per sempre. És com si enmig d’aquest joc d’oposicions, el temps també pogués allargar-se per tornar-se a escriure. Mentrestant, Min-Min, la seva dona, decideix desertar del món terrenal per torbar un refugi per l’esperit.

«Yi Yi» és també un acurat exercici de posada en escena. Cada enquadrament està milimètricament pensat, cada desplaçament dels personatges es troba calculat en funció de la seva integració en la imatge i cada petit conflicte dramàtic troba perfectament l’equilibri dins del fluir general del relat. «Yi Yi» és d’aquelles pel·lícules que ens ofereixen confiança en la força de la forma. Darrere les seves imatges no deixa d’emergir l’herència -o l’enyorança- de la poètica del més gran cineasta japonès, Yasujiro Ozu.

Àngel Quintana. Col·lectiu de Crítics de Cinema

Article d’Imma Merino al diari El Punt (06.07.2007)

Hi ha pel·lícules que, per dir-ho simplement, et toquen d’una manera que et fan sentir simpatia pel seu director. En els últims anys, una d’aquestes pel·lícules du per títol Yi-Yi i per això em sabien greu les males notícies que arribaven sobre la salut d’Edward Yang, el cineasta taiwanès que va realitzar-la i va rebre el premi al millor director al festival de Canes del 2000. Aquestes males notícies van confirmar-se definitivament fa pocs dies amb la mort de Yang… L’article d’Imma Merino, sencer, podem llegir-lo clicant aquí: “El nen i els clatells”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!